dissabte, 14 de gener del 2012

L'amor fa olor de Massimo Dutti


Quines ganes tenia la Irene que se li acabés la maleïda ampolla de colònia d’una vegada per totes! No era pas gaire gran, de 100 ml. només, però tot i el seu ús diari durava més que l’obra de la Seu... Quatre mesos, quatre mesos havien passat ja des que havia tingut la mala pensada d’adquirir-la. Bé, l’error havia estat involuntari; de fet ella havia cregut que estava comprant la de sempre, la que usava des de feia temps. Tot i la idèntica marca, el flascó era diferent, i això la va fer sospitar. Les noies de la perfumeria, però, li van assegurar que sí, que de Massimo Dutti sempre havien tingut aquella, que n’havien renovat el disseny del flascó però que la fragància era la mateixa. I un be negre! La Dutti Woman que havia estat emprant fins aleshores desprenia una aroma quasi imperceptible, sense cap nota destacada de sortida, gairebé es podia definir com una colònia masculina de les més discretes, però quan entrava en contacte amb la seva pell destil•lava una olor particular, fresca i càlida a la vegada, deliciosa.
Després, quan el va conèixer, va assegurar-se que no n’hi faltés mai al seu necesser. Volia que aquella fos l’olor amb què ell la recordés per sempre. L’olor que percebés en l’abraçada, la que sentís als seus cabells, als seus pits, al seu cos. Ell era un nou amant que arribava a la seva vida després de molt temps, un altre mascle disposat a demostrar-li que era prou home per a ella. En aquells moments ella estava il•lusionada, cega, llega, i perquè no, força enamorada. En aquells moments, ell significava retrobar de nou la Vida, era la Vida que tornava a tenir sentit. I així l’anomenava, tot i que la paraula sempre li havia semblat carrinclona quan la sentia dir a d’altra gent.
Doncs sí, per a la seva Vida va comprar-se el flascó de colònia. Eau de toilette, que en diuen perquè quedi més fi. “Que ja no en tenen, d’aquella que era rodona?” va preguntar. “No, han canviat l’envàs, però és exactament la mateixa”. Li va estranyar. La presentaven com a novetat de cara a la campanya de Nadal, en feien molta publicitat, ja ho sabeu, aquells anuncis amb models súper esveltes, de llargues cabelleres rosses i que fan agafar tantes ganes de cardar al pipiolo de torn amb els seus efluvis... Tan diferent era de les noies dels anuncis que fins i tot se sentia ridícula comprant-la. Se la va fer embolicar per a regal per tal de dissimular. Però ella confiava en la seva aroma fidelíssima per sentir-se segura, i a més, volia estar tot el seductora possible que pot estar una dona per al seu amant...
Una vegada a casa, va ruixar-se’n a consciència: els polsos, l’escot, darrere les orelles, els cabells, fins i tot el sexe... Però, oh fatalitat!, aquella aroma no tenia res a veure amb la seva de sempre. Era floral, penetrant, espessa, una mica empallegosa, se sentia d’una hora lluny. No és que fos desagradable ni dolenta; no feia per a ella, senzillament. Ella era d’una altra mena de manera; era difícil definir com, però la seva personalitat no feia aquella olor. Bé, ara sí que la feia, però com si diguéssim era per accident. I la duia ja posada i no se’n podia desempallegar.
I així la va conèixer ell, amb aquell perfum. Era la primera vegada que es trobaven pell a pell i li va encantar. Només feia que exclamar: però quina olor més deliciosa que fas!, mentre ocultava el rostre entre els seus cabells, pel clatell, pel seu escot... Moltes més vegades es van tornar a veure, i ella ja no gosava canviar de colònia, perquè era amb aquella que ell la recordava, era aquella la que la identificava en la seva memòria, amb aquella van estar estimant-se una i altra vegada... Per primer cop a la vida, un perfum es convertia en un emblema per a ella. Ella, per a ell, no hauria estat la mateixa sense aquell perfum de roses... Sense ja ni saber si li agradava o no, Dutti Woman es va convertir en una part important d’ella mateixa. I de la mateixa manera que la seva relació amb l’amant la feia sentir una dona nova, aquella olor li retornava la presència de l’amant a tothora, fins a no voler prescindir-ne...
Però com acostuma a passar amb les coses bones, la relació amb la Vida es va acabar. El que hauria pogut ser el gaudi d’una nova galàxia enmig d’un Univers màgic només per a tots dos es va convertir en un fracàs estrepitós que va transformar l’experiència en un no retorn...
