dissabte, 6 d’abril de 2013

Racó d'abril (2013)


“…La troballa afortunada d’un bon llibre pot canviar el teu destí…”  (Marcel Prévost)

“...Benvolgut autor desconegut,
Qui t’adreça aquestes ratlles és algú que et deu la vida. Algú que et restarà eternament agraïda per haver-li deixat els teus mots quan els va necessitar. Algú que, gràcies a ells, s’ha sentit renéixer. Jo era un esperit retut amb l’únic desig de ficar-me a dins del llit, ben a les fosques, i no moure-me’n mai més…, però no va ser possible, perquè al damunt hi vaig trobar un llibre blanc, que silenciosament m’hi esperava. Com si fos el meu amant. Va envoltar-me amb els seus braços invisibles i, a cau d’orella, em va xiuxiuejar uns versos: “He teixit figures d’ombra i ara l’alba les desfà; els tapissos amagaven un fracàs i una mentida…”
Per intentar descriure les emocions que es van apoderar de mi quan, a través de les pàgines, descobria els teus poemes, m’ha calgut manllevar, altra volta, paraules: les va dirigir Baudelaire a Richard Wagner en una ocasió similar: “Em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”.
Sí, autor desconegut, la teva veu és la meva. I gràcies a ella he pogut posar nom a tots els fantasmes que em sotjaven. “He teixit figures d’ombra, he brodat un món en fals….” Tota la meva història en els teus mots. Sabent del tot impossible que els haguessis pogut escriure per a mi, només puc donar gràcies a Déu per haver-los interposat en el meu camí en un moment tan oportuníssim i precís.
Qui ets, amic meu, que amb veu ferma i clara em parles de paisatges que de sobte s’extingeixen, de fal·làcies que encobreixen evidències poc brillants? Qui ets tu, que m’incites a girar el tapís i a descobrir-hi la misèria que s’amaga a l’altra banda? Qui ets, des d’on m’aguaites, que m’aferres les mans amb passió per evitar que m’enfonsi, i que m’empenys a caminar de nou…? Qui ets, que em fas sempre companyia?
Mai no havia conegut l’impacte tan rotund de les paraules. Vaig estimar el teu llibre, vaig estimar-lo molt. Senzill en aparença, contenia una dosi de perfecció inesgotable. Era la música que hauria volgut compondre: una melodia que s’iniciava amb extrema suavitat, sense gosar, i que a poc a poc es feia valenta i creixia, i incorporava instruments, i s’enfilava als cims més alts i t’atrapava en un èxtasi meravellós, i quan ja no podies més, perquè havies vist el cel, començava a replegar-se lentament, altra vegada, i s’anava esvaint, humil i menuda, com les notes d’una flauta espargides al vent… Però la seva veu no s’extingia, i quedava viva a dins del cor, com un record de carícia inesborrable… Com no estimar els teus versos, com no estimar-los! Em parlaves d’enderrocs i realitats, però també, implícitament, de coratge i valentia, de força per tirar endavant i afrontar la lluita, malgrat els desencisos. Vas mostrar-me amb decisió ferma i delicada, tot l’engany que s’amagava en els meus amor impossibles. Però també que sobre les runes encara hi podia edificar de nou, amb fonaments compactes i sòlida estructura, i que més enllà del meu cercle de cendres encara hi havia tot un món real per descobrir. Sense sublimacions, però sense defallences…
Els teus versos, de vegades, em fan aixecar els ulls al cel, però no cercant la lluna per plorar-li els meus desànims, sinó amb una mirada esperançada i neta. I quan descobreixo un estel que brilla més que els altres, un estel sense rostre, penso en tu, autor desconegut, a qui mai no arribaré a trobar, però que ets present dins meu fent-me claror; i llavors converso amb tu, o m’invento algun poema, i sento que la vida es renova a cada instant. I que val la pena ser-hi…
Per tot el que t’he dit, i per tot el que et diria, estic en deute amb tu. Qui sap, potser algun dia trobaré una manera de pagar-t’ho. Que sigui l’atzar, una vegada més, qui decideixi per nosaltres. Fins aleshores, gràcies, poeta. Una abraçada ben forta...”.
Galionar  (Fragment de “Encenalls de Pleniluni”
 

16 comentaris:

  1. La trobada afortunada, d'un llibre (o de molts llibres d'un mateix autor) va canviar-me la vida, en un sentit que em va obrir horitzons i va fer-me molt feliç. Ara en un altre moment molt diferent de l'existència, potser necessitaria d'un altre llibre que em vingués a buscar, uns altres horitzons i uns altres reptes, ben diferents.

