Nadal 2016

Molt bones festes, estimades persones amigues, i una abraçada ben gran! 

Racó de desembre (2016)

“...La vida resulta més fàcil quan aprenem a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”

ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.

I no era la pregunta que calia.

Podíem fer-la, sí,

després d’un llarg camí per preguntes més properes:

“On érem nosaltres?

On eren els homes i les dones que teníem com a deure

que allò no passés mai?

On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,

que havien d’evitar o posar remei als tràngols que planyíem?

On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”

Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses

i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,

alliberats de deures i responsabilitats.

“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir resposta,

com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,

acovardit davant la nostra fúria,

aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.

I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:

preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver fet,

què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.

“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,

sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.

David Jou i Mirabent 

Cant de crepuscle

A l'escriptor Joan Carles Planells li feia por l’hivern. En el darrer missatge que em va enviar, el 30 de novembre de 2011, abans que prengués la decisió d'assolir la llibertat deslliurant-se del flagell d’una vida insuportable, em va assegurar que no el sobreviuria. Que hauria volgut viure permanentment en una tardor que no s’acabés mai, però que l’hivern, despietat, era a les portes...

El fill de l'il·lustre pintor Àngel Planells, gran amic de Salvador Dalí, se’m va acomiadar d’una manera molt dolça quan més estabilitzat semblava de la seva malaltia mental, i vaig ser incapaç d’adonar-me de la magnitud del seu missatge fins que va ser massa tard. Tal dia com avui de fa cinc anys, al cementiri de Sant Gervasi, vaig observar una placidesa profunda en el seu rostre i li vaig desitjar tota la sort del món en el seu nou viatge.

Aquest poema, Cant de Crepuscle, era un dels seus predilectes. El publico avui de nou, en memòria seva. Va per tu, Joan Carles! 

CANT DE CREPUSCLE

El vell finestral de la cambra, fosca,

emmarca amb quotidiana nitidesa

la lenta agonia de la tarda.

Quan la intensa vermellor del llunyedar

pal•lideix d’un roig-nostàlgia indefinible,

el vell finestral de la cambra angosta

es transmuta en un bellíssim quadre d’ombres.

Una dona resta immòbil rere els vidres

esperant, com cada vespre, el vell miracle.

Del gran quadre, servador d’instants cromàtics

en traspua un devessall de sentiments.

La figura de la dona, dins l’estança

n’és banyada per un tel de contrallums

que ella rep, en el seu cos buit de carícies,

que ella vol, en sa nuesa feta aram.

I és a glops de clarobscurs que la figura

alçarà el rostre hipotètic, arrogant i bell.

Molt a poc a poc…

Mutant, la vida i la mort…

Meitat clar, meitat foscor. Com en un somni.

Mot a mot, les paraules ofegades en els llavis,

sorgiran com un rebroll de llibertat;

com un llamp que esberla el cel en la tempesta;

com l’oreig que el vent abriva sobre el mar.

I esguardant la fal•làcia a contrallum,

creurà que l’ha bastit per a ella el Gran Pintor.

Veurà uns ulls que mai seguiren el seu joc,

com esguarden, a prop d’ella, el mateix món…

A contrallum,

l’abstracció és tan subjectiva que, en el plor,

ningú sap si la pluja amara els vidres

o són llàgrimes que brollen, insurrectes…

Foc i silenci…

El silenci, tan amic, trencat de sobte

per un vol d’ocells xisclaires que retornen,

pregonant l’últim adéu al finit dia.

S’il•luminen els fanals.

Els minúsculs esborranys blau-aquarel•la

s’esvaeixen amb la nit ja manifesta.

Quan el quadre, arran de cel, pampallugueja,

altra volta, l’abstracció s’ha fet finestra.

I, lentament,

engolida per crepuscles d’hora negra,

la figura abaixa el rostre i roman quieta.

El contrallum s’ha clos…

…..

El vell finestral de la cambra, fosca,

emmarca amb quotidiana melangia

la lenta agonia de la tarda…

Una dona resta immòbil rere els vidres

esperant, com cada vespre, el vell miracle:

que les ombres se l’enduguin cap al quadre

i que amb elles, pugui perdre’s dins la nit…

Montse Galionar

Racó de novembre (2016)

“...Surt del teu son, vell gat, i, entre grans badalls i estiraments, surt a buscar l’amor...”    (Kobayash Issa) 

Ja ha arribar el moment

de dir les coses

pel seu nom

i de beure de les fonts

tal com raja.

