Innocents

Nadal, cada dia

Cada jorn pot ser Nadal si en el nostre horitzó s'encenen les llums de l’alba.

Si la nit es difumina a glops de roig deixant pas al miracle d’un nou dia.

Si la llum d’una finestra ens vetlla el son, i algú prega i dóna gràcies a la Vida.

Si es redibuixa el paisatge i t’emociones i t’adones que estàs viu.

Si les campanes repiquen i escampen pel món la cançó del tot serà possible...

Cada jorn pot ser Nadal si retornem a l’essència, amb els ulls d’un infant,

i com ell, amb el cor net, aprenem a ser rics amb les coses més senzilles.

Amigues, amics: molt bones festes!

Estrella perduda

Estrella de Nadal perduda i esgotada que, lluny de viatjar feliç i en llibertat, vagareja sense rumb des de fa molts dies per boscos i valls, demana urgentment que algú li indiqui el camí per arribar a l’Establia, allà on representa que l’Amor triomfa i uneix els homes i les dones (dits també de bona voluntat) que no volen ser presos ni preses de les pròpies febleses i que saben llegir el seu missatge de Pau.

Atès que aquest any cap dels senders no aconsegueixen apropar-la al seu destí a causa del mal estat en què es troben, fa una crida als polítics de la comarca perquè destinin més recursos a netejar urgentment boscos i camins, abans que la seva llum s’exhaureixi definitivament si no és capaç d’arribar a temps. Sense ella al damunt, il·luminant el cel, ningú trobarà la Cova...

Signat:  l’Estrella errant.

Amor, amistat...

Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu.

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”

Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.

Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.

Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 

Els teus ulls mirant el mar...

Fotografia: Jaume Sendra

 

Els teus ulls mirant el mar

mentre dansen els teus somnis

com fulles que gronxa el vent.

Paisatges color d’aram,

fumeres com fils de boira

alçant-se damunt dels camps...

Els teus ulls mirant el mar

mentre uns altres ulls et pensen,

i t’enyoren i es deleixen,

tan propers i tan distants...

Miratges, temps de tardor,

quan les mans, enfredorides,

cerquen la teva escalfor... 

Els teus ulls mirant el mar

mentre vas forjant somriures    

entre el cel, el fum i els arbres,

i uns altres llavis inventen

nous camins per les contrades

del teu cos apassionat... 

Els teus ulls mirant el mar,

silencis que el cor bressola...

i el vent esfulla la rosa

del màgic temps d’estimar...

 

Montse Galionar

 

Home de ferro

Escultura al Roc del Quer (Canillo, Andorra)

 Una nova tardor ha acomiadat els déus, però un va voler quedar-s'hi...

Home de ferro

sobre la vall,

el món albires

d’un pedestal.

Home de ferro,

déu pensador,

tan dur per fora,

tan tendre el cor...

Home de ferro,

m’has pres el lloc.

Tot i el vertigen

fes-me un racó.

Home de ferro,

déu forjador

dels mil poemes

de la tardor.

                                   Montse Galionar (dins 4 estacions)

Pedres

Ei, vosaltres, què mireu? Que potser no heu vist mai una pedra grenyuda banyant-se al riu i rentant-se la pelambrera? Envejota que em teniu, els calbs i els que us heu rapat!

I sabeu què?, les altres pedres que s'hi posin fulles..., de tardor! 

Vinga, molt bon cap de setmana a tothom!

Esbós de tardor

...A la pell l’escalfor de l’astre càlid per sobreviure

i endins, molt endins, la remor d’aquella pluja calma,

degoteig incessant de petites fulles

en forma de cor, que al vent voleiaven, com besos en flor,

que rebíem pletòrics al rostre, al pit, a les mans,

i que ens amaraven, i que apaivagaven els solcs del camí...

Qui no gosaria avançar per la senda dels somnis

daurada dels fràgils records, ara que no hi ets,

malgrat el farcell intangible de les emocions...

Perquè sí, ara ho sabem, tardor vol dir tard;

perquè sí, ara hem après a saber qui som...

A la pell, l’escalf del sol per sobreviure, i en el cor,

la cançó tardorenca de l’enyor...

