dilluns, 22 d’abril del 2013

Diada de Sant Jordi


Un any més, quan la primavera esclata en tot el seu esplendor, quan el cel s’engalana amb els  millors colors de blau i en l’aire ens arriben efluvis deliciosos que encara cap perfumista ha aconseguit reproduir, quan el verd dels camps, la xiscladissa dels ocells, l’esquitx de sang de les roselles fa revoltar la nostra pròpia sang, quan les fulles novíssimes dels arbres semblen escates de plata quan brillen sota el sol…  Quan tota la natura és plenitud i es passeja davant nostre fent ostentació de les seves millors gales, és llavors que els catalans celebrem la DIADA DE SANT JORDI.
Són moltes les referències existents sobre aquesta festivitat tan especial per a Catalunya, diverses les seves connotacions i les seves llegendes, però sobretot se la coneix com el dia dels llibres i les roses. Amor i cultura en conjunció perfecta. Arreu del territori, poblacions grans i petites s’engalanen amb senyeres, treuen les parades de llibres i roses al carrer, i la gent en corrua omple l’espai, com en un dia de festa gran que tothom sent com a seva, malgrat escaure’s en dia laborable. Gent que fulleja i compra llibres, que tria una rosa per a algú molt especial, sigui parella, família, amics o amigues…, com una tradició periòdica que tothom espera i que és grata de complir.
Una diada que encomana alegria, que se’t fica a l’ànima encara que no vulguis i que et fa sentir feliç, ni que sigui per uns instants.
Tot i que no sempre per a tothom aquesta alegria és tan real. Quan tota la bellesa de l’entorn es confabula per parlar-nos d’amor, hi ha persones que senten amb una força abrusadora la fiblada de la soledat. D’una soledat vital, principalment, al marge de si estan o no acompanyats d’altra gent. A diferència de les festes de Nadal, en què  trobem a faltar aquelles persones que no hi són –potser familiars a qui s’ha acabat el cicle de la vida o éssers estimats incorporats lliurement al nostre costat i que també han marxat–, la tristesa de Sant Jordi és una mica diferent: ens parla de la manca d’algú que ens estimi com voldríem, o de l’absència d’algú a qui poder estimar. Quan en mig de l’esclat de la primavera també la festa resplendeix, és quan hi ha qui sent la fiblada de la malenconia, de la tristesa  per no poder compartir el sentiment d’aquelles parelles que passegen abraçades, que es regalen una rosa, que escullen el millor llibre per a l’altre. Més que enyorar el que vam tenir, o el que no hem tingut, o el que vam perdre, enyorem el que desitjaríem tenir en aquell moment. Sí, de vegades, si Sant Jordi ens agafa a traïció, en un moment anímic una mica fràgil, el plaer de perdre’ns entre la riuada de gent que omple els carrers es pot convertir en un desassossec insuportable, en una tristesa que ens empeny a córrer cap a casa per si de cas se’ns escapa alguna llàgrima…
Però afortunadament, les persones solitàries en amor acostumen a tenir assumida la seva situació i només se senten així en ocasions molt comptades, i també es deixen portar, com un més, per la voràgine de la festa.  

