dilluns, 19 d’octubre de 2015

Càncer

Avui m’agradaria compartir amb vosaltres aquest article del psicòleg i poeta vilafranquí Frederic Cuscó Campllonch, publicat recentment al setmanari EL 3 DE VUIT. Em sembla prou interessant, sobretot en un dia en què molts de nosaltres ens posarem un llaç rosa vora el pit. I perquè és un tema que, de prop o de lluny, a tots ens afecta, sigui en passat, present o futur. 
Què us sembla, us atreviu a enriquir el post amb el vostre punt de vista?


EL CÀNCER, UNA BATALLA?
Quan sovint em trobo amb l’expressió de “perdre” o “guanyar” la batalla contra el càncer detecto dins meu certa reacció de rebuig. Com si sobreviure a un càncer, penso, depengués de l’esforç o valentia de l’afectat! És raonable condicionar el malalt amb aquesta càrrega? Si una persona ha mort de càncer, tot i encarar-lo amb enteresa, ¿es pot considerar, veritablement, que “ha perdut la batalla contra el càncer”? Fins i tot si després del diagnòstic s’ha esfondrat i no ha superat la fase d’abatiment , es pot dir que “ha perdut”?
Penso que, afortunadament, queda enrere l’època en què la paraula càncer era impronunciable i s’acostumava a anomenar-lo “mal lleig”, amb la veu fluixa i la mirada evasiva. Com un “vade retro”. Com si hi hagués malalties més vergonyants que altres.
Cada vegada és més normal dir les coses pel seu nom i no cal pronunciar “càncer” amb la boca petita. Però, què voleu que us digui, a mi em grinyola una mica aquesta recurrència a associar el càncer a la terminologia de batalles a guanyar o perdre. Acabo de llegir la necrològica d’un exjugador d’handbol i diu, textualment: “ha perdut finalment el partit més important”. Sí que és desitjable que, com la majoria de les malalties, l’acceptació no estigui mancada d’un esperit de lluita. Però, perdre? Guanyar?
Recordo que el lema de La Marató de TV3 de fa uns anys per recaptar fons destinats a investigar aquesta malaltia deia: “La mort hauria de ser el final de la vida, el càncer no.” Per què el càncer no i en canvi altres malalties sí? Em pregunto fins a quin punt no persisteix la visió estigmatitzadora d’aquesta malaltia. Perquè està clar que, com diu la meva mare, d’alguna cosa o altra hem de morir.
I que no se m’interpreti malament. Òbviament, estic del tot a favor de destinar els màxims recursos possibles per prevenir o curar el càncer. Sé que, estadísticament, la probabilitat que jo mateix emmalalteixi d’algun procés cancerígen no és pas baixa.
Fa poc, una persona, molt lúcida, que estava pendent dels resultats d’unes proves per conèixer la causa d’unes molèsties em confessava de com se sentiria alliberada quan li confirmessin que no tenia pas càncer, “si de cas una altra malaltia, encara que sigui una malaltia tant o més devastadora que m’enviï a l’altre barri en un tres i no res”, comentava rient, tot adonant-se de la irracionalitat del seu pensament.
Tot plegat, doncs, em porta a interrogar-me: No serà que el tabú que ha acompanyat, secularment, aquesta malaltia perdura més del que crèiem? 

Frederic Cuscó i Campllonch, APUNTS D’UN PSICÒLEG

17 comentaris:

  1. Bon dia, estimada.

    Jo esmento el càncer com a "sortir-se'n", talment es tractés d'un laberint. No sé com l'esmentaria si em passés, però dins la família hi ha hagut morts per aquesta malaltia (mon padrí, ma tieta), dins la família del de casa (tietes) i jo, una amiga a qui estimava com a germana.

    La malaltia, tal com l'entenc, és molt fotuda i et fa repensar coses que abans creies inamovibles. Altra cosa és una epilèpsia, esquizofrènia, diabetis, celiaquia, paràlisi cerebral. Un càncer és un camí: el pots fer sol i a estones t'acompanyen, però continua sent camí, i com a tal no ha de tenir connotacions negatives. Viure, si se'm permet, també ho és, un camí, i cal acceptar els entrebancs que hi trobem com a mesura de la nostra fortalesa i saviesa personal.

