dissabte, 27 de novembre de 2010

Els dies a les mans, de Santi Borrell

Confesso que vaig estar a punt de perdre-me-la, la presentació d’aquest llibre. La cita era a les 8 del vespre del passat 20 de novembre, amb un fred que pelava i una mandra que m’engorronia, i el que menys em venia de gust era sortir de casa a aquelles hores. Per sort, però, finalment va poder més la voluntat d’assistir-hi, i no me’n penedeixo gens ni mica: la presentació del primer llibre d’en Santi Borrell (Vilafranca, 1972), Els dies a les mans (Edicions de Pedra), s’ho valia.
El Santi és prou conegut a la comarca penedesenca tant com a poeta com per promoure diversos festivals de poesia i per estar present en múltiples activitats culturals. Els dies a les mans és un llibre d’amor. Un llibre d’històries d’amor que amb el temps es barregen i es confonen entre elles. Històries que acaben sent la mateixa història d’amor, perquè l’amor només té una història: l’amor.
Jo anava amb els deures fets; havia llegit atentament el llibre unes setmanes abans. Però per copsar tota la força, el significat, la tendresa i convicció dels versos vaig haver d’esperar a escoltar-los recitats per ell mateix. Llavors van créixer, es van il•luminar, van mostrar-me tota la seva contundència i em van agradar molt més. Ell en el gest, amb la mirada, amb la paraula, ens els anava explicant mentre sorgien dels seus llavis. Ha nascut en mi una gran admiració per aquest jove poeta, a qui ja no deixaré de seguir.
La presentació del llibre va anar a càrrec de la Sílvia Amigó, poeta i rapsode també reconeguda dins i fora de la comarca, que va saber emprar una sensibilitat exquisida en el seu afer. També ella va recitar-ne alguns poemes. I entre el públic que omplia la sala, d’altres amics també hi van col•laborar. A fora feia fred i l’hora no acompanyava gaire, però a l’interior dels Trinitaris es va instaurar una atmosfera agradable, d’una gran intimitat i calidesa. Tot, una vegada més, gràcies a la poesia i als poetes.
POSTAL DE PRAGA
(Que romàntic és posar el nom de Praga
en un poema. Queda modern i acadèmic.
Seria com posar el teu nom en un arbre.)

Havies de deixar-me, havies d’anar a sopar.
Sempre hi havia un sopar o un altre.
I Praga no existia. Vaig anar a Praga
per oblidar-te i escriure’t aquesta postal
que finalment no et vaig enviar.

Aquella nit, després de deixar-me,
em despertava i et veia com canviaves
els minuts i les hores. Tot ho canviaves.

Sempre canviaves les paraules de lloc.
De fet, vas comparar el meu cor amb una barca
i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me.

Recordes la teva rialla? Les teves dents?
Vas veure els vaixells, sortint dels teus ulls,
els vaixells que van naufragar dins dels teus ulls?

Què buscaves? Què esperaves de mi?
El teu amor és aquest record,
aquest poema que m’arrenco... del meu cor.

*  *  *

PRIMER POEMA  (FRAGMENT)
Podrem? ho farem?
obrirem els ulls? ens ho creurem?

m’estimaràs? vindràs? serà veritat?
veurem la llum damunt l’herba?

ho entendrem? ens estimarem?
ho farem? escoltarem el vent?

veuràs el somni? tindràs temps?
saltarem a l’espai? podrem? ho farem?
serà veritat l’amor? serà amor?
seràs tu? t’ho creuràs? m’estimaràs?

podrem! ho farem!
obrirem els ulls! ens ho creurem!

m’estimaràs! vindràs! serà veritat!
veurem la llum damunt l’herba!

ho entendrem! ens estimarem!
ho farem! escoltarem el vent!

veuràs el somni! tindràs temps!
saltarem a l’espai! podrem! ho farem!
serà veritat l’amor! serà amor!
seràs tu! t’ho creuràs! m’estimaràs!

