diumenge, 15 de febrer del 2015

Avui, un conte: Délia salva el valencià

Amics, amigues, avui aquest espai té l’honor de comptar amb una col·laboradora molt especial: l’Alícia, una deliciosa xiqueta de 9 anys, alumna del col·legi El Barranquet, de Godella (València), que escriu com els àngels i que ha tingut la gentilesa de regalar-nos aquest conte.
El seu relat va néixer gràcies a la iniciativa del Barranquet de participar al Concurs Literari Sambori, dins les propostes que cada any es fan a compte de les Trobades d'escoles en Valencià.
(I per cert, aprofitant l’avinentesa, moltes felicitats a Escola Valenciana, l'entitat que promou l'educació pública, de qualitat i en valencià, que acaba de ser guardonada amb el II Premi Martí Gasull.)
Alícia, sens dubte, és una persona amb el cap molt ben moblat. Quina lucidesa en les seves paraules! Que ric, el seu missatge! Quina manera tan encertada, des de la senzillesa, de tractar un tema, el de la llengua, tan espinós i que està creant tanta crispació entre la nostra societat, tants problemes a les escoles i tanta mala maror entre la classe política!
I és que, amics i amigues: ¿tan difícil és, als Països Catalans, arribar a un acord de sentit comú sobre l’ús de la llengua, tant en l’àmbit social com en l’educatiu, que ens cal malbaratar-hi tantes lleis, recursos, enfrontaments i despropòsits..., quan amb una exemplar reflexió una xiqueta de només 9 anys és capaç de donar-nos una lliçó sobre com de fàcil seria arribar a una entesa entre tothom?
Moltíssimes gràcies, Alicia, bonica, per deixar-nos gaudir del teu conte. Desitjo que la literatura continuï formant part de la teva vida durant molt, molt temps, perquè en ella trobaràs una amiga que mai et fallarà. I des d’aquí, una abraçada immensa per a tu i també per a Délia, Joan, Maria, Pau, Violeta i per a tota la resta de companys i companyes del Barranquet. I també, molt especialment, per a la persona que ho ha fet possible: la vostra estimada mestra i tutora  Amparo,  gran persona i millor amiga.

DÉLIA SALVA EL VALENCIÀ

Hi havia una vegada un col·legi anomenat “El Barranquet” on sempre es parlava en valencià.
En canvi, una cosa curiosa hi succeïa: al pati tothom sempre es comunicava en castellà.
Un dia, va vindre a l’escola una xiqueta nova que li deien Délia. Al cap d’uns dies d’estar compartint amb els nous companys l’escola on havia estat matriculada, Délia va dir:
- Per què no parleu en valencià a l’hora del pati?
I un xiquet va respondre:
- Perquè és molt complicat.
- Perquè no ens agrada –va dir un altre.
- Perquè a la nostra casa sempre parlem en castellà –respongué una xiqueta.
I Délia va dir:
- Però en classe sempre parlem en valencià; a més a més, si aprenem Valencià, ja tenim una altra Llengua més que sabem per a la vida. Així ens podrem comunicar amb més persones.
I un company fa:
- Baaaahhhh!
- El Valencià no és complicat; segur que sabeu cançons en valencià –diu Délia.
- Sí, sí, jo sé la de “Sol, solet” – comenta Joan.
- I jo la de “Pastoret, d’on vens?” –intervé Maria.
- Jo sé la de “La castanyera” –diu Pau.
- A mi m’agrada la de “El Joan petit quan balla”! –exclama Violeta.
Aleshores Délia els va preguntar si coneixien jocs en valencià. I els companys van pensar i pensar i finalment en van traure alguns com ara el sambori, la corda, el tres en ratlla, la pilota, la trompa,... I Délia els va dir:
- Però, si aquests jocs s’acompanyen de cançons en valencià!
- Sííí!!!
- Aleshores, el Valencià sí que vos agrada!
- És veritat! Sí que ens agrada!
- A més a més, en la meua casa parla en valencià la meua iaia – comenta Joan.
- La meua mare també parla valencià –diu Maria.
- En casa de la meua tia, també –intervé Pau.
- I la meua cosina també el parla –diu Violeta.
- Doncs, problema solucionat! –va dir Délia - perquè com heu vist no és tan complicat, sí que us agrada i també el parleu a casa.
- Sí, Délia. Ens has ajudat a comprendre que el Valencià és una part de nosaltres i no l’hem de deixar de banda usant la llengua sols en l’aula. L’hem de fer valdre per viure amb ella.
I, des d’aquell dia, en el pati del col·legi “El Barranquet” parlem en valencià gràcies a Délia i la seua estima per la Llengua i per nosaltres.
 Alicia Concha Ricós (CEIP El Barranquet)  


