dimecres, 10 de juny de 2015

Pinzellades

Una vegada més, l’estada al Santuari m'ho confirma: Montserrat és l'obra d'un Déu que va esdevenir poeta; els seus versos sublims es poden llegir allà on la vista atansa: en cada roca, cada arbre, cada ocell que canta, cada revolt del camí... Fins i tot la Lluna hi té el seu poema...



El naixement d'un nou dia a les muntanyes bé mereix la nostra gratitud amb una salutació al sol i a la Vida.

De vegades el camí més difícil és el que ens porta fins al gaudi més intens...
A l'ermita de Santa Magdalena

A l'ermita de Sant Benet

A Sant Jeroni
Llum, sempre llum quan es fa fosc. La del cel, la de la terra...


Camins que fan de pont entre la meva infantesa i el present en tan sols un instant de 50 anys...
Camí dels Degotalls

Camí de Sant Miquel
Davant les cruïlles incertes, flors convertides en mans assenyalen el camí.
Camí del Pla dels Ocells
Sí, tots els versos estan ja escrits a la natura. I tampoc a mi em cal intentar escriure'n més; el meu vell Caminet continua tan vigent com 25 anys enrere...

Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.

Montse Galionar

14 comentaris:

  1. Caram, que maco aquest poema! Veus, aquests són dels que m'agraden a mi, paraules senzilles, però maques, i que saben arribar. Com coneixes Montserrat, sembla que l'has passejada de dalt a baix. Realment, allà t'hi sents com peix a l'aigua.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí Xexu, sóc de poemes senzills, d'explicar històries entenedores sense utilitzar gaires metàfores ni paraules desconegudes. Potser perquè no en sé més, potser que simplement m'agrada que m'entenguin...
      Aquest any he disfrutat molt a Montserrat, a diferència de l'anterior, que em va ploure cada dia. He pogut arriscar-me a pujar a llocs fantàstics i he gaudit de cada instant. I el més important: aquest any TAMBÉ he aconseguit arribar a Sant Jeroni, que és com el meu mesurador de forces!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Quina meravella de fotos!!! Crec que si algun déu existeix, deu ser, alhora, científic i poeta.
    Preciós post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Novesflors, possiblement tens tota la raó. La ciència i la poesia, com ens ensenya David Jou, formen un tot i és difícil delimitar on comença l'un i on acaba l'altre...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Ben cert, Jordi, una primavera per als sentits, tot i que per la calor semblava ja ple estiu...
      I va ser gairebé un viatge improvisat, ja que l'havia de fer més endavant però per motius prioritaris de feina vaig haver de canviar les dates i preparar-lo només amb mitja setmana d'antelació...
      Però va valer la pena.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Quin post més bonic! Unes fotos precioses. Per cert que una d'elles te la vull copiar!

    Fas venir ganes d'anar a Montserrat i sobretot, sobretot, sobretot... de quedar-s'hi uns quants dies!!

    Si un dia em dóna per tornar a creure en déu, vindré a buscar aquest déu poeta... m'ha agradat molt.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, i si pots, sobretot, sobretot..., ves-hi sola, com vaig fer jo, encara que allí de tant en tant tinguis trobades amb gent amiga! Ha estat una setmana que ha valgut per a tot l'any. Una mostra que no cal fer grans viatges per gaudir de valent.
      Jo, que no sóc una persona religiosa, només trobo el més semblant a aquest déu a través de la natura, i de vegades de l'art. Que possiblement siguin una mateixa cosa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Montse , preciós tot plegat , les fotos que són una meravella i el poema un encant de senzillesa, no m'estranya que al XeXu li agradi, a mi em passa el mateix, d'una manera molt planera, ens expliques les sensacions que vius quan puges a aquesta muntanya tan nostra...I les fotos són tan poc turístiques! Són les teves sensacions plasmades amb tot el teu amor...No en trobarem enlloc de tant autèntiques...

    Realment qui et va posar el nom va tenir una visió de futur esplèndida, perquè gairebé t'hi sents com a casa enmig d'aquesta natura Montserratina...

    Molts petonets , Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. Entre els 4 i els 8 anys, hi anava cada estiu amb els meus pares de vacances, a Montserrat, en una cel·la; era un dels pocs luxes que ens podíem permetre les famílies de classe treballadora. Aquests 5 anys per a mi van ser com tota una vida, tenint en compte la meva curta edat aleshores i que tot semblava més gran i més llarg, i en guardo uns records intensíssims i molt extensos, que segur que m'han marcat per sempre.
      Però no va ser fins fa uns pocs anys que vaig atrevir-me a aparcar la família a casa i passar-hi una setmana tota sola, com de retir, només amb els meus records i oberta a tot el que vingués. Fugint de la gentada, cercant racons solitaris de bon matí o a l'hora del crepuscle, fent excursions muntanyes amunt o resseguint camins que no sé on porten... I cada any en gaudeixo més.
      L'únic problema: que marxo amb la intenció d'escriure molt, però ho trobo tot escrit ja en la natura, de manera que ja no calen les meves paraules ni trobaria les adequades per expressar tot el que voldria dir...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. M'han agrada molt les fotografies i el poema.
    Però he de reconèixer que no sóc imparcial. Sóc un incondicional de Montserrat. De les vistes concorregudes des de la Creu de Sant Miquel i també de les més aèries i solitàries de Santa Magdalena, i de l'estret camí de Sant Joan a Sant Onofre.
    Sense ser creient, a Montserrat hi trobo espiritualitat. Els que hi creuen diuen que és per la presència de la Moreneta.
    No els ho puc discutir.
    I la manera ideal és tal com ho fas, passant uns quants dies les seves nits.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, m'agrada que compartim l'amor incondicional per Montserrat, i coincideixo amb tots els teus arguments. S'han de viure en primera persona les sensacions que s'experimenten quan et perds pels camins de la muntanya i sents el seu batec a la pròpia sang... Amb tot, sóc molt prudent a l'hora de les excursions, perquè viatjo sola i no me la puc jugar... Aquest any, el camí fins a Santa Magdalena, després de les escales, mostrava esllavissades importants i semblava un torrent; vaig passar una mica de por. Però l'any passat, amb una setmana de pluja constant, les roques mullades i totes aquelles petites fulles tan relliscoses per sobre, no vaig poder anar gairebé enlloc, i aquest any volia compensar-ho...
      Coincideixo també amb tu en la importància de quedar-s'hi a les nits; jo n'hi vaig estar set, i això permetia sortir de matinada per gaudir d'aquella hora màgica de l'albada, i també estar-se fins a mitja nit empaitant la lluna... Com veus, jo tampoc puc ser imparcial.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Per mi Montserrat també és molt important. Forma part de la meva vida des que de petita el visitava amb els pares. L'estimo.
    T'he de felicitar per les fotografies, són magnifiques. I el poema m'ha agradat molt, Montse. Jo també m'hi vull quedar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria; és fàcil que surtin bé les fotos quan al davant hi ha tanta bellesa...! Sé que entens els sentiments que vull transmetre, si també has viscut l'experiència d'anar-hi de petitona amb els pares, com jo. Jo també l'estimo! I jo també m'hi quedaria per sempre, si pugués...
      Una forta abraçada!

      Elimina