Montse Galionar   (dins 4 Estacions) 

Amors

“...I els teus versos eren, dins la nit,

com el bes d’un vell amant cremant els llavis

i la música dels mots, com carícies que sorgeixen dels estels

sota el cel, a prop d’un Déu

que per força ha d’estremir-se de mirar-nos.

Ell, que en sap tant i tant, d’amor

i que el posa de miratge entre nosaltres…”

Quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen. Si el seu és un amor  clandestí, el projecte compartit serà l’amagatall secret on gaudir de les seves trobades, un paradís intimíssim fet a la mesura dels seus sentiments, de la seva passió. Allí viuran una vida paral·lela a la seva altra vida que els enlairarà per sobre de la resta dels humans, en un univers on habiten tots els colors de l’arc de Sant Martí, on no hi pot tenir cabuda ningú més i on només ells dos en seran els protagonistes, en un èxtasis que tan sols els cossos i el llenguatge de l’art serien capaços d’explicar...

De vegades el projecte transcendeix la seva relació, culmina amb èxit, veu la llum i es presenta  en societat. L’home i la dona potser acudiran a la festa amb les seves respectives parelles, amb una estudiada naturalitat, cordialment amics dels seus amics, talment com a casuals col·laboradors per circumstàncies de l’atzar. Tot i que si us hi fixeu bé, veureu que cada pàgina del llibre, cada frase, cada imatge i cada mot regalimen una sensualitat exultant i seductora, impossible d’amagar, com un perfum de nards que impregna l’aire, i suggereixen unes dobles lectures que difícilment se li escapen al lector... El llibre que presenten és el fruit del seu amor, no poden amagar-ho, és el seu fill, i com a tal l'estimaran amb bogeria. 

Sol haver-hi diferents variables en els projectes a compartir, totes amb la mateixa intencionalitat, totes igual de vàlides: llibres o vetllades musicals, estudis o muntatges teatrals,  exposicions o recitals poètics... Amb un punt en comú: sempre l’art com a sublimació de l’amor immens, com a canalització per a les més elevades passions, com a únic camí per aïllar-se del món, per estimar-se.

De vegades quan s’esberla l’amor entre un home i una dona, es poden donar situacions diverses: que el llibre l’acabi publicant només un dels membres de la parella si compta amb prou material propi, o que ho faci amb la complicitat d’alguna altra persona per tal de mostrar així el seu despit envers la persona estimada, o també pot ser que algun dels dos li furti a l’altre l’autoria d’una part de l’obra i la publiqui com a pròpia, en una usurpació de la propietat intel·lectual en tota regla que l’afectat mai denunciarà per mor que acabi fent-se pública la seva infidelitat... També pot ser que la relació toqui fons abans d’haver donat els seus fruits i que el projecte-amagatall acabi consumint-se entre les brases de la llar de foc de l’ànima...

Hi ha també parelles consolidades i estables que han fet llibres a quatre mans. En aquest cas, l’escriptura no ha estat mai clandestina, no han necessitat amagatalls ni excuses per trobar-se. Seria, en tot cas, tota una altra història...

De vegades, quan un home i una dona fan un llibre junts, ho amaguen fins i tot als bons amics. I aquests amics, que potser havien compartit comentaris d’admiració amb algun d’ells  sobre un bocí de poema, una partitura o alguna imatge, se senten d’alguna manera decebuts quan descobreixen que les paraules de l’amic o de l’amiga estaven molt lluny de la intenció que inicialment se’ls atorgava... De vegades causa sorpreses increïbles descobrir que una parella ha treballat a quatre mans i que ha publicat un llibre, perquè no ho hauries dit mai, perquè saps perfectament que quan un home i una dona fan un llibre junts és que s’estimen... I que serà, possiblement, una pura meravella.

Vell amic, vell amor...

Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amic,

ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,

que arriba udolant, i ens fa por, i anem curts de llenya,

i cerquem aixopluc en la nostra tardor

o un miratge que ens salvi de tanta fredor,

per  atiar les brases cremarem aquells mots

que mai no vam dir-nos o vam dir molt poc;

els que esperen, ressecs, corsecats, com fusta d’alzina,

a les golfes del cor, als replecs del record,

en les mans que s’aferren per no perdre’ns del tot.

Faran bona flama. Reviurem de nou.

