diumenge, 12 de desembre del 2010

Tot dormia

L’amor, el desamor, la nostàlgia i l’espera, la desesperança, la conformitat... Quantes vegades paraules com aquestes ens surten a l’aguait en qualsevol cruïlla al llarg del nostre recorregut per la vida...! Quan en un poema d’altri hi trobem les nostres pròpies vivències reflectides en l’espill dels seus versos, el poema es converteix en alguna cosa més que una lectura, es transforma en una mica de nosaltres mateixos, el fem propi i l’estimem. És el que em va passar en rebre aquest poema, regal d’una excel•lent persona i millor amiga, de qui en preservo la identitat a petició pròpia.
El poema ens transmet un sentiment de nua solitud des del seu inici, ens explica el procés intern per enganyar el dolor i fer la realitat més suportable. La vida que s’omple i es buida de preguntes i respostes, la metàfora dels desigs penjats a l’armari, la renúncia, la conformitat que no pas l’acceptació d’un dia a dia que no pot canviar-se... fins que s’esdevé el miracle, i el poema s’omple de llum i esclata de plaer, i ho fa introduint a dins dels seus versos un fragment d’un altre poema de Marc Granell (que trobareu en cursiva i entre cometes), com si la pròpia veu no tingués prou paraules per expressar la joia i necessités manllevar-les d’una altra veu...
Només un gran poeta pot ser capaç de transmetre tantes emocions en uns versos. Una gran poeta, en aquest cas. Per a mi és un orgull comptar amb la seva presència, avui, en aquest espai. Que en tingueu un bon gaudi!

TOT DORMIA
Tot dormia.
La distància del temps
havia aconseguit dur pau
i asserenar la tempesta.
El dolor de la pèrdua s'havia calmat
i el desig fou devorat
per vesprades eternes
de solitud i tristesa
Anàrem aixecant un mur
construït amb pedres de silenci...
La conformitat s'instal•là
i aconseguí fer més benigne
el pas dels dies, dels mesos, dels anys,...

I passaren els anys,
tal vegada massa anys.

I la vida s'anà omplint
i buidant...
de preguntes i respostes,
de dies i nits,
de mel i fel.

Vaig anar penjant desitjos a l'armari
vaig aprendre a maquillar-ho tot
i, a la puta mentida, l'anomenava vida.
Caminava de pressa,
sempre anant,
em vaig omplir de sorolls innecessaris
per evitar escoltar del silenci
allò que em volia dir.

I, quan tot dormia,
quan havia aprés a viure
arrecerada al meu refugi...

"... s'omplí de llum i flors tota la casa
s'omplí d'ocells el meu cor
que t'esperava
fet desig i record
caliu i ànsia
del teu cel, del teu sol..."

11 comentaris:

  1. M'agrada llegir les teves paraules, el poema amic i també escoltar la cançó.

    Un post molt bonic per anar a dormir ben dolçament.

    Em fa venir ganes d'escriure, però fa estona que ho intento i es veu que no tinc un bon moment. O sigui que aniré a fer nones...

    Bona nit, maca, una abraçada.

    ResponElimina
  2. El conformismo y nuestra tendencia a disfrazarlo aparece reflejado en muchas manifestaciones artísticas y probabelemnte sea porque se trata de un mecanismo de defensa inherente a todo ser humano. Necesitamos disfrazar la realidad, maquillarla y mostrar un faceta mucho más edulcorada de nosotros mismos para hacer frente a ese vacio existencial, que en muchas ocasiones nos hace vivr la vida con un monótono hastío, que llega a asfixiar a qualquiera que que lo experimenta. Cerramos los ojos ante tal atrocidad y le ponemos remedio como sea. Por eso muchas veves recurrimos a la dramatización, a la puesta en escena de un personaje que tiene un papel y un determinado rol en el teatro de la vida. Y aún sabiendo que todo es un baile de disfraces, llegamos a creernos nuestras propias mentiras para sobrevivir.
    Este tema tan bien expuesto en el poema de tu amiga, me ha recordado de forma indirecta "Como un Dios salvaje", donde todos los personajes actúan mostrando su doble faceta: la del ser primitivo, que en los momentos más inoportunos nos enseña al hombre de las cavernas que todos llevamos dentro y que acctúa de forma descontrolada e impulsiva cuando la situación le sobrepasa, y a ese otro ser generoso, "educado" dulce y complaciente con él mismo y con los demás.

