dimecres, 11 de gener de 2017

On vas, oh viatger...?

Caspar David Friedrich,  Caminant damunt un mar de boira

...Has emprès el viatge, volies arribar a la fi del món, i no pots més. Volies anar lluny, molt lluny, més enllà de les muntanyes, travessar països, navegar els set mars... I no pots més. És tan feixuc l’equipatge invisible que et tenalla l’ànima i no et permet continuar avançant...
Tot és erm. La fusta seca, el paisatge esmorteït, els colors difosos dins la boira... Com tu mateix.
Volies partir molt lluny, posar distància entre ella i tu, entre el seu record i tu. Però tot és debades, viatger, no et servirà de res la fugida. Que no ho veus, que no te n’adones? Com vols allunyar-te d’ella si viatja amb tu, si la portes dintre?...

22 comentaris:

  1. M'agrada molt!!! I té molta raó qui pregunta: on vas viatger? Mai no podem fugir de nosaltres mateixos i d'allò que portem dins.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mai, Carme, ni que ens amaguem a l'altra banda del món, mai podrem fugir de nosaltres mateixos.
      Després d'un petit comentari amb tres amigues estimades sobre Friedrich i altres cosetes, m'he trobat remenant en l'època del romanticisme, en la qual tant m'identifico. Les cançons de Mahler, les pintures de Friedrich, la recança de no poder assistir a veure el meu estimat Werther al Liceu... Malenconia total, però que acompanya.
      Una forta abraçada, bonica!

      Elimina
  2. Una vegada aquest quadre va ser el tema dels relats conjunts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Se'm va passar, Carme. Amb aquest quadre sí que hauria sabut què posar. :-))

      Elimina
    2. Venia a dir el mateix que la Carme, m'agrada no ser l'únic que recorda aquestes coses, història viva de la catosfera. Aquesta hauria estat una molt bona participació, sens dubte!

      Elimina
    3. Xexu, doncs segurament devia ser en un moment en què estava massa ocupada i entrava poc als blogs, perquè em va passar per alt.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. No sé pas si sabria que contestar...Perquè de vegades ni nosaltres mateixos ho sabem on anem, esperem que el camí ens dugui a algun lloc on ens abellegi passar-hi llargues temporades, però sinó és així, el camí moltes vegades té un gran encant i val la pena de gaudir-ne...Fugir? no i menys d'un mateix!
    Molt bonica la cançó del caminant, i li va molt bé al text!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola bonica, suposo que quan el desesper és incontrolable no tenim capacitat de prendre decisions adequades, i moltes vegades optem per solucions que no ens portaran enlloc... L'època del Romanticisme en l'art europeu està ple de resolucions dramàtiques, suïcidis, desamors... I al mateix temps, quanta bellesa en les seves obres!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Mai podrem desencadenar-nos si fugim de nosaltres mateixos o d'algú. Marxar no ha de ser fugir, llevat si marxem de la guerra. I ni així se'n poden deslliurar, els que malauradament han de fugir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben d'acord amb tu, Rits. Però puc comprendre la gent que a voltes vol fugir d'ella mateixa i d'allò que li fa mal; en moltíssimes ocasions cal ser valent per viure i potser sovint ens sentim massa febles...
      Una forta abraçada, bonica!

      Elimina
  5. En poques línies has dit molt Galionar.
    No es pot fugir del que veritablement és (o va ser) la raó de la nostra existència. Les forces de la naturalesa no ho permeten.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I malgrat tot de vegades ho intentem, Xavier. Cal fer el possible per no perdre mai l'equilibri intern per tenir les coses clares i prendre decisions correctes. Crec que la maduresa és un punt a favor, si l'hem aprofitat per anar adquirint una mica de saviesa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Els quadres d'aquest home són inquietants, no et deixen indiferent i, alhora, poden ser una font d'inspiració. Jo també he escrit algun relat basant-me en algun quadre de Friedrich. Les converses amb les amigues sembla que han fet un bon efecte creatiu...

    ResponElimina
    Respostes
    1. He he he, sí, Novesflors, amb unes amigues com aquestes meves, l'efecte creatiu està més que assegurat, i no precisament per aquestes quatre ratlles del post d'avui. :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. El cervell és una meravella inexplorada. Ens en queda tant per recórrer com en l'univers.
    Cada glopada de llum i d'aire que prenem queda enregistrada. Així la memòria d'amors i desamors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Que bé ho expliques, Olga! Molt encertada la comparació del desconeixement del cervell amb el de l'univers. Un tant per cent molt petit explorat encara...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Si la portes dins i el seu record és dolent, potser un dia aprengues a viure amb això i pugues seguir el viatge sense eixe equipatge tan pesat... Si ho aconsegueixes, digues-me per favor com ho has fet.
    Bonica música.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mari, adreço la mateixa petició que tu al viatger. L'alternativa a la càrrega feixuga és aconseguir que el cor es torni de suro. I no sé quin és el pitjor mal...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. "Tot passa, tot s'arranja, res no queda", menys el sentiment autèntic, que no vol passar mai.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I quina sort, Helena, que perduri per sempre, el sentiment autèntic! Pot anar-nos matant de mica en mica però alhora ens fa sentir més vius que mai...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. m'encisen el quadre, els mots i Mahler !!!!!
    sento arribar tard

    ResponElimina
    Respostes
    1. No és mai tard per a aquestes coses, Elfree. Celebro que coincidim en els gustos.
      Una forta abraçada!

      Elimina