diumenge, 16 de juny de 2019

Sota la boira...

Montserrat, enmig la boira, 
 sota la pluja,
 és com un poema visual,
 gairebé minimalista,  
 d'una bellesa diferent, pertorbadora,    
on els objectes més visibles
adquireixen la categoria d'obra d'art
i la resta del paisatge s'esborra 
   sota un mantell grisenc 
 tot jugant a cuit i amagar.  
Amb boira o sense,
 sempre sublim, Montserrat! 
 Imatges preses la tarda-vespre del dimarts, 11 de juny de 2019,
sota una intensa pluja,
mentre a Madrid, les defenses dels nostres presos polítics
 feien les seves darreres intervencions
i el cor plorava. 

18 comentaris:

  1. Tens raó noia, Montserrat és especialment bonic amb sol, amb pluja, amb boira...Sempre serà el nostre Sinaí...
    Tan de bo els seus aires arribin fins a Madrid i estovin el cor d'aquells que el tenen tan amagat!
    Petonets, Montse.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. No ho crec, M. Roser, que el cor d'aquells de Madrid sàpiguen valorar i reconèixer segons quines subtileses, perquè més aviat semblen tenir-hi una pedra, en el seu lloc... Certament, Montserrat és un indret meravellós, faci el temps que faci. Només m'hi sobren els ramats de turistes segons a quines hores...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  2. Que bonica que és la boira! Si més no a les teves fotos.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Ho és, Carme, i molt! La càmera només retrata el que té davant, el mèrit no és meu.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  3. Les fotografies m'han portat a un record que guardo ben bonic. Quan amb els nanos de l'esplai pujàvem a passar el cap de setmana a Montserrat. Recordo la tarda, després de vespres, quan la plaça queda buida. Els nens jugant a pilota enmig d'un silenci i pau, era un moment de serenor absoluta. I també els matins, alguns amb boira, com les fotos que has posat, quan encara no pugen els visitants, la fresqueta , la rosor i humitat. Gràcies per fer-me reviure el record!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Quins records més bonics, Rits; és fàcil per a mi fer-me'ls meus. Jo a Montserrat sempre hi cerco aquelles hores en què hi ha molt poca gent, a partir de les 6 del matí, que al juny ja s'hi veu, o a partir de les Vespres, quan puc anar cap a Sant Miquel o a la Creu, perquè hi ha claror fins a les 10 de la nit... També hi cerco aquesta serenor absoluta, tan necessària, i per això cada any em reservo una setmana per escapar-m'hi tota sola. És una experiència molt intensa, personal i intransferible, que només entenen les persones que també l'heu experimentada.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  4. Quanta bellesa deixa entreveure la boira. La humitat i l'espiritualitat són complementàries.
    La flor de la ginesta, groga i negada de llàgrimes descriu perfectament l'estat d'ànim del cor de Catalunya.
    Montse i Montserrat, quina bona parella!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier. La veritat és que de vegades, quan surto a caminar i no hi ha ni una ànima pels camins, m'agrada imaginar-me que només existim la muntanya i jo, i la felicitat és total per una estona! M'agrada això que dius sobre la humitat i l'espiritualitat, que són complementàries. Hi penso, i crec que és així.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  5. Montserrat sempre acull molt bé a qui la visita !

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Sí, Artur, és així, i sobretot si hi vas amb la ment i el cor oberts a tot el que et pot oferir.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  6. Gràcies, Montserrat!
    Moltíssimes gràcies.
    Aquests versos també fan companyia.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Jordi, per la companyia en aquest post!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  7. Realment, podria ser un escenari de Ruiz Zafón, molt més creïble que la Barcelona que s'ha inventat.

    Com no, la teva visita anual a Montserrat!

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. És difícil que res superi aquest paisatge de Montserrat sota la pluja i coberta de boira, Xexu. Simple, senzill i sublim.
      Sí, un any més vaig poder anar-hi, i també pujar a Sant Jeroni, que per a mi ja és tot un repte! Molt feliç d'haver-ho pogut viure de nou!
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  8. Plou a Montserrat i plou al cor.
    Montserrat, com tu dius, sempre sublim.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors, per la presència. La meva estada a Montserrat va coincidir amb el final d'un judici que ens toca molt de prop; vaig alternar hores davant TV3 amb passeigs sota la pluja, dins la boira. I efectivament, plovia a Montserrat i plovia al cor...
      Una forta abraçada!

      Suprimeix
  9. Montserrat és sublim i els teus versos i fotos també, Montse.
    Les imatges del poema visual i minimalista les millors.

    ResponSuprimeix
    Respostes
    1. Gràcies, Helena. L'art de la fotografia m'agrada cada vegada més, tot i no tenir-ne cap coneixement tècnic. M'agradaria dedicar-m'hi més a fons, fer alguns cursos, potser quan em jubili. Però davant la bellesa de Montserrat, només cal enfocar l'objectiu i disparar; és impossible que les imatges quedin malament.
      Una forta abraçada!

      Suprimeix