Una festa que és també la dels escriptors, no ho oblidem. De vegades pot semblar-nos que la presència dels llibres al carrer només es deu a l’adquisició del regal que volem fer-nos, o que volem fer a les altres persones en senyal d’estima. Però aquest dia, per a mi, és també el de rendir homenatge a tota aquella gent a qui agrada escriure. A tota aquella gent anònima que, sense necessitat de signar llibres enmig de la rambla, ni d’estar en el rànquing de les vendes, escriuen com a opció personal, com a filosofia de vida, per necessitat o convicció, o perquè volen contribuir, a través de les lletres, a oferir una mica de bellesa, potser aquella que porten a dintre i que un físic poc agradable o tímid, o curt en paraules, no els permet expressar. Seria una mica allò a què es va referir Quim Monzó en un article ja fa temps: la diferència entre voler ser escriptor i voler escriure.
Alguns dels qui pertanyem al segon grup, els qui hem pres l’opció de voler escriure, creem blogs a Internet i hi compartim les nostres obres amb els altres. De mica en mica entreteixim una xarxa d’amics, de persones de diferent procedència, totes amb la inquietud comuna de la creació literària. Aquestes persones s’acaben convertint en una altra mena de família, una família escollida lliurement, amb qui compartim, en moments determinats, angoixes i alegries. Gràcies a aquesta gent, alguns dels quals potser avui llegiran aquest article, algú com jo, amb la necessitat vital d’escriure, en un dia com aquest se sentirà estimada, se sentirà acompanyada, se sentirà integrada en un grup d’altres amics que actuen i pensen de forma similar. Gràcies a gent com vosaltres, amics meus, que de tant en tant visiteu la meva pàgina i m’hi deixeu la vostra empremta en forma de salutació, els meus ànims es renoven, i puc sortir al carrer a gaudir dels llibres i les roses, puc somriure de tendresa davant el fervor de les parelles novelles, em puc integrar en la festa sense sentir recança pel guió que les circumstàncies m’han marcat. Sí, i puc  sentir-me feliç perquè sé que no estic sola. Que us tinc a tots vosaltres.
Totes les persones que donem a conèixer les nostres obres en un blog, ens mereixem avui celebrar la nostra festa, i sentir-nos-en protagonistes. És també gràcies a nosaltres, potser, i a d’altra gent com nosaltres, que la literatura es manté una mica més viva, una mica més autèntica, sense la lacra dels interessos i de la indústria que tot ho corromp.
Voldria que en un dia com avui, tota la gent que escriu, és igual en la llengua en què ho faci, que sigui de l’Aragó, del País Basc o d’Andalusia, poguéssim participar de la nostra celebració conjuntament, en un gest simbòlic, com qui s’agafa les mans, en una entesa en què no calen les paraules i que ens sentíssim tots units en una mateixa causa.
És llavors quan us voldria donar les gràcies per la vostra amistat, i  desitjar-vos que no perdeu mai, mai, el vostre desig d’escriure, de contribuir a que el món sigui una mica més bonic.
I ara sí; en aquest context que us acabo d’exposar, lluny de la frivolitat inicial en què es diu aquesta frase, vagi per a tots vosaltres el meu fervent desig:

 

22 comentaris:

  1. Un article molt bonic que reparteix la diada de Sant Jordi, molt equitativament...

    Jo també et dono les gràcies i espero que gaudim de la jornada, fora, al carrer, a casa i també aquí als blogs...

    Demà la primera cosa que faré serà portar un llibre als nens quan els vagi a buscar per acompanyar-los al cole. Ja els tinc a punt. :)

    Que tinguis un dia bonic, Montse. Bona diada de Sant Jordi!

    Una abraçada immensa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, espero que també per a tu la Diada sigui de molt bon gaudi. Jo també tinc dos llibres preparats per als menuts, que ben aviat els donaré.
      Una abraçada ben forta!

      Elimina
  2. La rosa i el llibre no han de ser necessàriament per a les parelles. A casa nostra, per exemple, no ens en regalem la parella sinó tots dos a la nostra filla. Ella és qui rep la rosa i el llibre. Hi ha milers de possibilitats. Així és que, encara que siga de pensament, t'envie una rosa, i com que m'agrada molt el que has dit dels blogs, vaja, que si no hi ha llibre complet hi ha molts fragments, els nostres escrits repartits pels blogs que bé valen un St. Jordi.

    FELIÇ DIADA DE SANT JORDI.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la teva rosa, Novesflors, l'aroma de la qual, ni que sigui virtualment, m'ha arribat amb molta nitidesa. Trobo molt bonic aquest gest de regalar el llibre i la rosa a la vostra filla. Ella ho deu valorar moltíssim. I sí, els escrits dels nostres blogs bé valen un Sant Jordi, seguríssim!
      Feliç Diada i una abraçada ben forta!

      Elimina
  3. Saps? No tinc parella per compartir aquest dia ( ni d'altres) però, com bé dius, vos tinc a vosaltres que feu la meva solitud menys crua i em sento realment estimada.

    Gràcies per regalar-me aquests temps!!

    Bon Sant jordi, preciosa!!
    Aferradetes.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Lluneta, jo em trobo més o menys en una situació similar a la teva, potser una mica més complexa encara, i tot i saber què en puc esperar de segons quins dies, hi ha moments més tontos que altres; i és llavors quan valoro tant la vostra presencia i la vostra estima.
      Bon Sant Jordi també per a tu i una abraçada ben forta!