Va finalitzar la seva relació amb la Vida..., però no amb els cosmètics que per a ell havia anat acumulant. Potser una altra dona els hauria llançat a la brossa sense més contemplacions, però ella no va poder fer-ho. Li havien ensenyat des de petita que una ampolla de colònia ha de ser aprofitada fins a l’última gota, encara que li desagradés l’olor. Una barra de llavis, un xampú, un gel de bany, tot havia de ser aprofitat fins al final... La colònia Dutti Woman era el seu suplici diari per tota la seqüència de vivències que li retornava, alhora que la feia sentir molt bé pensant que cada dia era un dia menys de records futurs... Per això va continuar posant-se-la a raig fet, perquè se li acabés al més aviat millor. Inundava l’oficina d’aquella olor penetrant, advertia de la seva presència quan s’acostava a qualsevol lloc... No molestava a la gent, tot s’ha de dir; la colònia era agradable, però no els records que li portaven, no l’aroma que no la identificava, o que la identificava en uns moments que hauria volgut oblidar perquè li feien mal...
A finals d’abril ja n’hi quedava poca. Aviat s’acabaria; esperava el moment en candeletes. Ja en tenia una altra a punt, per canviar radicalment d’olor, per deixar enrere aquells records, tot allò tan dolorós. També a finals d’abril se li acabava el gel de bany d’olor de maduixa, que tan il•lusionada havia comprat després de remoure cel i terra per trobar-lo, perquè era el que hi havia a l’hotel on van citar-se en la seva primera nit d’amor... En aquella primera nit, el gel del bany va escolar-se per tots els porus del seu cos, es va impregnar per la roba més íntima, i ni les posteriors maquinades van aconseguir fer-la desaparèixer de tan potent com era, sinó que van escampar-la per la resta de la roba de la bugada. Així doncs, cada vegada que obria els calaixos de l’armari sentia aquella mateixa olor de la nit més íntima que recordava en molts anys... Era dolorós, no gens agradable. El somni més meravellós s’havia convertit en un malson increïble, però l’olor romania allà.
Colònia, gel... L’altre producte que se li va acabar va ser la crema corporal. Aquesta va començar a emprar-la just després d’iniciar la relació, una vegada convençuda que el seu cos encara podia agradar..., o bé, que li fessin creure que encara podia agradar. Contràriament al que imaginava, aquella crema va fer miracles sobre el seu ventre, sobre les natges, a l’interior de les cuixes. Cada vegada estava més prima i més ben feta, suposava llavors que era pel patiment d’aquella relació clandestina, pel mateix fet d’estar enamorada... Enamorada? Aquí hauria de rellegir i analitzar alguna de les cartes que li escrivia a la seva única i veritable amiga, que sens dubte posaria en evidència la complexitat d’aquella relació per si mateixa, però es tractaria d’un capítol innecessari i inútil que res tindria a veure amb la colònia...
A finals d’abril celebrava el seu aniversari. Amb dos dies de diferència va poder llançar els envasos buits de la crema corporal i la darrera ampolla de sabó de dutxa. De colònia, en quedava finalment poques gotes. Arriba el dia assenyalat. La mare, sempre tan complidora, es presenta amb una postal escrita amb lletra irregular i un paquet molt ben embolicat. Perfumeries Atalaya. Ai! Sí, la idea inicial agafa força. Allà dintre apareix, nova de trinca, amb el seu paper de cel•lofana, una altra ampolla de Dutti Woman. “És que vaig adonar-me que quasi se t’havia acabat tota, i com que veig que no te’n poses d’altra...”
Com podia reaccionar? Naturalment, la mare no en sabia res del seu somni fet malson. No en sabia res de la seva relació amb el Calentònides de torn (fent referència a la Lisístrata que va veure de joveneta al teatre). No en sabia res, del motiu d’aquella suposada lipotímia que va patir pel carrer poc després de deixar-lo i que la va fer anar a parar a l’hospital. Creu que el seu deteriorament físic va ser causat per altres factors més explicables...
I com que és millor que així sigui per a tot el que li resta de vida, no va tenir cap més opció que la de fer-li un petó molt fort tot donant-li les gràcies, tot obrint l’ampolla i tirant-se’n una bona ruixada als canells i també als d’ella, exclamant amb grans mostres d’entusiasme: Oh, quina olor més bona; l’has encertada de ple!
Sí, l’amor fa olor de Massimo Dutti. I el desamor també. Calcula que, pel cap baix, tindrà colònia d’aquesta fins ben bé Nadal, època de nous regals. Pel que pugui ser, deixarà ben a la vista de la mare un flascó d’eau de toilette Azahar, d’Adolfo Domínguez, només amb un parell de dits de contingut al seu interior.
Galionar