(Moltíssimes gràcies a la Carme Rosanas per les seves il·lustracions!)               


22 comentaris:

  1. El pitjor per a una cultura com la valenciana és l'aquiescència amb el poder dominant.
    Un conte reflexiu molt ben trobat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Tens raó, Helena, però qui sap; potser hi pot haver canvis de poder i potser la conscienciació col·lectiva farà la resta... A mi també em va semblar molt bo el conte, i molt ben trobat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Que els que pugen ho sentin... un valor incalculable... val tant com l'or...gràcies per portar fins aquí una nova tant impactant... Gràcies ens diu la Llengua quan un s'hi implica. Un exemple per a tots. em felicito de que els que pugen sentin, escriguin, parlin amb aquest ardor ...Anton.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Anton. Aquesta menuda és uns 75 anys més jove que tu, però les inquietuds i els ideals potser s'assemblen força... Agafats de la mà avançarem sempre endavant, amb l'esperança com a horitzó. Sou segurament la persona més jove i la més major que han passat per aquest blog, i em sento orgullosa de tots dos. I us envio una forta abraçada!

      Elimina
  3. Moltes gràcies Montse. En nom d'Alícia i de tots els qui, passet a passet, sense pors, amb la convicció que allò que defensem forma part de nosaltres i ningú ens ho pot prendre,... continuem endavant tractant de fer valdre davant d'un món molt gran, variat i diversament ric, l'essència de les minories i la riquesa cultural que ens identifica enfortint-nos.
    Tot és més fàcil del que sembla, sempre. Tot està molt més "a la mà" del que ens volen fer entendre. Estalviem baralles, discussions estèrils, no els ho posem massa fàcil als qui- des d'un o altre signe- tracten de manipular a favor de molts interessos que poc o res tenen a veure amb allò que realment importa i... defensem de la manera més senzilla: com ho fan els xiquets i les xiquetes del conte, mentre juguen.
    Una abraçada!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amparo, les persones que per edat i evolució hem assolit la maduresa necessària per saber valorar l'essència en les coses més senzilles, no hem d'oblidar mai que aquestes coses no són pas una utopia, sinó que estan a l'abast de les mirades netes i les intel·ligències despertes. Aquesta nova generació de xiquets i xiquetes a qui ensenyeu a caminar pel món amb tanta cura, estima i vocació, seran els qui convertiran el món en un lloc més habitable, cosa que potser nosaltres no hem sabut fer. Un vot de confiança per a tota aquesta gent tan maca a qui ensenyeu dia a dia l'ofici de pensar!
      Una gran abraçada!

      Elimina
  4. Mentre hi hagi persones com l'Alícia i la Dèlia... Estem salvats!
    El meu agraïment a aquestes xiquetes tan eixerides. El conte m'ha agradat moltíssim!

    Gràcies per posar dibuixos meus, és un gran honor.

    Una abraçada molt gran per a totes les que heu fet possible aquest post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, l'honor ha estat meu i de les persones que llegiran aquest post i gaudiran dels dibuixos. També tu has fet possible aquesta entrada. Cadascun de nosaltres aportant el seu granet de sorra, i ja veus que el resultat ha estat una edificació ben ferma, bastida amb els fonaments de l'amistat, i de la qual ens podem sentir ben orgullosos.
      Moltíssimes gràcies i una grana braçada!