S’han acabat

els silencis

que oculten els torrents

del màgic influx dels astres;

i la mediocre por

que rodola de la mirada

s’ha escolat peus enllà.

És l’hora de viure! 

Frederic Cuscó i Campllonch  (Poesies de mitja tarda). 

T'espero...

Imatge: Jaume Claramunt

Els carrers estan humits de la roina que ha caigut aquesta tarda. Tota la tarda igual. Grisa i sense colors. Se m’ha fet molt pesat esperar el senyal que m’indica que aviat arribaràs: esperar que el sol es pongui, que em comenci a embolcallar una foscor engrescadora i..., ja falta poc perquè tu em vinguis a buscar.

Doncs sí, ha costat molt que la tarda d’avui se n’anés corrents. Vull dir-te que l’he empaitada una estona. No ho acostumo a fer, però avui tenia un no sé què que m’impacientava. A l’hora de sopar no he tingut massa feina. Només he menjat pa amb tomàquet i pernil. No tenia gana: potser era aquest rau-rau interior. He mirat el rellotge i ja faltava poc per l’hora. De fet, quan em posava l’abric i el fulard ja m’escalfava el coll, has trucat a la porta. Sabia que eres tu. En obrir he pogut veure la serenor del teu rostre, i la tendresa del teu somriure ja m’amarava. Ens hem donat la mà i quan hem sortit al carrer hem notat que una lleugera frescor ens acompanyaria en el nostre passeig. Sense dir-nos res, només amb la teva mà entre la meva, hem començat a caminar cap a la part que ens agrada més de la nostra vila: el barri antic. On els carrers són estrets, empedrats, quasi empre humits i plens d’olors característiques.

Només ens envolta el silenci. No es veu ningú. Els nostres passos caminen junts, il·luminats per la teva blancor. Mentrestant, gaudim de l’entorn. Com cada nit, passem davant d’aquelles botigues. Botiguetes velles, de bigues corcades, d’olor d’encens, que guarden dins del seu ventre antigalles que resten silencioses i discretes en contemplar el nostre pas lleuger. Un pas que amaga una passió que esclatarà quan s’acabi el nostre passeig.

Continuem caminant sota balcons plens de roba estesa, de baranes rovellades i de parets on el pas del temps fa anys que ja hi treballa.

Sento el pes de la teva mirada. M’aturo. Em mires als ulls. Tu saps el que vull, tu coneixes el que es mou dins meu. No cal que et digui res. El nostre silenci no és buit, és ple de missatges. Al final del carrer s’insinuen les formes gòtiques de l’església. Mentre ens hi acostem, podem veure com la seva figura s’alça majestuosa i gaudeix de les abraçades dels estels que té més a la vora. Uns estels gelosos de les nostres besades. Com cada nit, a la porta, hi dorm un home sota uns cartrons i amb el tetrabrik de vi com a única companyia.

Continuem el passeig per la plaça deserta. El camió de les escombraries trenca el silenci i per un moment ens distreu del nostre capteniment.

Endevino el teu desig d’arribar a casa. Vull que l’espera l’augmenti. Baixem les escales i retornem als carrers d’abans. Continuen solitaris. Només un gat blanc, blanc com tu, passa corrent davant nostre i s’introdueix en la foscor d’un portal petit i vell.

No se sent cap soroll. Els nostres passos caminen junts, però més ràpid en endevinar, al final del carrer, el balcó de casa. Quan obrim la porta, l’agradable escalfor ens recorda la fresca que feia al carrer. Saps que a la meva cambra ens espera el nostre disc. La música omple l’estança. T’acostes i em treus l’abric. Mentre em despulles, la blancor que desprèn el teu cos m’il·lumina i em fa sentir segura. Els teus braços em recorren l’esquena, les natges, les cames. Talment com si em volguessin emmotllar. El silenci ens envolta. Cap paraula. No la necessito. En tinc prou amb la teva mirada tendra i transparent. Sí, el silenci ens envolta i sento la teva llengua enjogassada...

Un raig de sol ataronjat envaeix el meu rostre. Refuso la seva bellesa, car ell t’ha fet marxar del meu costat. De fet, fa poc que te’n deus haver anat. Com sempre, no m’has dit res. Sé que la teva delicadesa no vol interrompre el meu son satisfet. El despertar és lent, però em sento contenta. Em sento plena de la teva blanca llum. La sorpresa ha estat, però, quan he vist dibuixat un missatge al vidre de la finestra, aprofitant la humitat del matí: “Tornaré aquesta nit, Galionar”. Acabaré la frase. Trec el braç, tot mandrós, abrigat pels llençols i amb el dit hi escric a sota: “T’espero, Lluna estimada!”. 