Amb el fum blanquinós que s’enfila damunt la teulada

escriurem, amb bell traç, la paraula “t’estimo”

abans no es confongui amb la boira dels boscos d’aram.

Vora el caliu de la llar de foc, tu i jo, vell amor,

ara que sentim les passes de l’hivern que ens repta,

salvarem els mots, vencerem la nit, reescriurem la vida,

serem foc i flama en la nostra tardor.

Montse Galionar  (dins 4 veus)

Crepuscle

Es va morint la tarda;

una ratlla en el cel

cap a ponent, vermella.

Hora màgica,

cap remor no la destorba.

Volen baixos els ocells,

només ells xisclen.

És el crepuscle.

El blau, ple d’ombres,

les passions denses,

l’aire, molt suau…

Flaires que duen notes

d’indrets llunyans.

Potser, algun grill…

Obro els ulls,

i els enlairo.

Ni un respir més fort que l’altre.

Resto immòbil.

Sento l’ànima exultant.

Cel rogenc

que es difumina.

Que bonica, aquesta nit!

Ben prest m’envolta.

Els estels lluen,

les aus ja dormen… 

I dins el cor, nostàlgia.
Què fas, amor, on ets?
El tapís d’aquest crepuscle

t’embolcalla i no et traeix?

També aguaites els estels?

Potser es trobin, nostres ulls

dins la nit, potser s’enllacin,

i escriuran plegats els versos

que al sol no gosen…

Amor desitjat,

tan lluny de mi,

mon cor et clama.

Enyoro la teva imatge

i els ulls ardents;

les teves mans, la tendresa,

els somnis vells…

I vanament, suplico,

li prego a l’aire del vespre

que se l’endugui per sempre,

el teu record.

Montse Galionar

Amb la tardor vindré...

Amb la tardor vindré per la vora del riu,

pels camps ben plens de boira

i amb galls que matinegen,

quan tot és tan llunyà, del llit estant, que a penes

ens allibera del no-res un horitzó de pluja. 

Amb la tardor i amb els carrers deserts

i el silenci a la nit i la certesa

de saber-me a recer, com una barca vella

en qualsevol port oblidat. 

L’estiu s’allargà molt

i tant de sol m’ha colrat en excés.

Tinc les mans matusseres i endurides

de la pols dels camins

i els ulls cansats de combatre la llum. 

Amb la tardor vindré i ens partirem de nou

el pa de quietud a la mateixa taula. 

Jo hauré envellit i ploraré sovint

i essent de nit passejaré en silenci

pels carrers, pels jardins,

per les cases antigues.

Miquel Martí i Pol

Doncs sí, per fi has arribat, estimada tardor, ja et tenim entre nosaltres. Has entrat discreta i silenciosa, en hores novelles del matí, embolcallada amb un mantell de calitja d’estiu. Encara que costi una mica, espero sentir el teu alè de frescor sobre la pell, de promesa de canvi en els colors que m’envolten. No sé si la llum del teu paisatge serà capaç de trencar la barrera quasi infranquejable dels ulls i escolar-se ben endins, al més profund de l'ésser o si es quedarà a la superfície, inamovible, de tan dura que s’ha fet la cuirassa protectora per arribar-me al cor... Vens farcida d’incerteses, personals, polítiques, socials, de previsibles males notícies pel que fa al nostre país, amb decisions judicials que no deixen preveure res de bo i que cercaran la confrontació i el conflicte. Potser seràs recordada durant molt de temps, estimada tardor, perquè no seràs com les altres... Però jo t’esperava perquè et sóc fidel amant i amiga, i voldria fondre’m novament amb tu enmig de la vall, entre un paisatge d’aram a recer de les muntanyes... Estimada tardor, malgrat que no porto el vestit més adequat per venir-te a rebre, sigues benvinguda! 

L'estiu ja s'acaba.

Així de trista li ha quedat la cara a l'església d'Araós veient que s'acaba l'estiu...

La claror del matí, més brillant que un estel

ha il·luminat els dies de l'estiu que ens deixa.

A poc a poc mandregen les llums a trenc d’alba

i lentament s'avancen els vels de la nit.

I el sol de setembre repinta el cel blau

amb subtils transparències de color de coure;

l’aire destil·la aromes de raïm madur.

