dissabte, 21 de febrer del 2015

Amors platònics, ídols de fang (fragment)


“…Una exposició monogràfica. Els efluvis de les festes nadalenques encara perceptibles en l’ambient. Luxe ostentós a la sala, il·luminada amb resplendors de cristall; catifes vermelles, or simulat en els mobles i en els marcs: tot a punt per destacar el triomf de les seves darreres creacions, les més belles que se li havien vist mai. Ell és allí, entre el públic elegant que no cessa de lloar-lo… També ella hi és present, i en veure’l, comprèn que és el moment d’acostar-s’hi, de trencar el silenci verbal de tants anys, de jugar-s’ho tot a una… Hi ha indecisió en el gest, tremolor en la paraula… Ell la rep força sorprès, no s’ho esperava, els ulls de foc en els seus… Ella sent la seva veu; dolça música de modulació exquisida, altament seductora i atraient… Una alegria aparentment espontània fa pensar que ell també desitjava aquell instant… Li ho vol oferir tot: els millors quadres, el seu temps, iniciar-la en el dibuix i la pintura… Mostra un interès especial per tot allò que ella li conta…
Caminen molt junts per la sala, mentre li descriu les obres una a una. Quin devessall de vivències misterioses, el llenguatge impressionista dels seus quadres! Quin volerany de sensacions furtives, davant d’aquella realitat sublim! Quin vertigen més plaent, i què torbadora, l’olor del seu cos tan, tan a prop! I ella sent com la claror més gran se li posa a dintre, i il·lumina tan intensament cada racó, que té la certesa absoluta que ja mai més no s’estarà a les fosques… Ella li ofereix un llibre, l’últim que ha traduït, de contes polonesos, i li explica que abans es dedicava a la música i que havia conegut els més selectes auditoris, però que ho va haver de deixar per allò dels pulmons i no va viatjar més, i que en poc temps va perdre l’agilitat de les mans i la confiança… Que per això s’està a casa, i que es val dels idiomes que domina per treballar en les traduccions…
Ell en queda commogut, i li demana el telèfon, i li promet que una tarda s’obriran per a ella les portes dels Puigdalba, i que potser, si a ella li plau… Però el públic el reclama, i l’interrompen, i s’han d’acomiadar…
I el temps va anar passant; no en va rebre cap trucada, no en va saber més notícies ni el va tornar a veure… De l’esclat encegador de llum a l’abim de les tenebres… Fins que un matí de primavera, el bramul d’una màquina ferotge enderrocava l’última esperança d’un miracle que no va ser possible…”

                    Montse Galionar              (Segueix aquí) 



14 comentaris:

  1. Pintures, edificis que s'enderroquen, misteriosa model que finalment no ho és tant, castellers... El descobriment i 'acceptació de la punyent realitat...
    Un conte que és una vida.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si has tingut el valor de llegir-lo sencer, gràcies, Xavier! Atès la llargària de la narració he optat només per publicar-ne un fragment, donant la possibilitat d'accedir a la totalitat del text si algú volia fer-ho...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Tot i que hi ha molts elements, les teues narracions sempre són interiors, van fregant l'ànima. Aquesta crec que ja l'havia llegida. És possible?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Les meves narracions sempre són interiors, Novesflors; així doncs, en les èpoques en què el cor es torna "suro", que n'hi ha i moltes, escriue es fa gairebé impossible...
      Efectivament, aquesta la vaig publicar fa cosa de 4 o 5 anys; ara només n'he penjat un petit fragment.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. els escrits conmouen quan alguna de les situacions anímiques les has patit a flor de pell...
    i penses i recordes i...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Mercè, commouen tant a la persona que les escriu com a la qui les llegeix, sempre que l'autor hagi aconseguit arribar al lector. Si això s'assoleix, l'escriptor es pot donar per ben pagat.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Sí, he anat a l'enllaç que ens poses... Una història d'una complexitat interior i d'una intensitat, que et fa vibrar per dins, Montse. Com sempre...

    Una abraçada...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme; igual que Novesflors, tu ja havies llegit la narració anteriorment, fa uns anys. Ahir a la tarda em va venir de gust repetir aquest fragment, enduta per la música i alguns records. Ara ja fa molt temps que no escric amb aquesta intensitat, ja forma part d'una etapa passada de la vida.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Jo em quedo amb la teva preciosa i fantàstica reinterpretació del Gènesi ... la resta ja no importa.

    Bon dia Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. T'ho agraeixo moltíssim, Pere. Aquest Gènesi a què et refereixes va ser molt important per a mi..., quan era jove.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. M'unesc al comentari de Pere. Sempre m'ha agradat el començament del Gènesi i tu l'has reescrit bellíssimament, potser per això "Galionar" em sembla una paraula màgica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Novesflors, no sé pas què dir... Moltíssimes gràcies i una abraçada molt gran!

      Elimina
  7. La música la pintura la poesia...Es donen la mà en aquest relat, Que si té de dir la veritat n'he llegit el començament i una part del final! Un estudi vell enderrocat que dona pas a un de modern, on exposar les seves noves creacions...
    I descobreix que la model dels quadres era la seva parella quan ella també ho hagués desitjat i diu que no
    està gelosa, però s'alegra que els quadres hagin desaparegut amb l'enderroc, mentre contempla com es corona un castell...He trobat molt curiós el fet de pintar amb la finestra oberta a la llum de les espelmes!
    Petonets Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho veus, M. Roser, un relat ben enrevessat, que no té gran cosa a envejar a l'art surrealista! :) Gràcies per haver-lo llegit!
      Una forta abraçada!

      Elimina