Nati Santacana

El mirall i tu (article de l'Eva Piquer)

Il·lustració: Eva Armisén

He trobat aquest article de l’Eva Piquer a Catorze.cat i per un moment he pensat que m’estava descrivint. Vinga, algú de vosaltres s’hi veu, també, reflectit, reflectida, en el seu mirall, ni que sigui parcialment?

T'hi mires i t'hi veus. Les veus.

La que, de petita, se sentia i se sabia desencaixada. La que es tancava al lavabo de l'escola a fer passar els minuts perquè l'hora del pati se li feia molt llarga. La que no s'agradava amb els cabells llargs, no s'agradava amb els cabells curts: no s'agradava. La que es va començar a agradar per la força del costum. La que va descobrir que els llibres la feien volar. La col·leccionista de tu rais: tu rai, que sempre caus dreta; tu rai, que te'n sortiràs. La que duia lentilles d'un sol ús. La que comprova que les ulleres graduades li tapin les ulleres de sota les parpelles. La que plora per qualsevol fotesa. La que, de tan espantada, no pot ni plorar. La que té por de no estar a l'altura. La que de tant en tant s'estima una mica i deixa d'acotar el cap. La que regala lleialtats abans d'hora i després se la fot. La que va per lliure.

La que guarda secrets en calaixos de la memòria. La que no sap dissimular. La que té una fòbia social diagnosticada i domesticada. La que cova menys remordiments dels que caldria per haver fet coses que no explicarà ni morta. La que no sap ni vol dir mentides, que ja té el nas prou llarg. La que prefereix enviar cinc-cents catorze mails que fer una trucada. La que prova de somriure sense obrir la boca per amagar unes dents de color tetraciclina. La que riu d'acudits fets a mida, oblidant la grogor dental. La que sembla distant però en petit comitè no calla. La que quan viatja acaba tornant al mateix lloc. La que pagaria per trobar les paraules justes. La que escriu per pensar. La que voldria poder dir que diguin el que vulguin, i a mi què. La que ha après a distingir la gent que val la pena.

La que es mira al mirall i s'hi reconeix.

Eva Piquer

Racó d'octubre (2016)

“...El que em preocupa no és que m’hagis mentit, sinó que, d’ara en endavant, ja no podré creure en tu...”  (Friedrich Nietzsche)

T’he estimat? M’has estimat...?

en el ball de l’amor, hem coincidit cap volta...?

El temps compartit plegats

va ser química o quimera...?

I el desig, si existí, nasqué del cor o del sexe...?

M’estimares? T’estimí...?

Des del record de la boira

que ens va agombolar a tots dos,

m’arriben cants de sarcasme

cada vegada més forts.

Ben colgats, hi soterràrem

els fatus mots de passió,

les histriòniques promeses,

fal·làcies en do major;

de qui s’estava venjant

el teu ego idolatrat?,

perquè sé que de mi, no.

Ara el meu cap penja a la teva paret

com un trofeu, al costat de tants altres.

Però no cantis victòria:

i si jo t’he utilitzat

per tornar-me a sentir dona

i tampoc m’has agradat...?

Massa preguntes per a cap resposta.

El que no té preu, no es compra, 

i aquest conte s'ha acabat.

Montse Galionar

El primer amor

Avui m'he dedicat a posar ordre a carpetes plenes de fulls de molts anys enrere. A part d'alguns tresors insospitats hi he trobat  aquest text…

S’esdevingué que hi havia una vegada una col·laboració casual en un programa de Catalunya Ràdio, l’estiu del 2005. Parlava d’una història que es remuntava a 35 anys enrere. Cal dir, però, que tota semblança amb la realitat és pura coincidència. O no…

…Per un amor tan tendre

què donaria jo,

què em deixaria prendre

per un tros del teu cos… (Lluís Llach) 

Molt bona nit a tots els que us congregueu al costat de la ràdio en aquestes hores de la matinada per sentir a parlar d’amor. Atès que avui m’és impossible parlar-vos en directe, he decidit enviar-vos la meva col·laboració a través del correu electrònic i fer-vos així partícips de la meva experiència en el tema que avui es tracta en el programa: això que s’anomena el primer amor.