    Del poema, me gusta especialmente la evolución temàtica hacia una actitud más positiva, optimista y realista de la vida, que se manifiesta en los versos finales que tan bien ha encajado con los de Marc Granell, gran poeta y orador, a quien el otro día tuve el placer de escuchar como ponente en una mesa redonda sobre poesía.

    Mi más sincera enhorabuena a tu amiga por su magnífico poema y a ti por presentárnoslo y ofrecernos tu lectura del mismo, así como el fantàstico video con que lo acompañas. La música y la poesía siempre deberian caminar de puntillas y bien cogidas de la mano.

    Un placer visitarte.
    Abrazos poéticos

    ResponElimina
  3. Quin tros de poema! L’essència de tota una vida, la pròpia de qui l'ha escrit, reconcentrada, visceral però sense sang i fetge, en una esgarrapada de ratlletes. I aquell "puta mentida", tan ben posat, crit de fera ferida que et desvetlla de cop, desfogador, amb el qual la poeta ens mira amb un somriure cansat, com si ens digués "Què et pensaves, què una senyora tan ben educada com jo no les sabia dir aquestes coses, imbècil?", abans de sortir al balcó i mirar la lluna, llegir allò que ens deien que no havíem de llegir, prendre aquella copa que se suposava que no ens anava bé o fumar un cilindre tòxic, a gust, ni que sigui per fotre (i ho diu un que no fuma, no ha fumat, ni crec que fumi mai), oferint una botifarra monumental al món, ni que sigui privadament, en veu baixa.

    La vida "mel i fel" dóna, diu la poeta. La millor manera de venjar-se contra totes aquestes càrregues és molt feixuga i complicada de dur a terme. Molt més complicada que dedicar-se a destruir l'enemic amb objectes que tallen, plans sofisticats, aliances amb sicaris famosos per la seva fredor, que no duen enlloc més que a esmicolar més i més el que de bo de nosaltres mateixos hi podria quedar. La millor venjança és la felicitat. El seus efectes potser no es revelen de sobte, a la manera de l'esclat del plor del nadó que neix, però si mica a mica, com si et desvetllessis després d'una mala nit i per la finestra hi entra un sol revivificador. A partir d’aquí, la vida, aquell enemic tan plom, esdevé el nostre aliat. L'antic contrincant agraeix la venjança que ja no ho és més. Ara ja s’ha tornat generositat amb un mateix, amb l'altre. Una generositat necessària, merescuda, que ho positivitza tot. O així hauria de ser. Representa una fita difícil, que jo no tinc ni idea de si algun dia me'n sortiré d'assolir (jo no sóc un exemple de res, més que de ficar la pota en fila índia, en cadena, com si fos una planta de muntatge de la Ford), però que val la pena de recordar, d'emmirallar-se.

    Mira, Galionar. Un dels meus millors amics té penjat l'"If" de Rudyard Kipling, imprès en una fotocòpia rònega a matar (com a mínim té trenta anys) penjada en un cel·lo no menys groc, davant els seus nassos, al seu escriptori. Cada vegada que se sent fluix, va i se'l llegeix. A ell li funciona com a baló d'oxigen en els moments que s'ensuma que pot caure en l'autocompassió tipus "ai, sí, pobret de mi". Crec que, gràcies a aquest post, jo acabo de trobar el meu poema per a aquestes ocasions. Els temps han canviat i la tecnologia també. La meva impressora (perennement baixa de tinta, tot s'ha de dir, pobra desgraciada) avui farà una bona feina, per variar. Crack-crack-crack imprimirà aquest magnífic poema, en lletra ben petita, minúscula (mida 7 o 8, que calgui una lupa o acostar-m'hi ben a prop) i me'l penjaré davant. No el llegiré cada dia. Espero haver-ho de fer molt poques vegades, i que les que ho faci siguin per compartir-ne la seva bellesa, des d’un estat de felicitat que desitjo tenir sovint. Però si algun dia sento la temptació d'abandonar-me, correré a llegir aquestes paraules amigues, d'una poeta anònima que ha ajuntat uns mots que li han sortit de l'ànima i n'ha robat uns pocs (els del senyor Marc Granell) amb la saníssima intenció de convertir-se en el Robin Hood poètic del dia.

