dissabte, 23 de gener del 2016

Músiques

Hi ha les que ens prenen com una mar, i les músiques callades, gotes lentes d’aigua nocturna. Hi ha músiques blanques i cruels com una neu de primavera, i músiques que tenen gust de vi, càlides, adormidores. Les músiques matinals poden ser més vermelles que blaves i buscar més la sang que la mirada neta; escollim les que ens prometen un dia que voldrem recordar, i ens banyem un moment en la seva alegria, abans d’entrar en les hores oblidables.
La música vol que tinguem temps, ens el guarda i ens el torna sense fer cas de les nostres maneres de matar-lo. Un solo de Lester Young, una sonata de Brahms, la veu de Johnny Hartman, un tango de Manzi... Baixen a les coves de les nostres vides i troben els desapareguts que hi hem anat enterrant: l’amor de quan ens crèiem l’amor, la mà forta del pare, una alba de gener, el xampany d’una rialla, l’aroma nocturna d’un jardí que vam malvendre... I la música ens perdona amb la seva manera d’acusar-nos. De vegades, quasi ens regala la tendresa d’una dona, o un mirall generós, o la calma de no pensar.
Recordo la carta de Baudelaire a Richard Wagner: “...em semblava que la seva música era la meva, i la reconeixia com tot home reconeix les coses que està destinat a estimar”. Sí, potser la música busca la llavor de l’enamorament, la necessitat de sentir el món com si no l’haguéssim perdut. Baudelaire acaba agraint a Wagner que l’hagi ajudat a combatre unes hores molt dolentes. ¿Vol dir que va allunyar-lo d’ell mateix? No, aquest consol hauria valgut poc per a un home que no volia separar l’orgull i l’elegància: al contrari, la música el va fer recordar qui era, algú que, per cap misèria, per cap sofriment, no perdria mai el gust de la bellesa.
El poeta modern ha triat el color i el perfum, i sobretot, la música. Lamentant aquesta inclinació, s’ha parlat de frivolitat, de vici, d’evasió irresponsable... No sé si hi ha cap viciós que consideri frívolament el seu vici, ¿i qui no vol fugir d’alguna cosa? La qüestió és si el refinament dels sentits significa una fugida o un retorn. Quan l’encontre d’un perfum i una música ens recordi uns ulls, la nuesa d’un braç, una ombra verda, ¿haurem fugit o haurem tornat? És inútil mesclar amb aquestes coses les supersticions morals: el temps només obeeix la llei de passar, però se’n va ple de colors i olors i sons, de sabors i cops i carícies. És una bona venjança: que marxi convertit en vida nostra. Deu ser la propietat més estranya, tenir allò que ja no tindrem mai. Quan Paul Verlaine va escriure que el poeta ha de preferir la música, anava més enllà dels ritmes; parlava potser d’una pèrdua musical, de com tot el que sabem convertir en sensualitat serà per sempre nostre, com nostres són les músiques que ens sedueixen.
Igual que l’amor, la música ens fa tancar els ulls. ¿És perquè són germans la foscor i el silenci? ¿Perquè sentim més si no hi veiem? Quan parlem, en canvi, volem que ens mirin. ¿Com veu el poeta les coses que escriu? Sobre el paper va deixant les paraules, fràgils, negres, sordes, cegues... I dibuixa les ones dels sentiments, una nit molt freda, el cant blau d’una merla, unes mans molt petites sobre el marfil de les tecles. Ho veu tot sense els ulls, amb la mateixa mirada que demana la música.
Pere Rovira  (Diari sense dies, 1998-2003)

18 comentaris:

  1. Interessant aquest text, Montse, de Pere Rovira (i qui en pot parlar millor sinó un poeta com ell?). Tanmateix em resisteixo a veure aquest deixar-se anar per la música, com un abandonament, una fugida, una evasió. A mi, personalment, m'ajuda a reinventar-me, a recarregar les meves energies per a viure la vida, la de cada dia, amb més empenta, amb més tendresa.
    Una abraçada, Montse!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. August, a finals de 2008, el Pere Rovira va venir a l'Odissea a presentar un altre llibre; llavors el vaig conèixer personalment. Quin poeta, i quin tros d'home! :)
      Crec que la música pot tenir aquest doble vessant que esmentes, segons els moments i les necessitats que en tinguem: de vegades necessitem aquest abandonament, aquesta evasió que ens proporciona, i altres vegades necessitem que ens carregui d'energia per posar-nos en marxa... Potser per això hi ha tants estils de música. Però cap d'ells ens deixa indiferents.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Sí que és interessant el text i sobretot bonic... Sigui cert o no, no deixa decservuna possibilitat bellament expressada...

