diumenge, 16 de març de 2014

La regla de sant Benet

Pintura de Montserrat Gudiol

S’esdevingué que una vegada, ja fa uns quants anys, érem a la basílica de Montserrat, fent cua per pujar al cambril de la Moreneta.
Vam arribar al gran quadre de Sant Benet, impressionant, la cara blanca contrastant amb la foscor de la resta de la tela, les mans també blanquíssimes sostenint un llibre. El meu fill, molt intrigat,  s’hi acosta per llegir la placa que hi havia al costat: SANT BENET AMB LA SEVA REGLA. I torna, sorneguer, tot rient per sota el nas:
-Aaaara entenc perquè està tan pàl·lid! 

20 comentaris:

  1. Al Palau de la Generalitat hi ha un quadre de Montserrat Gudiol, també molt gran i de semblança amb el Sant Benet de Montserrat. La diferència és que el fons és vermell de sang.
    No sé si el teu fill també hi veuria un significat amb la recula de Sant Benet.

    http://www10.gencat.cat/gencat/AppJava/es/santjordi/llegenda.jsp

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaaa, Xavier, no ho sé pas; en tot cas, quan vingui de vacances (viu a Irlanda) ja li ho preguntaré! Gràcies per l'enllaç del Sant Jordi de la Montserrat Gudiol!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. :-) La manca de sang provoca pal·lidesa, però a tu et devia pujar tot el color a la cara!

    He enviat la crida de la calçotada al correu. Ja me'n diràs coses.

    Abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaa, Montse, és que ja hi estava acostumada! Una vegada, a l'església de Santa Maria de Taüll va fer creure a tot un autocar de turistes francesos que un petit crist romànic, clavat matusserament a la creu, s'anomenava "el cristo del clavo en los cojones"! Aquella va ser d'antologia. Llàstima que ja fa anys que treballa a Irlanda i amb prou feines el veiem...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Hehehe...sortides d'aquelles que no s'obliden...
    La pèrdua de ferro, ja se sap!

    La pintura de la Montserrat Gudiol sempre m'ha entusiasmat; tinc un llibre d'aquells que, malauradament, ja estan descatalogats. Quina bellesa en les mans...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Fanalet, cada vegada que torno a veure aquell quadre no puc menys que somriure...
      Jo no coneixia gran cosa d'aquesta pintora, però no deixa indiferent, en absolut!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Aquesta música és com un ungüent per a l'ànima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. És cert, Novesflors; bromes a part, la música de l'escolania és una meravella. Actualment es troben de gira pels Estats Units i sembla que allà al·lucinen amb ells.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Quina sortida... m'ha fet riure a mi també... ara escolto la música que cura l'ànima...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Són petites animalades, Carme, que ajuden a fer que la vida sigui més amable...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. El teu fill és un blasfem i cremarà a l'infern! No, és broma, jo m'hagués fet un tip de riure. Em sembla que ens haurien fet fora d'allà. Per si de cas no el portis a veure la pintura que diu en Xavier Pujol...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaa, ho tindré en compte, Xexu; amb tot, ara amb els anys ja ha posat una mica més de seny... :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Espereu, que crido el príncep de sang. A veure si hi pot fer alguna cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ho deixem a les teves mans, Jordi, i a les del teu príncep! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Veig que el teu fill te sortides molt ocurrents. Una sort tenir sentit de l'humor.
    La pintura és preciosa, però aquest Sant Benet, a primer cop d'ull, m'ha semblat una dona. Ara que sé que té la regla encara més ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jajajaa, Glòria, a mi també em va passar la primera vegada que el vaig veure! No en sabia definir el gènere! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. També l'he mirat dues vegades, no sabia si era sant o santa.
      Molt ocurrent el teu fill, jejjjej

      Aferradetes :)

      Elimina
    3. Lluneta, es veu que els metrosexuals ja estaven de moda, en vida del sant! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Caram Montse, quines ocurrències el teu fill, suposo que devia ser jovenet...
    Escoltant l'escolania, és com si estiguessis a setè cel...Amb tants angelets!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, M. Roser, devia tenir 16 o 17 anys, i li encantava fer riure la gent com qui no vol la cosa, estant ell molt seriós. Van ser uns anys molt bonics, que ara enyoro més perquè ja en fa 8 que viu a Irlanda i gairebé no ens podem veure. I sí, aquests escolanets canten com els àngels!
      Una forta abraçada!

      Elimina