    Rep un carretó d'abraçades, amiga meua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Cantireta, per la teva aportació. Estic bàsicament d'acord amb tu, i també m'agrada la forma "sortir-se'n" per definir la trajecte de la malaltia. L'article del Frederic em va agradar perquè em va fer reflexionar sobre algunes coses que potser no sempre tenia en compte, i també perquè concorda força amb la meva manera de veure les coses. Crec que moltes persones parlen de lluita, de batalla, de perdre o guanyar sense ser conscients exactament de les connotacions de les paraules.
      També és veritat (això ho puc confirmar per haver-ho viscut en pròpia carn) que quan te n'has sortit d'un càncer et posseeix un estat d'eufòria important que et fa sentir "vencedor", "guanyador", supervivent en resum, i que potser propicia aquest vocabulari tan guerrer i que el nostre amic psicòleg desmunta per impropi amb els seus fundats arguments.
      Una abraçada ben forta, Montse!

      Elimina
  2. He passat un càncer i de moment l'he sobreviscut.
    He escoltat molts consells, sempre de bona fe, que em deien que per curar-me havia de tenir optimisme i ganes de viure.
    Evidentment que és millor viure sense por, però la curació és en mans dels professionals, en el meu cas del Clínic de Barcelona. I honradament penso que si estic curat ha estat gràcies a l'operació per extreure'm el tumor i les següents cures (uns immunològics. Una mena de "químio" per entendre'ns)
    Tinc un germà que sí que va morir, més o menys a l'edat que tinc actualment. Malgrat les operacions i els tractaments.
    El càncer és com una loteria amb dos bombos. Al primer bombo es juga a qui toca la malaltia i a qui no. Al segon bombo la rifa va de qui se salva i de qui no.
    I als que hem sobreviscut ens esperen anys de proves, controls, exploracions, etc.
    En el meu cas, referent a allò de que després de passar una malaltia seriosa valores més les petites coses de la vida, diria que és una llegenda urbana. Definitivament penso que no cal patir una malaltia per saber viure la vida. Personalment la gaudia més abans.
    Pel que fa a l'escrit de Frederic Cuscó, li dono tota la raó, sobretot a l'apartat aquell de guanyar o perdre la batalla contra la malaltia.
    Sortosament la tècnica i la investigació estan aconseguint salvar cada cop més vides. Del càncer i de totes les altres malalties.
    Una abraçada molt gran Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, agraeixo moltíssim el teu comentari, la teva sinceritat i que hagis volgut donar-nos el teu testimoni tan directe sobre el càncer. M'ha agradat molt la similitud que en fas amb els dos bombos de la loteria; no hi havia pensat mai però ho veig ben bé així. I també estic totalment d'acord que són únicament els professionals de la medicina els qui veritablement poden reparar el nostre cos, juntament amb els avenços de la ciència, i no pas les actituds més o menys positives o negatives, Conec noies que amb 30 i 40 anys no han pogut sobreviure al càncer de cap manera, tot i tenir unes ganes boges de viure, i d'altres a qui tant els fa tot plegat que s'han guarit...
      Sobre el fet de valorar més les coses més petites de la vida, jo ho explicaria diferent des de la meva pròpia experiència: una vegada superat el càncer, va ser com redescobrir de nou la Creació, fixar-se molt més en els colors del cel a l'hora de l'alba, per exemple, o en els crits de les orenetes (sí, tot i que soni una mica cursi), sabent-me rica per poder gaudir de tot allò que abans em passava més per alt... Això va durar només uns mesos molt intensos; després la visió de l'entorn va tornar a ser la de sempre.
      En definitiva, amic meu, m'agrada la teva actitud de dir les coses pel seu nom, la naturalitat a l'hora de parlar d'aquest tema, de col·laborar a la seva desmitificació.
      Una abraçada molt gran, Xavier!

