dimecres, 28 d’octubre de 2015

Més d'un, de dos i de tres!

(Deixeu sonar la música del vídeo mentre llegiu, i el poema semblarà més viu)

...Sé
que en el transcurs de la vida
hauré decebut molts homes,
més d’un, de dos i de tres.
(i també unes quantes dones,
perquè el sexe, aquí, tant és.)
A voltes, per negligència,
o per no saber-ne més,
o a còpia de malentesos
(la culpa, que negra és!).

...Sé
que des d’ara fins que em mori
en decebré encara més,
més d’un, de dos i de tres;
potser massa expectatives
distorsionen el que un és.
La decepció pot emprar-se
fàcilment com arma cruel
si ens la retornen amb fúria;
no cal prendre-ho malament,
doncs aquí és on recomença
el treball amb un mateix.
Per això dono les gràcies
als qui tal favor els dec;
de les seves ensenyances
un preciós bagatge en trec:
és prou bonica la vida
per gaudir-la amb el cor net.
Decebuts, poseu-me a prova,
perquè més forta em fareu...

Montse Galionar

16 comentaris:

  1. No et preocupis, Montse , és inevitable, per més que no volem sempre acabem decebent algú...
    Saps què penso que és molt més important? No decebre'ns a nosaltres mateixos!!!
    Preciós el "Zapateado" fa somniar...
    Petonets .

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, M. Roser. I si en algun moment som conscients d'haver-nos decebut, el millor és reconèixer-ho sense culpabilitats i tenir-ho en compte per a una altra ocasió.
      Gràcies i una forta abraçada!

      Elimina
  2. Estic amb la Roser. Hem de saber on volem arribar i perquè. Si ens hi acompanyen, festa gran. Si no, com deia aquell poema que tant t'agrada, "sabent que un peu/ només pot ser company de l'altre."

    Abraçades (de les de debò).

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tenir les coses clares, vaja. Un bon recull d'intencions, Cantireta, que no sempre sabem dur a la pràctica...
      Una abraçada ben gran!

      Elimina
  3. Et dic el mateix que la M. Roser. I la foto, preciosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors! Hauríem d'aprendre a estimar-nos una mica més i no fer-nos mal innecessàriament...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Posa a l'altre plat de la balança els homes i dones que has complagut: més d'un, de dos i de tres.
    La fotografia molt serena. La música més arrauxada ho complementa.
    Tot plegat: sinceritat i aplaudiments finals..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, donant-li la volta a la qüestió i mirant-la tal com tu la planteges, fa de més bon pair tot plegat. La situació a què em referia en el poema era força més complexa del que he volgut o sabut expressar; el tema és bastant més enrevessat... Però seguiré el teu consell, sense perdre de vista la positivitat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Jo, docs m'apunto al que diu en Xavier... més d'un, més de dos, més de tres, més d'una, més de dues, més de tres, a qui has complagut i a qui seguiràs complaent.

    Em fas pensar que tant com hem decebut, (tots decebem, algun cop, i tant!!!!) també ens han decebut i que de les dues coses en traiem algun profit si volem, aprenem, com tu dius.

    Ens hem de muntar la vida el millor que puguem i apa! a seguir endavant!

    Una abraçada, amb l'alegria del Zapateado.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme, doncs seguirem el consell d'en Xavier, que també tu comparteixes!
      En el poema em referia al fet que una persona que s'ha sentit decebuda per tu, amb causa subjectiva i qüestionable, decideix fer-te pagar la "traició" fent-te tot el mal possible. Era el que jo plantejava com a una decepció emprada com a arma cruel i retornada amb fúria. Si en lloc d'enfonsar-te ets capaç de plantar cara a la situació, en surts molt més enfortida. És tal el benefici personal, que al final t'agafen ganes de demanar als "decebuts" que et continuïn posant a prova...
      No ho sé, potser l'he liada encara més. Estava inspirat en fets reals de ja fa uns quants anys.
      Una gran abraçada!

      Elimina
  6. La culpa és mala companyia, sempre.
    Mentre no ens decebem nosaltres mateixes...
    Clar que lgestionar les decepcions, no és fàcil, però és possible. I de tot n'aprenem.
    Abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Fanalet, la culpa com més lluny millor. Fins i tot millor no anomenar-la. En la vida quotidiana, intento referir-me sempre a "la causa de" i no "per culpa de", És tan negra, la culpa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Com es nota que obres el cor en cada poema que fas. Aquest cop rimes una reflexió que tots hauríem de fer i ser-ne conscients, perquè inevitablement, encara que complaguem a tantes altres, sempre decebem a moltes també. Tot plegat ens fa humans, si no ens preocupéssim per aquestes coses, quina mena de persones seríem. I quina mena de persona són els que no se'n preocupen?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, gràcies per llegir-me i arribar sempre al fons del que intento expressar. Sí, noi, el problema dels escriptors amateurs, els qui juguem a tercera regional, és que només ens en sortim si parlem dels temes que en menor o major grau ens han afectat personalment... Ben cert, en el món hi ha decebedors i decebuts a parts iguals; unes vegades formem part del primer grup i d'altres del segon...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Comencem decebent els pares, després a la parella, potser a alguns amics i finalment als fills.
    Però l'important és no decebre ... a nosaltres mateixos.

    Bona nit Galionar.
    (La foto és preciosa)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, m'identifico força en la teva argumentació. Ara bé, com és possible no decebre'ns a nosaltres mateixos, després de tan trista realitat...? Però bé, com que cal seguir endavant, no tindrem més remei que aprofitar les males experiències per sortir-ne més enfortits... Tot i com molt bé diu la dita, a cada nova bugada perdem un llençol...
      Una forta abraçada!

      Elimina