Sabeu per
què els homes tenen les cames arquejades...?
...........................................?
...........................................?
...........................................?
........................................No?
Doncs... perquè…
...........................................?
...........................................?
...........................................?
........................................No?
Doncs... perquè…
TOT EL QUE
ÉS INSIGNIFICANT ES POSA ENTRE PARÈNTESIS!
(…)
Au,
alegrem aquest dia malgrat totes les maltempsades, vinguin d’on vinguin!
(...)
(ENTRE PARÈNTESIS)
Entre parèntesis, hi posaré el teu nom,
l’estrafolària història, els mals records,
l’esgarrifança d’una pell que creia en
l’altra,
les promeses esquinçades, les mentides i el
rancor.
N’allargaré els extrems fins que s’uneixin,
encerclant-ne tots els mots,
i amb ferro ben roent en faré gran
soldadura.
Després ja, aïllats per sempre del meu món,
els llançaré des d’una barca a dins del
mar,
com qui enfonsa un cadàver putrefacte.
I que no surin mai més.
Llavors, potser només llavors,
la dona que vaig ser retornarà de nou,
i reprendrà, a poc a poc, el joc de viure.
Galionar
Contundent i molt bo.
ResponEliminaA veure si som capaços de posar entre parèntesi totes les incongruències i vergonyes que tenim encara al món, i després, com tu dius, fer-ne un fardell enorme i llençar-les ben lluny.
ResponEliminaSom-hi a reprendre el joc de viure! Llençarem el que calgui!!! I tant que sí!!! Au va... Que ja tardem! :)
ResponEliminaHe rebut un acudit per mail... si vols te l'explico a canvi del teu i així riem una mica més. No té res a veure amb el teu...
Saps quina és la beguda preferida dels catalans?
El wert - mut
Quan vius entre parèntesi i els pensaments ... són punts suspensius, només queda el crit!! Fort com un signe d'exclamació.
ResponEliminaBona tarda Galionar.
Ai, que divertit, visca l'humor noia...
ResponEliminaPerò ho has de ficar tot dins d'un sac i lligar-hi una pedra ben grossa sinó, hi ha el perill que torni a la superfície!!!
Petonets de bona nit.
El teu poema que m'ha agradat molt. No sé si és fàcil de fer tot això que proposa, però val la pena intentar-ho si s'ha de recuperar el joc de viure. I la joia.
ResponEliminaAvui aquest trasto no em permet respondre-us de manera individual els comentaris, per això ho faré conjuntament, a veure si hi ha més sort:
ResponEliminaGràcies, Helena; valoro molt la teva opinió perquè ets una persona sàvia i sincera.
Novesflors, a veure si ens atrevim d’una vegada a fer-ho!
Carme, jajaja, és boníssim el teu acudit! Ens aniria tan bé que certs polítics emmudissin de cop i volta...! Calladets estan més monos, sens dubte!
Pere, gràcies pel consell. Esperem que el crit pugui ser escoltat per a algú...
Gràcies, M.Roser! Sí, hi posaré tantes pedres metafòriques com pugui, també. Al poema, però, no m’hi cabien...
Gràcies, Glòria. difícil segurament que ho és, però no hi ha res impossible, diuen...
Bona nit i una abraçada ben forta!
Quan he obert el teu blog, m'ha sortit una advertència de virus...Mira de passar l'antivirus. Si no aquest aparell ens posarà a tots dos entre parèntesi...Una abraçada: Joan josep
ResponEliminaJoan, precisament a primers d'any vaig fer una escombrada general amb l'antivirus i n'estic segura que no n'hi pot haver cap, tot i els avisos que només toquen la pera. Amb tot, ja fa un temps que tinc alguns entrebancs amb Blogger i algunes pegues. Només amb Blogger. Espero que la cosa no vagi a més, i com tu dius, no acabem tots entre parèntesis.
EliminaUna forta abraçada!
Vaja, doncs que tirin endavant els bons propòsits i que la mestralada se'ls emporti mar endins fins quye es tornin tinta de sípia.
ResponEliminaMoltes gràcies si el meu estimat Severià dius que t'ha acompanyat tan bé, pobre home...
I compte, si tens tants Simenons, tens un tresor, afanya't a llegir-los que són curtets i entraràs en la calidesa de les 'cassouletes' de madame Maigret. Simenon és un gran creador de climes.
Olga X
Olga, em temo que els Simenons hauran d'esperar una temporada, encara, però no me n'oblidaré pas. I sí, el teu personatge no té res de pobre; quantes persones no-personatges voldrien ser com ell... Fa sentir tan feliç, quan un llibre t'agrada de debò i et fa sentir tan bé...!
ResponEliminaUna forta abraçada!
Conxo! Quanta contundència i quanta determinació! Amb tanta força, retrobar un nou camí no serà tan difícil.
ResponEliminaJajaja, Joan, m'has fet riure amb el teu conxo! De vegades fins i tot a les persones més pacífiques els surt la necessitat de deixar anar amb contundència un renec antic, amagat i potent com gairebé com mecasondéu disfressat de poema... :)
EliminaUna forta abraçada!