    Felicita a l'artistassa de la teva amiga amb una abraçada molt forta i sentida. Quina tia!

    ResponElimina
  4. Fer de la vida poesia no li resta ni un àpex de dolor; ben al contrari: el dolor fa créixer la possibilitat de convertir en poesia la vida.
    Potser per compensar amb la seua bellesa el paisatge amarg, desconsolat i derrotat de la carència; potser perquè la intensitat de les emocions obri el món comunicatiu i permet trobar en la poesia una via capaç de transmetre amb més ímpetu i credibilitat; potser perquè és l’únic refugi i, per això, en la soledat agradable de la seua acollida esdevé la queixa aparentment sosegada, serena,... a relè, és a dir, controlant un circuit d’una força superior; tal vegada la força que es perd en la mantinguda i fingida calma i fa explotar amb allò de “la puta mentida”.
    I, sobre la conformitat que pot fer més suportable la realitat, jo també compartisc i assumisc el que molt bé dius, Montse. No m’acostume, no ho podré assumir, mai no ho acceptaré. Sols esperaré de mi aprendre a aguantar-me, que és el mateix que haver-se de conformar.
    Gràcies per permetre’ns compartir reflexions, sentiments i vivències. Què poc diferents en som uns d’altres i com ens sentim d’identificats en les emocions. El poema de la teua amiga també ens ho confirma.
    Una molt forta abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
  5. Un poema escrit rascant el cor. M'ha agradat molt. Tens bons amics (i amigues) poetes, pel que veig.

    ResponElimina
  6. Només et puc dir que m' ha tocat el cor i es veritat el que diu l' Amparo " el dolor fa créixer la possibilitat de convertir en poesia la vida".

    Petonet guapa

    ResponElimina
  7. La vida, que possibilita descriure-la utilitzant recursos com la poesia. Aquesta és un espai íntim que recorre cada frase, permetent desgranar-la i arribar al seu nucli ple d'esperança, ample d'horitzons.
    Les paraules que tu li dediques, són també vida, poesia i sentiment.
    Gràcies per compartir.

    ResponElimina
  8. Preciós el poema. I de la cancò de Solveig de Grieg què puc comentar...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  9. De vegades la poesia, les paraules, són l'única calma, l'únic repòs, s'endormisca la ferida de viure, fisn qeu l'eco de la realitat la torna a despertar...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  10. Gràcies per la visita, amics i amigues, per les vostres aportacions i pels comentaris tan enriquidors. Sou l'ànima d'aquest espai, sense cap mena de dubte. I gràcies a l'autora que ha accedit a deixar emplenar aquesta pàgina amb una de les seves belles creacions.
    Em quedo, per acabar,amb una de les frases més sentides, que algú també ja ha esmentat en els comentaris, i que corroboro totalment: el dolor fa créixer la possibilitat de convertir en poesia la vida.
    Una forta abraçada a tothom!

    ResponElimina
  11. Gracias a ti Montse. Sin duda alguna, un blog se alimenta de los comentarios de la gente, pero la esencia del mismo la transmite su autor con sus escritos, y el tuyo siempre ha ejercido un gran poder de convocatoria y fuerte atracción entre totdos nosotros.
    Te dejo la dirección de uno recién inaugurado, cuya propietaria se musetra muy poco propensa a comentar.
    Espero que te guste:
    http://womansapiensvswomansapiens.blogspot.com/
    Un abrazo

    ResponElimina