      Elimina
  3. Moltes vegades no estic d'acord amb les reflexions dels psicòlegs, però en aquest cas , completament d'acord amb aquest doctor...És clar, si algú no se'n surt sembla que no hagi lluitat prou i això no és així, a sobre de la malaltia encara sembla que se'ls culpabilitzi...A més, de lluitar per sortir-se'n, s'ha de fer amb totes les malalties, penso jo.
    Completament d'acord també amb el què en Xavier diu que és una llegenda urbana!!!
    Petonets ben dolcets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, jo també crec molt encertades les opinions de l'amic psicòleg, perquè ens fa reflexionar sobre temes que habitualment ens passen per alt... Està clar que per moltes ganes que hi posis, no te'n sortiràs si no comptes amb tota la intervenció mèdica al teu abast... A partir de la lectura de l'article, penso tenir molt més en compte que abans el vocabulari que utilitzaré per parlar d'aquestes qüestions. Tot i que no ens ho posen fàcil; expressions com "la lluita contra el càncer" són a tot arreu i propicien potser que ens referim a guanyar o perdre la batalla...
      Una abraçada molt forta, M. Roser!

      Elimina
  4. És una reflexió molt interessant i molt lúcida.
    Gràcies per compartir-la, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies també a tu, Glòria, per participar en els comentaris sobre aquest tema. Crec que l'article del psicòleg valia la pena de ser compartit, per la seva lucidesa i el seu encert.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  5. Estic molt d'acord amb l'article, que no cal plantejar-ho com una batalla o com una lluita. I molt menys com a perdre o guanyar.

    Jo crec que el tabú del càncer i també d'altres malalties és la por que fan. Potser m'equivoco, però no em sembla per cap qüestió vergonyant, no crec que ningú pugui tenir vergonya d'una malaltia sobre la qual no tenim cap responsabilitat, sinó per la por, inevitable en la mesura que sigui, del què representa de patiment.

    Un altre tema és parlar-ne o no. Tenim un amic que pateix càncer, greu, els amics de la mateixa colla que ho sabien dubtaven en comunicar-ho a la resta, perquè "ell" no vol parlar-ne, potser no vol que se sàpiga. Potser es podria interpretar sota aquest tabú. Però jo, coneixent-lo també, veig que la voluntat és no parlar-ne, perquè no li ve de gust conversar sobre això i prefereix gestionar-ho interiorment, des del silenci. Tot són opinions i percepcions, clar.

    D'una manera o altra, en passat, present o futur, o en carn pròpia molt propera a nosaltres, tots el tenim molt a prop. Si hi ha tabú és un tabú ben absurd. Hi ha uns tractaments que s'han de posar en marxa i no hi ha res que sigui tan important com això. S'ha de fer i s'ha de confiar, però, ai las! aquests tractaments són durs i també fan por, clar!

    ResponElimina
  6. Gràcies, Carme, pel teu interessantíssim comentari. El càncer fa por, és clar, però potser aquesta por va lligada bastant a la manera com entenem la vida i la mort. Si aquesta ens fa por, ens farà por el càncer. Si la veiem com una part més de la vida, potser no ens en farà tant. Jo també m'he trobat amb persones que han volgut silenciar la malaltia i m'ha semblat absurd, perquè m'agrada que les coses es puguin dir pel seu nom. A més, les persones amigues sempre et fan costat, et fa bé poder exterioritzar allò que et preocupa en qualsevol moment.
    Sobre el tema de sentir-se "guanyador", tinc una experiència pròpia força peculiar, que indica fins a quin punt no podem evitar sentir-nos especials,vencedors, gairebé com uns herois quan hem superat un càncer. Veuràs: ens remuntem gairebé a 15 anus enrere. Quan jo me'n vaig sortir, vaig estar uns mesos sense poder assistir a cap enterrament o funeral. El meu estat era d'una eufòria absoluta, tenia ganes de cridar davant de tothom, fins i tot davant el taüt del difunt, que jo era millor que ell, que havia guanyat la batalla a la mort, que era la vencedora, mentre que ell (o ella) no havia estat tan fort i no ho havia aconseguit... El meu estat d'exaltació era tan bèstia que m'impedia anar a aquesta mena de comiats... No vaig fer res, només esperar, ja que me n'adonava de l'absurditat de tot plegat, que seria una cosa passatgera i que tranquil·lament havia d'esperar que tot plegat desaparegués... Efectivament, amb pocs mesos vaig tornar a ser "normal", i han estat moltes les vegades que he volgut analitzar aquesta reacció... Amb aquesta història potser vull dir que puc entendre les persones supervivents del càncer que se senten triomfadores per mèrits propis... Ben complicat tot plegat, alhora que també ben senzill.
    Una gran abraçada, Carme, i fins demà!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una confessió: potser aquesta és la primera vegada que m'atreveixo a dir-ho sencer i clar: tinc càncer. Simplement, m'ha costat molt d'adonar-me'n, però no amb rebel·lia, no. Com m'ha costat creure que, si visc, pel maig faré 80 anys. ¿80? Eren tan lluny...
      Més aviat estic perplexa per totes dues coses i me les miro per tal de fer-me-les meves amb una rebuda amable.
      Als meus 50 em van detectar un nòdul al pit i em van operar a França, a Dijon, per indicacions del radiòleg dr. Delclòs, que és a Houston. Llavors sí que em vaig entristir, plorar, rebel·lar... La meva mare havia mort molt dolorosament del mateix. En el meu cas, va resultar benigne.
      Ara, he de dir que després d'haver començant tractament, fins i tot em sento de més bon humor. Sembla una paradoxa.
      Confio en el criteri dels metges i en les medecines, cada vegada més afinades, més fetes a mesura cada dia, amb cada anàlisi.
      Diria, doncs, que la meva actitud és d'acceptació i afegiria que joiosa. No per cap convenciment religiós ni lectures del tema, no. És l'expressió del meu cos, i potser passaré dies més dolents amb les sessions que em queden, però procuro escriure petites coses i retallar els meus papers insignificants per als collages.
      Perquè el cervell no se m'enfili, he trobat petites mesures de calma: refer un caminet ab pedres i mates, fil per randa. Retornar als colors exactes de la casa de la infantesa, i als crestalls de l'hort. Em pacifiquen.
      Però per tan llarg comentari.