Placidesa en el camp. La terra reposa.

L’estiu ja fineix; la tardor, a la porta.

Montse Galionar (dins 4 veus)

Somieig d'estiu

Jo que a Déu passava comptes per ser sord als meus precs,

que cercava en les muntanyes un avenc per recer,

i sentia l’udol de mil llops afamats dins les nits insomnes,

vaig descobrir un món inèdit, ignot, paral·lel, en el cor d’un estiu,

dins l’esclat de la tarda, en un llibre de versos que em caigué a les mans...

Va ser com un viatge iniciàtic a través de l’espai,

en un temps inconcret, delimitat per factors imprevistos;

mai l’ànima havia exultat amb tanta gaubança

ni tenia saviesa tan plena dels mots ser feliç...

El cel suprem, la música dels astres, la joia en la paraula,

i aquell vent dins la vall, escabellant els arbres

i que tot s’ho emportava: tristeses, dolors,

solituds, malfiances, desficis d’amor...

Va ser un espai en el temps que no va mesurar cap rellotge.

Cada jorn, cada instant,

sentia la força d’un esperit suprem

formant part del meu jo, idèntic, igual, posseint-me.

Vaig veure escoltats els meus precs més atàvics

demanant una mà, pidolant una almoina d’afecte

als déus de les valls... Només ells i l’atzar ho saben,

de qui estic parlant... I potser també un arbre i la tarda,

la pluja serena, un camí i un poble.

Potser Friedrich o Nietzsche en coneixen el clam...

Sons de vespre, roig de vespre, cant...

Blau de l’aigua, precs de l’aigua, pau...

I estimar-se en una profunda bonior de silenci

només envaïda pel lleu xiuxiueig dels estels, cel enllà...

Després, ja no vaig gosar a continuar el viatge.

Vaig haver de tornar. Ja era l’hora de l’alba...

Des de llavors, els meus ulls contenen un espurneig de lluna

que no ha sabut retornar al cel,

i que ell va regalar-me, a tall de benvinguda...

Montse Galionar (dins 4 Estacions)

Vull uns pantalons blancs!

Durant el temps d’estiu tendeixo a patir la calor d’una forma angoixant i desmesurada, gairebé com si es tractés d’una malaltia. El sistema termoregulador del cos no em funciona correctament, a causa dels danys col·laterals d’una intervenció quirúrgica de fa molts anys. Així que temo aquests mesos com un pagès a una pedregada... Amb tot, vaig iniciar el juliol amb la il·lusió novella del temps encara impol·lut que se’t regala, com una pàgina en blanc encara susceptible de poder ser emplenada amb bona lletra, amb hipotètics capítols vitals i engrescadors, d’aquells que valen la pena...

Com que em toca treballar tot aquest mes i la meitat de l’altre, vaig fer un repàs de la roba que necessitaria per anar a la feina. Durant quatre hores diàries estic de cara al públic i això demana vestir amb una certa correcció. És fàcil: amb pantalons llargs de colors clars i les corresponents samarretes o bruses estampades a joc, amb algunes peces ben escollides de bijuteria, en tinc prou per donar una bona imatge. El bon tracte ja fa la resta...

Però els tan apreciats pantalons blancs de cotó, de línia texana, frescos i sempre versàtils, ja començaven a mostrar el pas inexorable del temps i vaig decidir comprar-me’n uns altres de nous. No havia de ser complicat, en principi: uns texans ben fets de línia recta, bàsica, de la talla 40 o 42, disponibles en qualsevol botiga de roba a Vilafranca...

Doncs sí, amics meus, sí que era complicat. Tant, que vaig haver de voltar per tots els establiments de la vila sota el sol de justícia de mitja tarda com aquell qui va pel món demanant una almoina...

A la primera botiga se’ls havia acabat la meva talla perquè era la més habitual, em van dir, i només en quedaven de grans. N’hi havia d’altres colors, que a tota costa em volien encolomar,  i la feina va ser meva per fer-los entendre que els necessitava de color blanc. A la segona me’n van fer emprovar uns que semblaven confeccionats amb paper de fumar de tan prims i  transparents que eren... No, no, jo necessito que m’ajustin bé del darrere i que com a bons texans posin una mica a lloc allò que la natura i el pas del temps s’entesten a arriar... I sobretot, sobretot, que no se’m transparentin les calces! “Això rai, que vostè està prima”, em responien les dependentes, jovenetes i amb més poca psicologia que un sabatot. Sí noies, però les que estem primes patim els mateixos despenjaments que les grasses, i amb 60 anys ens hi hem de mirar una mica si no volem fer fàstic... Res. No ho van entendre.