17 comentaris:

  1. Ostres, quina mala sort! Que complicat que és el tema dels regals, oi?

    ResponElimina
  2. Hi ha olors que et recorden de seguida una època, una situació. Perfums que pertanyen a una persona, a un moment de la teva vida.
    La memòria olfactiva és molt potent i fins i tot sents com et transporta en el temps.
    Diuen que en començar a oblidar el primer que perdem ... és l'olfacte.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  3. I el ticket de comprar per canviar-ho on és, eh, eh eh??? És imprescindible en tots els regals i si no és possible, s'utilitza com fumigador, una miqueta aquí,una miqueta allà i dos dies liquidat!!!!

    Es molt important el perfum, es cert, i a vegades un aroma et pot tornar a fer reviure cadascun dels instants, jo sóc fidel a dos aromes des de fa molts de temps, un de dia i un de nit i passi qui passi per la meva vida el meu perfum es queda que per aixo el vaig conèixer abans!!!

    Ja saps com sóc oi? Petonet bonica

    ResponElimina
  4. Des d'ara tindré pot de deixar la colònia a la vista , l'amagaré per que si a algú em vigila i em vol donar un ensurt de tanta magnitut...
    Vaja relat...!!! M'has fet gaudir de la teva inventiva, per que no em diguis que és veritat que no m'ho creuré encara que en el transcurs dels anys a tots ens en passen que son coses que no més passen a les novel·les i la tenim al davant a tocar...
    Al acabar la lectura m'ha vingut com un efluvi que no puc contrastar si és el Dutti o el portable... I ara has tingut la sana virtut de fer-me somriure i dong les gràcies. Anton.

    ResponElimina
  5. Un bon final per a un bon relat. Tot plegat m'ha fet pensar que no ens hauríem de fer nostre un perfum (parle metafòricament) que no ens agrada només per contentar l'altre. La primera cosa que hem de fer és estar a gust amb nosaltres mateixos, tant si tenim una relació com si no. Si ens sentim a gust amb nosaltres mateixos, a més, segurament serem capaços d'estimar millor i aquest pefum és l'aroma que més pot agradar a l'altre.
    Ara miraré el vídeo.


    (El sonet no és enigmàtic, més aviat autobiogràfic, si bé pot servir per a moltes persones que s'hi poden sentir identificades quan pensen en l'abans i en l'ara).

    ResponElimina
  6. com sempre m'has fet riure de valent amb una narració de fons trist??....gràcies Montse, genial!.....Fanny

    ResponElimina
  7. Hola, Carme, jajaja, sí que és complicat,sí! Però per sobre de tot cal valorar-ne la intenció, oi?, i a segons qui no se li pot fer un lleig de cap manera!

    Pere, no sabia aquest detall que el primer que perdem en començar a oblidar és l'olfacte. El poder del perfum, de les olors, és innegable a la nostra vida. Recordo ara el llibre El perfum, del qual se n'ha fet també una adaptació al cinema, que tracta precisament sobre aquesta qüestió, si bé d'una forma bastant més macabra...

    Marta, he rigut de valent amb la teva suggerència sobre l'improvisat fumigador! El que no se t'ocorri a tu...! Sí, el poder de determinades olors sobre la nostra ment és essencial. I quan es tracta d'olors de la natura, tot un gaudi per als sentits. També jo sóc fidel a determinats aromes, sempre cítrics. Però de vegades venen regals sense dret de retorn i sense tiquet...

    Anton, m'alegro d'haver-te fet somriure! Evidentment, les narracions són per a la fantasia, per a la imaginació, per inventar-se històries, tot i que sempre hi posem alguna cosa nostra, ja ho saps. Quan volem confessar-nos, tenim la poesia, més indicada per a l'escorcoll intern, oi? I sí, sí, vigila on et deixes la colònia, no sigui cas que et passi una cosa semblant com a la protagonista de la història...

    Novesflors, la teva reflexió és sàbia, i només pot venir d'una persona sàbia com tu. Potser la Dutti Woman, abans del seu new look, ja li agradava força, a la protagonista de la narració, potser ja l'havia feta seva...
    Gràcies per la precisió sobre el sonet; és meravellós, i ara disposo de més elements per rellegir-lo més atentament.