      Elimina
    2. Volia dir 'Perdó per tan llarg comentari'.

      Elimina
    3. Estimada Olga, no saps com t’agraeixo la confiança i la deferència d’haver escollit el meu espai per compartir amb nosaltres aquest tema tan personal, el de la teva malaltia, el del teu càncer. Des d’aquí, tot el suport que necessitis i encara més.
      No, no em sembla cap paradoxa que et trobis de més bon humor ara que has entrat de ple en el procés del tractament. Crec que en el moment que s’assumeix de debò quina és la naturalesa de la malaltia que patim, que sabem amb què o amb qui ens les hem de veure, ens impregnem d’una nova força d’ànim, de seguretat personal tot i la incertesa del pronòstic. Mirem de tu a tu allò que tenim al davant, ho desafiem, li diem que no li ho posarem fàcil perquè tenim un exèrcit de metges i medecines que ens fan costat i treballen per a nosaltres... I si a més tenim el valor de dir les coses pel seu nom, de parlar-ne d’una manera natural (perquè la vida i la mort ho són, de naturals), llavors comptem amb l’alleujament i la tranquil•litat de saber que les persones ens entendran, que els amics ens faran costat, que ens acompanyaran; que no farem el camí sols, en definitiva. Seria una mica com aquelles tardes de berenar i confidència amb les amigues quan ens en passa alguna, on deixem els homes a parir, i que tornem a casa més alleujades que si haguéssim anat al psicòleg... (Amb perdó per als homes que ens llegeixin, eh?, però suposo que s’entén el que vull dir.)
      I tu, amb la sensibilitat i intel•ligència, amb aquest domini exquisit de la ironia per afrontar els contratemps, sabràs portar amb una dignitat admirable la teva actual circumstància i el camí que et queda per recórrer. Un camí que no sabem si s’acabarà als 80, als 85, als 90 o als 100. Tu, Olga, ets de les que podràs dir sempre allò de “confesso que he viscut” amb la cara ben alta.
      No cal que et digui que et desitjo tots els ànims del món, que confio igual que tu en la ciència, que crec que tens molts números per sortir-te’n. Gràcies una vegada més, estimada, pel regal de les teves paraules i la teva sinceritat.
      Una abraçada molt, molt gran, avui més que mai!