      Elimina
  4. Hola Montse, un post molt reflexiu...He trobat interessant la diferència que fas entre la solitud de Nadal, i la de Sant Jordi. Aquesta última també penso, que és més una solitud de parella...
    I és veritat, tos els que escrivim als blocs, avui també som una mica protagonistes de la festa i m'ha agradat això de la gran família.
    Oh! i els efectes especials de la rosa reflectida, bonics perquè sí!
    Una abraçada amb olor de roses.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, celebro que el meu post t'hagi arribat a dir coses... Jo crec que sí, que els blocaires també tenim tot el dret del món a sentir-nos protagonistes en un dia com avui; si no reivindiquem el nostre petit espai, ningú no ho farà per a nosaltres...
      Espero que hagis tingut un feliç dia. Una abraçada ben forta!

      Elimina
  5. Tot i que ja no tinc parella celebro Sant Jordi amb alegria, mai em falten roses ni llibres i tan sols sortir a dar un vol pel carrer ja m'omple de joia.
    Trobo que tens molta raó en la reflexió que fas sobre els escriptors blocaires, precisament "El que em passa pel cap" el vaig encetar per compartir la meva poesia. El teu bloc és molt bonic, amb la teva preciosa poesia, i sempre és un plaer visitar-lo.
    Avui, doncs, és el nostre dia, sentim-nos protagonistes!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Glòria. Doncs sentim-nos protagonistes del nostre dia, encara que ja li queden poques hores i a sobre perd el Barça...
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  6. Per mi és també una festa que encomana alegria, i sí, en determinats moments de certs estats anímics pot fer-nos sentir potser no especialment bé, però fins i tot llavors no deixa de ser la Festa, amb majúscules, de les lletres i les boniques roses. Sant Jordi és una festa molt especial, una festa que personalment em fa feliiiç! :)

    ResponElimina
  7. Crec que, efectivament, la Festa sempre li guanya el joc a la nostàlgia per Sant Jordi, tot i que de vegades la batalla entre les dues forces ens ho fa una mica difícil mentre dura. Però sí, és un dia feliç. Espero que també per a tu ho hagi estat, i més aquest any que l'has pogut tornar a celebrar a casa.
    Una abraçada!

    ResponElimina
  8. Encara dins de la vuitada:
    Al conjunt de reflexions hi afegiria que l'escriptor no es proposa sempre que el món sigui més bonic, sinó que sigui més real: som testimonis del nostre temps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Totalment d'acord, Olga; el teu encertat punt de vista és el propi d'una escriptora profesional, d'una escriptora de debò, mentre que els meus punts de vista només són els d'algú sense cap aspiració literaria que escriu quan li falta l'aire...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Acabe de veure en algun blog que avui és la Mare de Déu de Montserrat. He llegit que és advocada de novençans i dispensadora de fecunditat. També és patrona d'altres llocs, com Picanya:
    "Rosa d'abtril
    morena de la serra
    de Montserrat estel
    il·lumineu la picanyera terra
    porteu-nos cap al cel".
    Espere que estigues passant un bon dia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, és la patrona de Catalunya, molt estimada pels catalans. Amb mi, això de la fecunditat Ella ho tindria una mica difícil, tenint en compte que ja passo dels 50 anys:) Però sí que necessitem totes les advocacions possibles per altres menes de fecunditats, en aquests temps que corren...
      Moltes gràcies per la teva felicitació, i una molt forta abraçada!

      Elimina
  10. Encara que a última hora et vull fer arribar el meu record en el dia del teu sant, Montse.
    Rep, doncs, els meus millors desitjos de felicitat i alegria!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies! Ja en tenim un altre de celebrat, tot i que enmig de la pluja d'abril.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. Arribo tard. però no creguis que no et vaig tenir present aquell dia. Em va tocar anar al ICO a Bellvitge a acompanyar a la revisió a un dels meus malalts.
    Sant Jordi segueix essent un dels dies mes bonics a Catalunya. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
    Respostes
    1. Joan, a Vilafranca, el dia de Sant Jordi vam enterrar un xicot casteller que va tenir un accident en moto. El dia del meu sant ens deixava la Sheila, companya de treball de 34 anys, després d'una lluita trremenda contra el cáncer. I ahir vam acomiadar un altre casteller de 39 anys víctima d'una leucèmia. Aquest abril ha resultat terrible. A part de tot això, Sant Jordi és un gran dia, sí.
      Una forta abraçada!

      Elimina