    Aquest teu text és bellíssim, Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, bonica, no dubtis que aquest llibre que ara necessites t’estarà esperant allà on menys t’imagines. I si no apareix, si cap dels que fins ara coneixes no et val, potser és que ha arribat el moment d’escriure’l tu, el llibre sanador de la teva vida.
      Una molt forta abraçada!

      Elimina
  2. Un llibre, un paisatge, una melodia...Sempre hi alguna cosa que es creua al nostre camí i fa que la nostra vida canvii. Una abraçada: Joan Josep.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Joan, afortunadament, en els moments més desesperats trobem alguna cosa a què aferrar-nos, que ens farà surar i ens permetrà aixecar-nos novament. L’art en totes les seves formes n’és un gran revulsiu.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Hi ha persones que són com llibres oberts, les seves pàgines et mostren tot el que estimen.
    Plaer de llegir-les ...

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, gràcies per la bellesa dels teus mots, per tot el que insinuen i pel que m’agrada creure que diuen.
      Una abraçada gran!

      Elimina
  4. Jo no hi crec en atzar Galionar, totes les coses passen per algo.
    Un bell escrit...

    ResponElimina
  5. Segurament, Judit, tot i que de vegades a les coses no els trobem explicació aparent.
    Gràcies i una forta abraçada!

    ResponElimina
  6. Montse, suposo que aquests ENCENALLS DE PLENILUNI els has escrit tu...Aquest text en concret l'he trobat sublim i em trec el barret , noia...És curiós, però de tots els llibres que he llegit em sembla que cap m'ha influenciat especialment, potser el que més em va impactar, perquè no n'havia llegit gaires, va ser Solitud, l'expressió d'un amor que neix del cor de la muntanya...
    Molts petonets d'admiració!

    ResponElimina
  7. Gràcies, M. Roser. Sí, es tracta d'un relat meu que pots trobar clicant a l'enllaç, al costat de la signatura. Sobre els llibres que ens influeixen, depén de si el llibre oportú arriba en el momento idoni... És difícil, segur, però de vegades s'esdevé el miracle i el llibre ens pot salvar. En el meu cas, parlo d'un llibre en concret l'autor del qual ben aviat va deixar de ser un autor desconegut per a mi, i amb qui vaig fer molt bona amistat.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Literatura, refugi de somnis i de sentiments...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Literatura, la línea fina capaç de separar la mort de la vida...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. A mi em passa que el que un autor diu en un llibre, en un altre hi diu el contrari, o ho diu un altre escriptor. Em costa de viure pel fil del ganivet que exigeixen aquestes contradiccions.

    ResponElimina
  10. Tens raó, Helena, a mi també em passa, i al final és millor ser coherents només al llibre que nosaltres mateixes anem escrivint amb la nostra vida i prou.
    Sí que succeeix, alguna vegada, i com un miracle, que t'arriba a les mans algun llibre, algun poema, alguna carta, quan més ho necessites, que posa el dit a la nafra del que t'està passant, i que d'alguna manera et salva. Sé que sona bastant “peliculero”, però 15 anys enrere va ser exactament el que em va passar.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. I, si a més de trobar les paraules, tens la fortuna d'aconseguir la troballa del qui les ha escrit, i arribar a la persona, i descobrir en ella la raó de les paraules que un dia et van donar els motius per continuar, i pots gaudir de la seua presència en la teua vida, i a més de l'admiració inicial s'arriba a un aprofundiment en la relació que propicia l'amistat i l'estima,... la troballa afortunada de la paraula, canviarà,de segur, la teua vida.
    A mi m'ha ocorregut i em sent afortunada pel tresor que la vida em tenia reservat.
    Una forta abraçada, estimada Montse.
    amparo.

    ResponElimina
  12. És cert, Amparo, que també això pot ocòrrer, i que també aquest ha estat el meu cas..., almenys en dues ocasions ben diferents. Puc dir amb tot el convenciment que els motius de felicitat més completa m'han arribat sempre a través del món de l'escriptura, indirectament o directa. Dues de les persones que més m'estimo d'aquest món, un home i una dona. Llibres, poemes, cartes, i la certesa absoluta que cap dels dos no em traicionarà mai a la vida. Però no invento res de nou; quan Marcel Prévost va escriure la frase del Racó que ens ha dut fins aquí, feia temps que s'havia descobert aquest miracle.
    Gràcies per les teves paraules i una molt forta abraçada!

    ResponElimina