      Elimina
  7. antigament se'l anomenava el mal lleig......amb això crec que ja està la meva aportació .....lluitar per la vida tinguis la malaltia que tinguis

    ResponElimina
    Respostes
    1. Elfree, precisament ahir, amb les amigues blocaires, va sortir aquest concepte que esmentes: el càncer era tabú per ser vergonyant o pel patiment que comporta? I vam recordar que, no fa tants anys, encara se'n deia "el mal lleig". Crec que amb les aportacions de primeríssima mà d'algunes persones afectades, l'article d'en Frederic Cuscó i les reflexions que s'han anat aportat, aquest post ha representat un enriquiment notable per a tothom. Moltes gràcies a tots per fer-ho possible!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. I tant que és el mal lleig, perquè amb ell arriba la nit. L’obscuretat més profunda, la por i, sobretot, la impotència. La impotència de no poder fer res sola, la seguretat de no sortir-se’n si no deixes caure el teu cos i la teua voluntat en les mans dels metges. Les seues decisions seran les teues durant molt de temps.
    Però amb el càncer també arriba una gran força, un valor que , potser, mai s’havia abocat a la vida de qui és diagnosticat.
    En el meu cas així va ser. Por i valor alhora; enfonsament emocional i capacitat d’animar el meu voltant al mateix temps; inseguretat i confiança com a dues cares de la mateixa moneda; enuig amb el destí i agraïment a mi mateixa per fer demostració d’allò que mai havia pensat aconseguiria: lluitar amb fe quan tot trontollava, creure més que mai que malgrat tots els meus dubtes, no podia rendir-me i abandonar, perquè si abandones saps que moriràs.
    Vaig viure el càncer com una espècie de mà immensa que es va posar davant meu i va aturar-me en sec, sense contemplacions. Durant el temps d’intervencions i tractament allò fou el centre de tota l’atenció. El càncer és un personatge que,de sobte, sense cridar-lo, es palplanta en la teua vida i reclama tota la teua atenció i la d’aquelles persones que t’envolten. M’heu de creure si vos dic que vaig patir més per ma mare i mon pare, pels meus germans, pels meus companys i companyes de viatge que per mi mateixa. Per a mi tenia la força que no aconseguia obtindre per compensar la llàstima que em feia veure patir els qui m’envolten.
    Que si vaig guanyar? Com apunta Xavier, al meu bombo hi havia una bola que portava un missatge: pots comptar amb més vida. I la vaig traure, com podia haver-ne tret una altra. I me la vaig quedar, com no? De moment seguisc fent-ne ús, però eixa immensa mà, el seu record i la força d’eixa sobtada presència mai no m’ha abandonat.
    L'agraïment a la ciència i a les mans sàvies, sensibles i generoses dels equips metges serà sempre molt gran. No hi ha millors amics i còmplices en el camí que travessem junts.
    Molta sort, amics i amigues!

    ResponElimina
    Respostes

    1. Moltes gràcies, Amparo, per enriquir aquest post amb el teu testimoni personal; cru i realista, despullat de concessions amables però esperançador alhora. No, no és gens fàcil el procés a què ens sotmet aquesta malaltia especialment dura, de la qual no en podem saber el desenllaç anticipadament. Potser per afrontar aquesta incertesa ens calen tots els estímuls possibles per mantenir l’enteresa, no ja pensant només en la curació sinó per mantenir la nostra integritat com a persones. Tenir present que després de la nit, per espaordidora que sigui, sempre torna a sortir el sol, i que serà un treball personal intern aconseguir que aquest nou dia minimitzi els efectes de la nit...
      La família pateix, és clar, com no pot ser d’altra manera. Però aquest fet també va inclòs en el lot de la malaltia. Dependrà força la nostra actitud, de com ens vegin a nosaltres, perquè aquest patiment sigui més o menys intens... Però que trist seria haver de prescindir de les seves atencions extres quan més necessitem que ens mimin, només perquè no voler-los mostrar la nostra fragilitat per tal que no pateixin més...
      I sí, contra la impotència, confiança; la confiança màxima en tots els mitjans al nostre abast: la ciència i la medicina. Gràcies a elles, ja fa més d’una dècada que tant tu com jo podem continuar gaudint cada matí del miracle d’un nou dia. I esperem que així sigui també per al Xavier, per a l’Olga i per tots els lectors que s’hagin pogut sentir identificats en algun dels comentaris d’aquest post.
      Una abraçada molt gran, amiga!

      Elimina