dimarts, 30 d’abril del 2013

A Sheila (in memoriam)


 Les nits estrellades
desvetllen els clams d’amor.
És l’enyor qui canta...
Galionar

24 comentaris:

  1. Entre de puntetes, sense fer soroll, en la nit estelada de les teues delicades paraules.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Diumenge la vam acomiadar. Tenia 34 anys, com la meva filla. Va guanyar el càncer. Era tan bonica que el Firmament se'n va enamorar i la va voler amb ell...
      Una abraçada molt gran.

      Elimina
  2. Amb una nit així d'estrellada et pots quedar hores embadalit. Els pensaments que puguis tenir ja són una altra cosa, depèn de l'estat de cadascú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sort en tenim, Xexu, d'aquests moments màgics on els nostres pensaments, siguin quins siguin, poden expandir-se pel cel, com les estrelles, sense topar amb els límits de la quotidianitat terrenal...
      Una forta abraçada.

      Elimina
  3. Quines boniques paraules, Galionar, per aquest comiat! Jo també hauria de passar de puntetes... aquesta nit estelada, com a record permanent, com a llum que es porta a dins. Una abraçada ben forta per a tu, Montse. I a ella que els més bonics estels l'acompanyin per sempre.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme, n'estic segura que així será. Era molt, molt estimada a Vilafranca, a l'ajuntament, al patronat de Turisme on treballava... Potser sonarà a sensiblería barata, però te'n dono paraula que, en saber la seva situació, vaig voler arribar a un pacte amb algún Déu: jo en comptes d'ella. Ella tenia massa coses encara per fer, massa il·lusions, massa gent que l'estimava..., i a mi ja em quedava molt poc de tot plegat. Però sembla que em vaig equivocar de ministeri, o és que ja no m'escolta ni Déu...
      Una abraçada molt gran.

      Elimina
  4. Un adéu amb els sentiments a flor de pell, però un adéu dolç, sense estridències, com s'acomiaden a les persones que hem tingut i sempre tindrem, molt a prop del cor...Asseguda en un núvol blanc, llegirà el teu poema i somriurà...
    Molts petonets Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Un adéu dolç, M. Roser, com dolça va ser sempre ella, i també animosa. Fa uns mesos ens va explicar la seva situació amb una serenitat admirable: la tercera recaiguda, els llocs on ja tenia metástasis, el viatge que faria a Menorca amb el company i les germanes sabent que seria el darrer... I sempre aquell optimisme contagiós, animant ella a la familia fins al darrer moment... Si hi ha persones que encara fan creure amb esperança en l'ésser humà, ella n'era la mostra més representativa.
      Una forta abraçada.

      Elimina
    2. Tendre comiat per una persona que ens descrius extraordinària, una vida curta, però que deixa forta empremta i, el més important, un record meravellós. Que gaudeixi de la pau en mig d'estels.
      Una abraçada!

      Elimina
    3. Sí, Glòria, ens ha deixat a tots un record meravellós i la seva partida prematura una sensació d'injustícia divina força complicada d'assimilar... Però la vida i la mort formen part de la mateixa cosa...
      Una gran abraçada.

      Elimina
  5. Llegint com parles d'ella, sento la teva estimació.
    Segur que des d'allà on sigui et regalarà els seus somriures.

    Una aferradeta ben forta, nina.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Lluneta. L'estima crec que la compartíem totes les persones que vam tenir la sort de conèixer-la. I la seva llum, des d'allà on sigui, no s'apagarà mai més.
      Una forta abraçada.

      Elimina
  6. No l'he coneguda només que a través de les teues paraules, però he sentit molt la seua partida. Has sabut transmetre el valor de la seua vida en la teua.
    Pense que allà, al món dels estels, ha d'haver molta llum, ha d'haver molta pau, ha d'haver un secret desvetlat. Per ací seguim en penombra, per ací continuem inquiets, ací el misteri fa que hàgem de posar molta fe per tirar endavant.
    Sobre les intencions de pactar amb Déu, una vegada em van dir que devem assumir la nostra condició; el poder no és nostre. La temptació de voler posar-nos al seu nivell potser l'hem de mantindre sempre ben allunyada.
    Una vegada més la fe ens ha de mantindre en la fermesa que el camí transitat en la penombra no deixa de ser camí transitat envers la llum. Amb eixa convicció avancem; d'altra manera, ja ens hauríem aturat fa algun temps.
    Una molt forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amparo, darrerament el món dels estels està encabint molts, molts àngels que parteixen del nostre costat força més aviat del que voldríem. I ens deixen, com bé dius, immersos en la foscor, cercant arguments per continuar el camí.
      Ens queda la tristesa, i potser també un sentiment d'injustícia, potser de voler jutjar Déu per aquests esdeveniments que ens semblen incomprensibles... Però certament, millor no caure en aquest parany i continuar el nostre camí, intentant reflectir en nosaltres tot allò bo que ens han deixat les persones que estimàvem, i ser, així, una mica portadors de la seva essència.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  7. L'enyor és un dels sentiments que em fa més por... Sóc totalment incapaç de gestionar-lo...

    Boniques paraules Galionar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. És dur, Judit, de fer-ho; amb el temps, però, la tristesa es converteix en malenconia i llavors l'enyor fa de més bon portar perquè va embolcallat de tendresa.
      Una forta abraçada.

      Elimina
  8. Si els amics dels meus amics són els meus amics, el mateix es pot aplicar als blogaires, que som esperits que ens movem en el firmament. Un pensament per a ella, doncs.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Olga, bonica. Les teves paraules són reconfortants i fan companyia.
      Una forta abraçada.

      Elimina
  9. Un enyor, dens, amb poques paraules, com una bona espurna, aquest record.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Jordi. L'enyor gairebé no necesita paraules...
      Una forta abraçada.

      Elimina
  10. som molts qui coneixiem la sheila per d'altres. Boniques paraules Galionar

    ResponElimina
    Respostes
    1. També la coneixies, Quim? Que petit és el món! Benvingut a aquest espai, que és també casa teva.
      Una abraçada!

      Elimina
  11. no la coneixia en persona, me n'havien parlat.
    una abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ella tenia una gran relació amb el país basc, per llaços familiars. I molts amics pertot arreu. Era molt maca.
      Una abraçada.

      Elimina