Santi Borrell, Els dies a les mans

11 comentaris:

  1. M'apunto aquest llibre i aquest autor.

    ResponElimina
  2. "Sempre canviaves les paraules de lloc.
    De fet, vas comparar el meu cor amb una barca i jo, sense tenir barca, vaig ofegar-me

    M' agradat la tendresa de les seves paraules, també m' apunto en aquest autor perquè m' agrada quan parlant d' amor sense buscar qualificatius, quan de les coses mes senzilles brolla el sentiment i tot el que ens envolta semble poder-se-se llegir dins dels ulls de la persona estimada.

    Gràcies maca una vegada mes per donar-nos a coneixer retalls de tanta sensibilitat.

    Petonet

    ResponElimina
  3. Tens raó, Galionar, la poesia és poderosa.

    ResponElimina
  4. Hola Montse! potser em repeteixo, potser sempre dic el mateix, pero no sé expresar-ho d'un altre manera.......m'agradat molt......és molt bonic el que has penjat i m'agradat tant la teva narració de la presentació del Llibre com la poesia . Un petó..... Fanny

    ResponElimina
  5. Gràcies Montse pels poemes que ens presentes.
    Vaig veure al facebook una foto de Santi Borrell que semblava tot capficat i preocupat per l'esdeveniment i molts comentaris de la gent donant-li ànims i enviant-li la seua llum.
    Apuntarem la teua recomanació i a veure d'on aconseguim el temps per a fer totes les lectures pendents!!!
    M'alegre que ho passares bé, aquest tipus d'actes sempre són molt emotius!!!

    Que passes molt bona setmana!

    ResponElimina
  6. Tens raó. L'Amor és u. Som nosaltres que el compliquem i el diversifiquem. Seguirem aquest poeta. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  7. Per quina raó serà que, si bé, l’experiència sobre l’amor uneix els qui la viuen podent identificar-nos amb els sentiments dels qui els sabeu expressar tan meravellosament, encara ens sentim, si més, majorment identificats amb l’experiència del desamor ?
    Per què serà que les experiències dolentes de la vida ens arriben a unir més que les que en són de plaenteres ?
    Poemes escrits per persones que ens són desconegudes i que, potser, visquen a centenars de quilòmetres són rebuts com si hagueren estat composats per a un mateix i sols per a un perquè inclús amb els detalls aparentment més insignificants s’arriba a l’essència i a la profunditat de les vivències patides i de la petjada perenne que sobre nosaltres deixen.
    Com sempre, la poesia i els qui feu possible la seua exteriorització mitjançant la paraula esdevé, a més d’una expressió artística digna de gran i contínua lloança, el bàlsam que ens acompanya i ajuda a comprendre millor, si no la vida, sí els sentiments que ens provoca la conseqüència d’haver de fer-ne ús d’ella.
    Gràcies per donar-nos a conéixer aquest, per a mi, nou poeta de qui espere poder conéixer, gaudir i aprendre la seua obra.
    Una forta abraçada,
    amparo

    ResponElimina
  8. Un poeta que té Els dies a les mans..., és que gairebé ho pot tot. Els sentiments respiren pels seus versos...

    Des del far molts dies a les mans...
    onatge

    ResponElimina
  9. Que bonic llegir que encara hi ha espais, com petits universos, en els quals gaidir d'unes estones de poesia! Estic convençut que, malgrat el fred, sobreviurem en aquets racons arrecerats.

    ResponElimina
  10. M'agraden els dos poemes, però el segon em transmet molta força: de la pregunta a l'enardiment, del dubte a la seguretat. Senzillesa i moviment. Un abraç

    ResponElimina
  11. Gràcies, amics i amigues, per acompanyar-me en aquesta entrada. Per qüestions prioritàries avui no us puc dedicar l'estona que mereixeu individualment, però m'alegro que la poesia, una vegada més, ens hagi aplegat aquí una altra vegada.
    Una abraçada molt gran a tots i a totes!

    ResponElimina