divendres, 18 de novembre del 2016

T'espero...

Imatge: Jaume Claramunt

Els carrers estan humits de la roina que ha caigut aquesta tarda. Tota la tarda igual. Grisa i sense colors. Se m’ha fet molt pesat esperar el senyal que m’indica que aviat arribaràs: esperar que el sol es pongui, que em comenci a embolcallar una foscor engrescadora i..., ja falta poc perquè tu em vinguis a buscar.
Doncs sí, ha costat molt que la tarda d’avui se n’anés corrents. Vull dir-te que l’he empaitada una estona. No ho acostumo a fer, però avui tenia un no sé què que m’impacientava. A l’hora de sopar no he tingut massa feina. Només he menjat pa amb tomàquet i pernil. No tenia gana: potser era aquest rau-rau interior. He mirat el rellotge i ja faltava poc per l’hora. De fet, quan em posava l’abric i el fulard ja m’escalfava el coll, has trucat a la porta. Sabia que eres tu. En obrir he pogut veure la serenor del teu rostre, i la tendresa del teu somriure ja m’amarava. Ens hem donat la mà i quan hem sortit al carrer hem notat que una lleugera frescor ens acompanyaria en el nostre passeig. Sense dir-nos res, només amb la teva mà entre la meva, hem començat a caminar cap a la part que ens agrada més de la nostra vila: el barri antic. On els carrers són estrets, empedrats, quasi empre humits i plens d’olors característiques.
Només ens envolta el silenci. No es veu ningú. Els nostres passos caminen junts, il·luminats per la teva blancor. Mentrestant, gaudim de l’entorn. Com cada nit, passem davant d’aquelles botigues. Botiguetes velles, de bigues corcades, d’olor d’encens, que guarden dins del seu ventre antigalles que resten silencioses i discretes en contemplar el nostre pas lleuger. Un pas que amaga una passió que esclatarà quan s’acabi el nostre passeig.
Continuem caminant sota balcons plens de roba estesa, de baranes rovellades i de parets on el pas del temps fa anys que ja hi treballa.
Sento el pes de la teva mirada. M’aturo. Em mires als ulls. Tu saps el que vull, tu coneixes el que es mou dins meu. No cal que et digui res. El nostre silenci no és buit, és ple de missatges. Al final del carrer s’insinuen les formes gòtiques de l’església. Mentre ens hi acostem, podem veure com la seva figura s’alça majestuosa i gaudeix de les abraçades dels estels que té més a la vora. Uns estels gelosos de les nostres besades. Com cada nit, a la porta, hi dorm un home sota uns cartrons i amb el tetrabrik de vi com a única companyia.
Continuem el passeig per la plaça deserta. El camió de les escombraries trenca el silenci i per un moment ens distreu del nostre capteniment.
Endevino el teu desig d’arribar a casa. Vull que l’espera l’augmenti. Baixem les escales i retornem als carrers d’abans. Continuen solitaris. Només un gat blanc, blanc com tu, passa corrent davant nostre i s’introdueix en la foscor d’un portal petit i vell.
No se sent cap soroll. Els nostres passos caminen junts, però més ràpid en endevinar, al final del carrer, el balcó de casa. Quan obrim la porta, l’agradable escalfor ens recorda la fresca que feia al carrer. Saps que a la meva cambra ens espera el nostre disc. La música omple l’estança. T’acostes i em treus l’abric. Mentre em despulles, la blancor que desprèn el teu cos m’il·lumina i em fa sentir segura. Els teus braços em recorren l’esquena, les natges, les cames. Talment com si em volguessin emmotllar. El silenci ens envolta. Cap paraula. No la necessito. En tinc prou amb la teva mirada tendra i transparent. Sí, el silenci ens envolta i sento la teva llengua enjogassada...


Un raig de sol ataronjat envaeix el meu rostre. Refuso la seva bellesa, car ell t’ha fet marxar del meu costat. De fet, fa poc que te’n deus haver anat. Com sempre, no m’has dit res. Sé que la teva delicadesa no vol interrompre el meu son satisfet. El despertar és lent, però em sento contenta. Em sento plena de la teva blanca llum. La sorpresa ha estat, però, quan he vist dibuixat un missatge al vidre de la finestra, aprofitant la humitat del matí: “Tornaré aquesta nit, Galionar”. Acabaré la frase. Trec el braç, tot mandrós, abrigat pels llençols i amb el dit hi escric a sota: “T’espero, Lluna estimada!”. 
Nati Santacana

14 comentaris:

  1. Una abraçada a la llum. Hi ha nits que la lluna acompanya els solitaris, o les parelles.
    Un relat molt adient per la setmana de lluna lluminosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, avui tocava un relat diferent, per celebrar una lluna diferent que ja mai tornarem a veure tan a la vora, i que lluïa així al costat del campanar de Santa Maria, a Vilafranca.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. M' encantat Montse, potser perqué la lluna sempre es testimoni de tots aquests desitjos que desperts i prohibits no volen sortir del seu esguard.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I com ens emmirallem en la lluna, Marta, quan volem convertir el fred del cor en calidesa blanca!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Una trobada romàntica amb aquesta lluna blanca i lluminosa... és un escrit preciós!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, té alguna cosa de màgica i trasbalsadora, una lluna així. No és difícil retornar molts anys enrere i enamorar-se'n, o enamorar-se de l'amor a través d'ella...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Respostes
    1. I qui no s'enamora de la lluna, Novesflors, o amb la lluna com a testimoni...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Un amor que apareix i desapareix. De vegades el busques i no hi és. Quasi com l'amor entre persones. De vegades intermitent. Bonic relat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Costa tan poc somniar a la llum de la lluna, Mari... Costa tan poc estar a la lluna de tnet en tant...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Tota una oda a la Lluna, però qui digui que no ha pensat una altra cosa des del principi, menteix!

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta, Xexu, cal arribar al final per trobar-se amb la sorpresa! :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. La lluna que ens enamora, atenta als nostres desitjos, sempre disposta a acompanyar-nos, sempre bella, sempre amiga i confident...
    Preciós el teu escrit, nina.

    Aferradetes ben dolces.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Així és, Lluneta; Ella ens va venir a saludar, ben a propet, i era impossible romandre impassible al seu encant...
      Una forta abraçada!

      Elimina