    Cadascú viu les coses a la seva manera i possiblement amb la música, a través de la música, podem fer moltes coses: reinventar-nos (com diu l,August) elevar-nos, fugir, tornar, sentir molt, però moltes coses diferents.

    Una abraçada, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, aquests textos d'en Pere Rovira, els d'aquest recull de Diari sense dies, em semblen bellíssims. El mateix autor em va confessar que creia que eren el millor que havia escrit mai.
      Com li comentava a l'august, crec que cada moment vital té la seva música; a estones necessitem l'evasió, d'altres necessitem revitalitzar-nos. Però la seva companyia la necessitem sempre.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. La música ens acompanya sempre. Una música per a cada etapa. una música ens fa retornar a una situació viscuda, com una olor.
    Escoltant la truita de Shubert que ens has adjuntat em venen records. Tenim una sintonia per a tot.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, la Truita de Schubert me'n porta també molts, de records llunyans. Vaig estimar aquesta peça gràcies a un llibre de Vikram Seth, Una música constant, que incorporava un CD amb totes les peces que tenien algun protagonisme en la novel·la, entre elles aquesta gran composició. És fàcil viatjar a d'altres moments de la nostra vida, gràcies a la música...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Tanquem els ulls perquè no s'escapi, perquè se'ns quedi ben endins; tant que diuen que en perdre els records l'últim que s'oblida és ... la música.

    Bona nit Montse.
    (Podríem parlar tant de la música)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser sí, Pere, que tanquem els ulls sense adonar-nos-en per aquest motiu que dius. En tot cas, ho fem inconscientment.
      Tens raó, se'n pot parlar tant, de la música, de les arts, de la bellesa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. La música és l'art més sublim i difícil. Per això tanquem els ulls, el negre és el color del sublim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No hi havia pensat mai, Helena, en això que el negre és el color del sublim. Molt bonica teoria, la teva i el fet de tancar els ulls.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Tenim els records lligats a músiques. També a olors com diu en Xavier.
    Ara bé si jo escolto música -dic "escoltar", no "sentir"- ja no puc fer res més.
    Per escriure necessito silenci. Cadascú és com és!

    ResponElimina
    Respostes
    1. A mi també em passa, Glòria; la música em fa evadir, i quan escric he d'acabar parant-la o no em puc concentrar en el que faig... Però m'acompanya en molts altres moments, i és sempre present.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Jo també penso que les músiques tenen color, depenen de l'estat d'ànim de cadascú, variarà...És veritat la música ens fa tancar els ulls, però no crec que tingui res a veure amb la foscor, sí amb el silenci, perquè aleshores captem tots els matisos i interoritzem els sentiments que ens provoca, sense destorbs de cap classe!!!
    Petonets, Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, hi ha tantes maneres de viure la música com estats d'ànims, crec. De vegades podem escoltar-la, a voltes només la sentim, en altres ocasions volem amb ella i se'ns emporta lluny, d'altres vegades és el nostre motor per activar-nos, també ens pot endinsar en una melanconia profunda... És part de la nostra vida des de ben menuts...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Sovint no sé valorar la música per ella mateixa.
    I la faig servir per oblidar el temor del silenci.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs una més de les moltes utilitats de la música, Jordi. No cal que la valoris, simplement gaudeix-ne.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. La música és un element essencial en les nostres vides, siga per un motiu o per un altre. I llegint el meravellós text de Pere Rovira em pregunte: Com es pot escriure tan bé? ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, és el mateix que em pregunto cada vegada que llegeixo algun dels textos de Pere Rovira, del seu volum Diari sense dies. Pura meravella!
      Una forta abraçada!

      Elimina