      Elimina
  5. Un conte molt ben trobat, i que és tota una lliçó pels que creuen que parlar la seva llengua, els fa menys intel·ligents, quan és bé bé a l'inrevés...
    Felicitats a l'Alícia , a la seva mestra i a la Carme pels dibuixos tan xulis...I gràcies a tu , per aquest post amb cançó-auca inclosa.
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'agradi, M. Roser. Especialment tu com a mestra també deus haver-te trobat de vegades amb lliçons inesperades que els més menuts de tant en tant ens donen... Alícia escriu molt bé, sap treballar i li albiro un futur molt prometedor. Segur que si s'ho proposa arribarà molt lluny.
      Gràcies per les teves paraules i una forta abraçada!

      Elimina
  6. Se'm fa difícil de creure que aquest text l'hagi escrit una nena de 9 anys! Probablement diran d'ella que és una adoctrinada, però quina claredat d'idees, així dóna gust. Quines ganes tenen alguns de marginar una llengua, quan una noieta dóna una solució perfecta, per què no fer-la servir TAMBÉ i així en sabem dues? És tan simple, tan senzill, que sembla mentida que hi hagi tanta gent amb ganes de carregar-se una de les dues. Hauríem d'aprendre més dels petits...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord amb tu, Xexu. Si sabéssim mirar el nostre entorn més sovint amb la mirada neta d'un infant, que diferents serien les coses... Per cert, la història que ens conta Alicia es basa en fets reals, i també Délia és real. Una nena nova es va sorprendre dels fets que va trobar a l'escola nova i va plantejar aquesta solució. Només va caldre transcriure-ho al paper, i ho va saber fer d'una manera deliciosa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. M'ha agradat molt el conte. Els menuts ho entenen millor que els grans, masses interessos creats!
    Felicitats a l'Alícia i a la Dèlia!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glória, de part meva i segur que també de part de l¡Alicia i la Délia. És que els grans no ens hauríem de complicar tant la vida, perquè aquesta és molt més senzilla la majoria de vegades...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. vagi per endevant la meva felicitació a la mestra, l'escola i la petita escriptora !!
    un problema tant fàcil de solucionar que una nena de 9 anys l'afronta, i en dóna la solució...
    de totes maneres, difícil ho tenen mentre els adults, no vulguin fer la innvolució a proclamar la propia llengua com una veritable font de riquesa cultural a preservar-la feer.la créixer, donar-la a coneixer i sobretot usar-la en la vida diaria,
    gràcies per penjar auest post tan esplicatiu del problema ,
    una forta abraçada

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mercè, de part de tots els qui han col·laborat d'alguna manera perquè el conte i el post fossin possible. És un cant a l'esperança que algú proposi una solució senzilla i ben lúcida enmig de tanta confusió i tant de despropòsit com el que estem vivint. I és un cant a l'esperança, sobretot, veure com escriuen de rebé aquests infants que pugen amb força. I ho és ecara més tenir aquests docents que els saben esperonar amb força, malgrat les traves en què sovint es troba el món educatiu.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Una flor natural per a l'Alícia. Una rosa, com el seu vestit.
    I una dàlia per a la Dèlia.
    Segur que si l'Alícia veu el dibuix que ha fet la Carme, s'agradarà.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, n'estic segura que totes dues t'agraeixen de debò i amb un gran somriure de felicitat el teu oferiment. I també jo te l'agraeixo de tot cor.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. No són majoria però xiquets i xiquetes com Alícia i Dèlia n'hi ha hagut, n'hi ha, i n'hi haurà, no és tan fàcil matar una llengua. Això espere.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Potser no són majoria, Novesflors, però afortunadament els tenim entre nosaltres i a les seves mans està el futur. Crec que podem sentir-nos esperançats. Sense oblidar que tot això no seria possible sense uns grans docents al darrere que ho doneu tot perquè els vostres alumnes esdevinguin grans persones...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. La mort pot ser lenta.
    La ressurrecció, també.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jordi, res no morirà. N'hi haurà prou amb una transformació, i la nova saba farà això i molt més. Nosaltres, els vells, ens ho mirarem orgullosos de poder-ho veure.
      Una forta abraçada!

      Elimina