Els que em van mostrar en una altra botiga tenien els camals tots plens d’estrips. “Oh, és que  anirà més fresqueta”! Davant la cara que devia fer, els van amagar de seguida i me’n van treure uns altres, aquesta vegada plens de sargits decoratius. “És que així no es veuen els estrips...”

En el següent establiment encara els en quedava un de la meva talla, per sort, van dir. Eren molt amples, els faltava mig pam per arribar als turmells i a la part inferior hi havia tot de  randes blanques i negres estarrufades a tall de farbalà. Si el sentit del ridícul no m’hagués aturat, hauria sortit de l’emprovador tot interpretant el Porompompero del Manolo Escobar davant les desmenjades dependentes, a veure si així se’ls animava una mica el gest...

En les dues següents botigues, els pantalons que em van treure s’assemblaven bastant als que demanava, però eren tan estrets de cama que em quedaven arrapats com unes malles. No, no em serveixen; és que sap?, em rebenta, cada vegada que m’he d’aixecar de la cadira, haver-me d’acotar per estirar els camals avall perquè els duc arronsats fins a mitja pantorrilla...  

I al capdavall jo només em volia comprar uns pantalons texans de color blanc, fresquets i de línia clàssica...!

Finalment, quan anava a deixar-ho córrer, en una botiga que ni sabia que existia va aparèixer el que buscava! Com una aparició, com un miracle: perfectes, comodíssims, m’anaven com un guant, i a més, ja en plenes rebaixes, amb un 20% de descompte. Fins i tot em semblava que no podia ser. La dependenta era la mestressa, una dona de la meva edat, que em va explicar que  treballaven amb una empresa que confeccionava amb un patronatge perfecte per a les dones com nosaltres... Ens vam fer amigues i tot! A partir d’ara ja sé on he d’anar directament cada vegada que em vulgui comprar uns pantalons “normals”.

Ja a casa me’ls vaig escurçar cinc centímetres, vaig planxar-ne la vora i els tinc a punt d’estrena penjats a l’armari, però resulta que ha començat a fer una calor tan intensa que no he tingut més remei que deixar-me de romanços i agafar les bermudes, tant si queden bé o no per a la feina, i anar cada matí a l’oficina de Gent Gran i Dependència amb les cames a l’aire... Ja procuraré, amb el bon tracte envers els meus estimats usuaris, que s’oblidin de la correcció o no de la meva vestimenta i que surtin una mica més feliços que abans d’entrar per l’atenció rebuda.

Per cert, tant si us agrada com no la calor, MOLT BON ESTIU A TOTHOM! 

Què amaga la boira...

Què deu amagar la boira, enllà de les flors i els arbres?

Protectora i amiga, que no pas traïdora,

potser oculta atàvics monstres

perquè no ens facin por...

Què vol amagar la boira, què ens vol prevenir de veure?

Potser, records d’altres boires que duem al cor,

d’un temps ja remot, de quan tu encara eres, i jo encara no...

Què amaga la boira, persistent i blanca, vel sense horitzó?

potser mil fal·làcies, ferides de guerra, passions massa inútils,

o el crit de la mort.

Amic, et desitjo el retorn, a dins teu, altra volta.

Potser, de no haver tancat la boira en una gàbia,

enllà de les flors i els arbres, ara hi lluiria el sol... 

Montse Galionar 

Bona revetlla, bon solstici, bon estiu!

Ja les podeu fer ben altes

les fogueres aquest any;

cal que brillin lluny i es vegin

els focs d'aquest Sant Joan.

Cal que es vegin de València,

de Ponent i de Llevant...,

i en fareu també en la Serra

perquè els vegin més enllà...,

i el crit d'una sola llengua

s'alci dels llocs més distants

omplint els aires encesos

d'un clamor de Llibertat!

Joan Maragall.