Aquell primer amor… El recordo com un dels episodis més intensos, més trasbalsadors i més bonics que m’han succeït mai a la vida, tant pel seu bagatge en felicitat com pel sofriment que implícitament l’acompanyava. Tenia només 13 anys, però ni els meus sentiments ni el grau de maduresa eren ja ni de bon tros els d’una nena; ens fèiem grans més de pressa, en aquells temps. Ara, des de la distància i l’escepticisme dels gairebé 50, quan massa vegades en sembla que ja no crec en res, encara m’esborrono quan alguna circumstància me’l retorna…

 …Com el pagès que es lleva

per a fer el seu camp d’or,

jo et faria meva,

et llauraria el cos… 

No va acabar bé. Jo era una noieta solitària, que en lloc de fer gatzara amb les amigues preferia la companyia dels llibres, i que ja escrivia poemes en les nits d’insomni. Una persona rareta, carregada de complexos, que va cometre l’error de prendre com a exemple de vida les protagonistes dissortades, virtuoses i bledes de les novel·les d’en Josep M. Folch i Torres, que corrien per casa heretades dels pares i que potser com a referència haurien resultat adients en la dècada dels 40, però que estaven totalment fora de lloc a principis dels 70.

No us en diré el nom; no fa cap falta. Quan el vaig veure per primera vegada, els ulls van omplir-se’m d’estrelletes, em va semblar el xicot més meravellós de la galàxia. Tenia uns 3 anys més que jo, i era també força madur per la seva edat, ja semblava tot un home; un home realment molt atractiu. Era seriós, responsable, treballador, reservat com jo, i la meva exacerbada imaginació va confondre la seva timidesa amb un signe d’una elevada riquesa espiritual, que per força havia d’adir-se amb la meva manera de ser…

L’aparició sobtada d’aquell primer amor va significar un daltabaix en la meva vida. Una alienació mental, que em va distorsionar greument pensaments, emocions i sentiments. Allò que em passava era exactament igual que els símptomes d’una depressió: incapacitat de menjar, de dormir, de raonar; l’única diferència era que em sentia envaïda per una profunda felicitat i no pas per una profunda tristesa…

 …Pels teus ulls tan negres

jo apagaria el sol;

que només les estrelles

fossin el teu bressol… 

Passava sovint pel meu carrer, i jo en coneixia les hores, i l’esperava al balcó fingint una casualitat més que estudiada, amb un estat nerviós indescriptible, amb el cor a punt de fugir del pit. Per a mi era l’aliment i l’oxigen, i només per veure’l un instant hauria venut l’ànima al diable…

Amb l’ajut d’una professora que ens feia d’alcavota i que ens propiciava encontres molt "casuals", ens vam anar coneixent de mica en mica, i amb el temps vam sortir amb la mateixa colla; al principi semblava sentir-se atret per mi. Vam assistir plegats a alguns concerts de l’època, bàsicament recitals de grups de folk i membres dels "16 jutges", vam passejar pel moll, saltant les roques, em va acompanyar algun vespre a casa,  i el punt culminant d’aquesta relació, quan vaig tocar el cel i la felicitat amb la punta dels dits, va ser una nit, en una actuació de Lluís Llach en una sala petita, íntima, envoltats d’altra gent que ni vèiem i de llums que ens eren còmplices, quan el cantant, a tocar de nosaltres, va interpretar la cançó més tendra que he sentit mai i que encara m’esborrona l’ànima: "Per un tros del teu cos". El tenia al meu costat, només per a mi sola; la màgia ens embolcallava, i molt poc a poc ens vam entrellaçar les mans… M’hauria pogut morir en aquells instants perquè ja no em calia res més… Mai, mai no vam parlar d’amor. Mai no hi va haver un bes entre nosaltres.

 …Junts faríem la drecera

caminant sense por;

jo et trauria les pedres,

i el vent del nord, la pols… 

Però com deia en començar, la meva idealització antiquada de l’amor, segons la qual els homes donaven prioritat a les virtuts i a un món interior ric, se’n va anar en orris de seguida. Perquè al final, ell es va enamorar de la meva millor amiga, extravertida, desacomplexada i alegre, força més sensual que jo i que, a més estava "molt bona".

Què us podria dir, de l’efecte que això va tenir en la meva vida… Ruïna total.  Per despit vaig iniciar relacions amb qui no tocava, vaig començar a cronificar unes depressions que mai s’han esvaït del tot, i moltes de les coses que posteriorment m’han anat succeint crec que han tingut l’origen en aquella experiència. Però tot això potser ja seria un tema per a un altre programa…

Crec que allò que fa irrepetible el primer amor és el fet de descobrir per primera vegada l’existència de tota aquesta munió de sentiments desconeguts, tan intensos, tan torbadors, tan forts, que irrompen a la nostra vida com un huracà que ho arrasa tot, i et fan creure que ets l’única persona del món que experimenta aquestes  sensacions, i això et fa sentir, en certa manera, incompresa i una mica distanciada de la resta de la gent. Però bona o dolenta, és una experiència que sempre, sempre val la pena haver viscut.