    Fanny, celebro també que hagis passat una bona estona. El fons trist? No en facis cas, ja saps com m'empatollo quan escric. A més hi tinc la mà trencada, imaginant-me protagonistes dissortades... L'haurem de convidar a menjar xocolata a la nostra Irene, no et sembla?

    Gràcies per compartir una estoneta amb mi, amics i amigues, i una abraçada gran!

    ResponElimina
  8. Molt bona la teva ironia... L'amor sempre fa olor de qui estimes... què sabran les multinacionls del nas... És veritat regalar olor i més manufactruades, sempre és difícil. Jo per regalar olor, regalaria perfum de mar, unes gotes de lluna, un frascó de complicitat..., unes gotes d'enyorança..., el perfum d'una mirada, l'enyor d'uns llavis, la fragància d'una abraçada.... Ja saps que sóc rar...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  9. Ai les olors el que provoquen i com s'instal·len a les memòries!
    Un bon relat! :)

    ResponElimina
  10. Hola, onatge, l'has clavada: l'amor sempre fa olor de qui estimes. Ummm, el perfum que proposes, que bo deu ser; gairebé deu despendre la mateixa aroma que l'amor. Tu que hi entens, saps d'algun lloc que el venguin?

    Fanalet, sí noia, un potent fixador de records a la nostra memòria, les olors. Capaces de transportar-nos en un no-res a qualsevol etapa de la nostra vida, des de l'infantesa fins a qualsevol altre moment...
    Gràcies a tots dos i una forta abraçada!

    ResponElimina
  11. Estupendo relato, agudo muy bien desenvuelto, y con sorprendente e inesperado final...ya estamos acostumbrados a tu buen hacer.

    Unas navidades, por aquello de la complacencia y el despiste colectivo, 5 personas me regalaron el mismo perfume...desde entonces procuro tener en lugar estrategico varios frascos de fragancias distintas.
    Un placer leerte.

    ResponElimina
  12. Jo les olors que recordo són les de la meva infància. L'olor de gesamí a les tardes al meu pati cordovés...La olor del quarto de bany de la meva hàbia.
    Més tard ja m'envaig a la olor forta a espècies dels mercats africans...
    Però, avui, tinc el nas tapat. Estic encostipat...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  13. Tyrma, agraeixo les teves paraules; si has passat una estoneta entretinguda em dono per ben pagada. Sobre la teva experiència... cinc flascons idèntics de perfum! Ostreees! Espero que almenys fos del que t'agrada!

    Joan, les olors ens poden fer viatjar més lluny que aquests enormes vaixells que s'esconyen quan topen amb una roca. Tingues cura del refredat, que no afecti el teu bon nas per a tot en general!
    Gràcies a tots dos i una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  14. Quina història, potser propera a molts!! Jo sempre cerco l'aroma que a mi em complau més. No fa gaire van deixar de fer la meva colònia de l'ànima, i em vaig sentir com perduda. D'Alemanya em va arribar un paquetet. Sorpresa!!!! la meva colònia, el meu marit, havia fet una recerca per la xarxa, i me la comprar. Ara la guardo per encetar, em sap greu gastar-la. Si seré ruc, però no sé com obrir-la!!! N'he descobert una de nova, i ara l'he suplantat.

    ResponElimina
  15. Dafne, és un problema que deixin de fabricar els cosmètics que més ens agraden; m'hi he trobat unes quantes vegades. I ara el problema és que tens "dues aromes amants" i le tes estimes a totes dues... Potser podreu conviure totes tres, amb bona voluntat...
    Gràcies per fer-me companyia i una forta abraçada!

    ResponElimina
  16. Caram Galionar si que dóna de si, escriure sobre l'amor relacionat amb els perfums, el gel de bany, el xampú...bé, amb tot el parament d'un bany ben ple de flascons per a l'higiene...
    És curiós que la colònia que en un principi no agrada, es converteixi en indispensable en aquesta història d'amor, però quan arriba el desamor, es transforma en un malson...
    A mi no m'agraden els perfums i em va costar molt trobar la meva colònia que per cert, fa anys i panys que utilitzo...No vull ni pensar que un dia me la canviïn!!!
    Petons de bona nit,
    M. Roser

    ResponElimina
  17. Hola, M. Roser, és que per a la imaginació no hi ha res impossible; qualsevol annècdota viscuda o sentida a explicar es pot convertir en un relat, ni que sigui tan poc ambiciós com aquest.
    Saps que passa? que de vegades és bo que ens canviïn allò a què estem acostumats, perquè això ens obre la possibilitat de conèixer altres coses noves.
    Gràcies per acompanyar-me i una forta abraçada!

    ResponElimina