dilluns, 23 de setembre de 2019

Adéu, estiu, benvinguda, tardor!

Hem dit adéu a l'estiu que ens deixa, que no ha estat gaire amable en l'àmbit familiar i de salut. I ja, el seu lloc l'ocupa l’estació del color de l’or vell fent-se lloc entre nosaltres. Com l’estimo, la tardor, i quines ganes que arribés! Tenia previst donar-li la benvinguda amb una colla d’amics, a Parets del Vallès, en la vetllada poètica dedicada a l’Helena Bonals, però no va poder ser. L’amenaça d’un cel de plom que podia caure’ns a sobre en forma d’aiguat va recomanar al meu conductor convalescent no agafar el cotxe, ja que encara no pot arriscar-se a fer un trajecte complicat sota una tempesta. I jo no condueixo... Vaig haver de renunciar a la trobada, però el meu cor sí que hi va ser, mentre contemplava des de casa aquella pluja mansa i harmoniosa que impregnava el Penedès. Paradoxalment, a la comarca del Vallès Oriental les grans tempestes temudes hi van caure al matí en lloc de la tarda, però uns dies abans, quan els meteoròlegs van començar a advertir-nos del perill, no podíem saber encara l’abast de les precipitacions...
Una mica complicat, sí, però no tot ha estat negatiu, en aquest temps d’estiu. Al setembre, i amb permís dels metges, hem pogut gaudir d’uns curts però molt agradables dies a Andorra, on la placidesa dels passeigs per indrets que ja ens són familiars ha substituït les llargues excursions per camins inexplorats. I que bé s’hi estava, quin goig tornar-los a recórrer una vegada més, sota un cel blavíssim i gaudint de cada bri de paisatge!

Engolasters
Hi vam arribar a través d’un agradable camí d’uns 3 Km. que surt de la carretera dels Cortals d'Encamp, i que arriba fins al llac. Només la bellesa de la senda ja justifica el trajecte. Retrobament amb el vell paisatge conegut, felicitat que neix de molt endins en la pau de la tarda. Aquest any la novetat ha estat una mena d’armariets-biblioteca que hem trobat a la vora del llac, oberts a tothom, i que convidaven a passar una bona estona ajaguts al sol tot llegint. Espero que duri molt de temps aquesta bona iniciativa...



La Ruta del Ferro
És una altra de les nostres cites ineludibles quan anem a Andorra. El caminet cap a les escultures de ferro surt de Llors i transcorre a la vora del riu. El paisatge era magnífic tot i que el setembre no regala els millors colors a la muntanya, resseca ja de la calor de l’estiu i a punt de transmutar-se per l’aram de la tardor. Des de fa 10 anys, foto obligada al pont de sempre, tan baixet que ni tan sols una caiguda representa un perill, sense aigua perquè ningú s'hi pugui ofegar, i amb el simbolisme tan clar de la pedra enmig, com a metàfora de vida: cal empènyer amb tota la força possible perquè les forces contràries no ens guanyin la batalla...



L’estany de les Abelletes
Tocant al Pas de la Casa, a prop de França, és un bellíssim i accessible estany ple de records entranyables. Les abruptes muntanyes que l’envolten li poden donar un aspecte feréstec quan el cel s’ennuvola, però si el dia és clar, l’aigua reflecteix la seva llum amb una blavor infinita. Els cavalls que pasturen per la zona, després de llepar la sal de les roques, s’hi acosten per abeurar-hi. L’estiu del 2010, mentre hi passejava amb uns amics, va sonar la música de l’Aprenent de Bruixot per aquest indret; cosa que va representar un punt d'inflexió important a la meva vida...



Els Cortals d’Encamp
Una altra de les visites que mai ens podem perdre. Un dels paisatges més bells de la zona, si és que n’hi ha algun millor que els altres, i que la càmera mai no ha sabut captar com voldria. Per la banda del pont tibetà, actualment fora d’ús i pendent de rehabilitació, hi ha una vall deliciosa i molt suau. Punt de partida per a excursions d’envergadura. El millor record, una tarda de primers de novembre contemplant la posta de sol entre les muntanyes, asseguda en una pedra enmig del riu. Vaig perdre la noció del temps...



El mirador d’Ordino
Un altre dels passeigs clàssics on aturar-se, sempre espectacular. És a la carretera del Coll d’Ordino, la mateixa carretera per on s’arriba al Mirador del Roc del Quer, amb la seva impactant escultura de l’home penjat a la vall, i també el lloc de partida per als que s’atreveixen amb el pic de Casamanya o el Bony de les Neres...  


Aquests i d'altres indrets que de moment em deixo són els meus racons de la calma.Tots conviden a fer-hi estada, a oblidar el neguit i les presses, a relativitzar els problemes i acceptar les coses tal com venen, a recuperar la pau. Són el meu tresor. 
A la nit, des de la finestra, el paisatge mostrava les llums de Sant Romà de les Bons. Un altre indret entranyable, on anys enrere, en altres nits d'estiu escoltàvem concerts de música clàssica en directe.
Sí, hem dit adéu a l'estiu, i el temps de l'or vermell ja és aquí per quedar-se. Tinguem tots el coratge  de la pedra per evitar que les forces contràries no ens guanyin la batalla. 