I tot i que ha plogut molt de d’aleshores, cada vegada que escolto la cançó d’en Llach, revisc amb nitidesa la vivència d’aquell primer amor, que amb els anys se’m presenta acolorit amb una melangia molt dolça que el fa de bon recordar…

Ara, al cap de tant de temps, de vegades sento la crida de la curiositat que em corre per dintre reclamant informació. No l’he tornat a veure més, no sé per quins viaranys ha transcorregut la seva vida. Potser encara és un home atractiu, o potser no; en tot cas, som ja irreconeixibles l’un per l’altre. De vegades he pensat que va ser una experiència massa important, massa intensa com per acabar convertint-se només en un record empolsinat pel temps… De vegades em sembla que l’atzar ens farà retrobar algun dia, al voltant de la taula d’un bar, i que des de la nostra maduresa tindrem prou coratge per parlar de tot allò. I que potser somriurem, i les arrugues ens faran l’expressió benigna. De vegades, potser, encara em nego a donar per tancada la història… És, sens dubte, un altre dels efectes secundaris que ens deixa, a la pell de l’anima, el nostre primer amor.

Bona nit a tothom.

 Montse Galionar

Cel de tardor

Blau, blanc i negre
encenen els meus somnis

de vida eterna.

Qui fos l'arbre perenne

dempeus per adorar-te...!

Montse Galionar

Llibertat

Tot i les reixes

no en seràs mai captiva.

Llum i finestra.
Montse Galionar

Si tu et sents lliure
ni reixes ni barreres
podran detindre't.
Mari 

La font seca

Un dia vas ser doll i vida,

alegria dels ocells que s’hi abeuraven,

repòs del caminant assedegat.

Ara tens, si fa o no fa, el mateix aspecte:

una font, unes escales, un racó ombrívol...

Però els graons ja no duen enlloc, i tu, deu,

tens l’ànima ben seca, ja no ets.

Mausoleu contemplatiu, i poca cosa més.

Com te m’assemblo...!

Montse Galionar

Vola, petit ocell.

Imatge de Xavier Pujol agafada  d'aquí 

Vola enllà, petit ocell,

sobre els turons i la mar,

que res aquí ja t’aguarda.

Vola, menut, fuig i canta…

Un dia de setembre...

Mirant Europa, oblidant Espanya,

contemplant el mar, ignorant Madrid,

que ample semblava el món,

que alegre!:

amb menys insults,

amb menys amenaces,

amb més democràcia,

indiferent, però amb camins possibles,

fred i distant, però amb escletxes obertes,

sense aquest empresonament en un dogma,

sense aquesta sordesa malcarada

i aquest menyspreu infinit cap a nosaltres.

I tan potent que hauria pogut ser

l’Espanya de la suma i el respecte!

Però mai no podrà ser:

ni la volen, ni ens hi volen,

només volen manar, cobrar i controlar.

Per això, en aquell immens riu groc

de sud a nord, de nord a sud,

ningú no trobava a faltar Espanya:

era un dia d’eufòria, de festa, de família,

de confiança en el futur,

i no pas de pensar coses grises o impossibles:

l’Espanya que no han deixat ser,

la llosa insostenible de l’Espanya d’ara.

Potser algú en escoltava:

Déu?, Europa?, el món?

No pas Espanya...

 David Jou

Racó d'aniversari (setembre 2016)

"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.

I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també! 

Sublimació

Tan sols una espelma encesa

trenca la intensa penombra

de l’habitació. Ja és vespre.

Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,

s’apropa suaument i et cerca;

amb gran desig, tu l’apresses,

l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,

ens travessen com sagetes.

Cap mot no esberla el silenci;

cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre

amb vehement insistència;

res no podrà deturar

l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar

sota la pell que febreja.

Vull ser part del teu anhel

sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles

les meves sines erectes;

els cossos, assedegats,

beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!

Amb infinita tendresa

unes llàgrimes traeixen

els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,

vençuts restaran ja els reptes;

junts hem traspassat llindars

d’amors platònics i sexe.

…..

Pels vidres, clareja l’alba…

…Ja s’ha consumit l’espelma.

Montse Galionar