13 comentaris:

  1. Caram Montse, si que ha tingut coses positives per a tu l'estiu, només d'admirar aquests paisatges que t'han acompanyat uns dies, ja me'n faig el càrrec: M'ha fet molta gràcia la foto del pon petit, si cal empenyem tots.
    Com que jo no he anat enlloc, el teu post m'ha permès, encara que sigui virtualment, fer unes vacances de somni. Moltes gràcies pel regal, Montse i felicitats per aquestes espectaculars fotos.
    Bona tardor, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Me n'alegro, M. Roser, si a través d'aquest post has pogut viatjar una mica, virtualment. Aquests dies positius van ser molt pocs, només 5, i tots els indrets ja els coneixia d'altres vegades; són adequats per persones que volen passejar per la muntanya sense cansar-se, i jo del que no em canso és de tornar-hi una vegada i una altra...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Dissabte a la tarda, tot i que no vinc de tan lluny com tu, em vaig trobar aturada en un tram de carretera inundat. Com molt bé dius, la pluja ja havia caigut al matí. Finalment després d'esperar que el camió cisterna buidés l'aigua acumulada em van deixar passar. El cotxe es vacenfangar de valent, però vam arribar a lloc a l'hora justa, justa, (jo que volia arribar ben aviat per saludar els amics amb calma...)

    Aquest estiu no hem estat a Andorra ni un dia, i he reconegut tots els llocs amics, El camí dels Cortals d'Encsmp a Engolasters, crec que el vaog fer per primer cop, quan tenia 9 o 10 anys, després incomptables vegades. Ara està més "domesticat". Abans, de petits hi collíem molts i molts gerds, no arribava a haver-n'hi tants com al camí d'anar a peu d'Ordino al Coll d'Ordino (que era una passada) però també n'hi havia molts.

    La ruta del ferro, no és tan antiga, però tot i així l'he fet tres o quatre vegades. I al mirador del Roc del Quer...

    En canvi a l'estany de les Abelletes no hi he estat mai. Em queda pendent. M'ha fet il·lusió descobrir-lo a través de les teves fotos.

    Espero que millori la salut i que la tardor política no se'ns faci massa dura... ha començat fatal!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, si el comentari que m'has deixat és un rotllo, com m'agraden els teus rotllos!
      Hi penso molt en tu quan estic per Andorra, i en les trobades casuals que hi vam tenir fa anys. Aquesta vegada l'estada ha estat curta però molt ben aprofitada, i ens va venir de perles per reviscolar cos i ment. Encara vam fer més passejades, però el post ja era massa llarg. Sí, l'estany de les Abelletes us el recomano si podeu; des d'allí surten excursions importants cap a pics i altres estanys més alts. Segur que us agradaria! Quin petit país tan bonic, amb tants racons meravellosos...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Ja saps que coincidim en l'afició a les muntanyes, als estanys, als rius, a l'aire pur... en definitiva: a la natura.
    Que la tardor ens porti justícia i pau de la veritable, no pas de la que ens envien des de ponent i des del sud. I si no és demanar massa: també salut per a tots plegats.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, m'afegeixo als teus desigs amb tota la intensitat possible. Els successos d'ahir a la tarda són tan sols l'inici de molts més que en vindran i fan esfereir...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Montse,
    Vaig trobar a faltar els aforismes que havies de llegir tu! És veritat, al final no va ploure. Però veu fer bé de prevenir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, de segur que hi haurà més ocasions per a més trobades. Celebro que l'acte anés molt bé malgrat l'adversitat del temps.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Quins llocs més bonics i tranquils ! Son una meravella , com la teva explicació que ens fa ser acompanyants virtuals de viatge !!
    Bona tardor ;)

    ResponElimina
  6. Gràcies, Artur, per acceptar-me doncs com a acompanyant virtual de viatge! De vegades hi ha indrets que ens passen desapercebuts si algú no te'ls fa descobrir; amb Andorra em va passar, i gràcies a uns bons amics vaig conèixer tots aquests llocs i uns quants més. No cal anar gaire lluny ni gastar-se massa diners per gaudir d'una bona desconnexió.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  7. Tu també ets una dona de tardor, sempre es nota als teus escrits.
    M'ha agradat molt la caseta amb els llibres (que curiós i que interessant!), el pontet amb el pedrot al mig i la interpretació que tu en fas.
    Que millore la salut de tothom i que la força ens acompanye.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, sóc dona de tardor, però també sento, com tu, que ja no la porto al cor (fent al·lusió al teu poema). Amb tot, també l'estimo.
      Gràcies pels teus bons desigs, i una forta abraçada!

      Elimina