dissabte, 7 de setembre del 2013

Són només paraules...

La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,
la lluna és amagada per núvols dalt del cel.
Immenses les muntanyes, a punt de devorar-me,
la pluja a la finestra, com plor intermitent.
 
En la petita cambra, tan mal il·luminada
convisc amb la tristesa de saber que no hi ets.
Com vols que no t’enyori, oh llum que m’encegaves?,
com és que no sé viure, sentint-te lluny i absent?
 
Oh món dels sentiments, que mal me l’heu jugada!
Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el cel?
Per què ara aquest incendi, en brases ja prou ermes?
Per què tan cruel m’ataca, si tot m’ha d’estar pres?
 
Els ulls s’han fet finestra, també la pluja els nega,
hi ha tanta solitud...
La nit és un fantasma, tan negra com el sutge,
i enmig de les tenebres, ofego el meu deler.
 
Galionar

22 comentaris:

  1. Montse guapa, aquí una desenganyada que podria fer seves les teves paraules en aquest moment de la meva vida. Sovint em faig la mateixa pregunta, tan difícil és ser honest i trobar una mica de sinceritat en una relació.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola, preciosa! Em sap greu que estiguis en un període d'haver de fer-te aquestes preguntes; si el poema, mentrestant, et serveix per regalar-te una mica de complicitat, doncs el dono per ben publicat.
      Les absències poden ser per trencament o no, potser només per una separació temporal forçosa, o potser perquè la mort ens ha deixat sense algú que estimàvem o volíem estimar... En tot cas, el poema va ser fruit d'un moment de tristesa en una nit d'enyor. La foto la vaig fer a mitjans d'agost, en una tarda que de sobte es va convertir en nit a causa d'una forta tempesta. I les tempestes externes de vegades en provoques d'internes, d'igual o major intensitat...
      Ànims, Marta! Una abraçada molt gran!

      Elimina
  2. Els sentiments tan ben explicats es comparteixen encara que no vulguis... penso que en un moment o altre de la nostra vida tots ens podem identificar en aquest poema. I jo també em faig la pregunta que diu la Marta.

    La foto m'agrada molt i combina perfectament amb el poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, aquest estiu he seguit amb molt d'interès unes lectures d'un llibre inèdit encara; es tracta de la correspondència entre dos personatges, la Berta i el Martí. Jo també em podia identificar, en massa moments, amb els protagonistes, i sobretot amb ella. Imagina't, però, que el guió fos una mica diferent i que ell, després de tot el que s'han dit, opinés que: "Són només paraules" (el títol precisament del poema). Com s'hauria sentit la Berta...? Doncs bé, possiblement hauria escrit un poema com aquest. I és que al capdavall, tots els camins ja estan recorreguts, catalogats i dibuixats en mapa del món dels sentiments...
      Tens raó amb la imatge; es corresponia moltíssim amb el moment en què vaig escriure el poema.
      Una abraçada molt gran, bonica!

      Elimina
  3. Després d'aquestes tempestes de muntanya, darrere dels núvols més clars, sovint de cop surt un raig de sol i el cel esclata de llum ... al final de la tarda.
    Així és la vida, "ondoyant", però sempre cal esperar un final feliç.

    Bona tarda Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Pere, així és la vida. Alguns, potser massa romàntics, esclaus dels sentiments fins a la mort. No n'aprendrem mai. L'esperança, però, no podem deixar-la de banda, perquè la necessitem per creure en la vida que ens queda...
      Però no em facis massa cas; avui, les tempestes de la tarda m'estan afectant més del que seria convenient, i possiblement tinc una visió distorsionada de tot plegat. Tan de bo esclati ben aviat la llum al cel...!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Fins fa ben poc que podia signar cadascuna de les paraules, cadascun dels versos d'aquest preciós poema, no fa res que sigui trist, m'ha encantat, especialment perquè m'he vist molt reflectit en ell. Però t'assegure que després de la tempesta surt el sol, pot ser no tan lluent com disitjaries però només és el principi d'un capvespre sense cap tempesta.
    Subscric totalment la pregunta de la Marta, però sospite que no té cap resposta, me l'he feta moltes, moltes vegades en els últims temps.
    La foto xulíssima.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Gabriel, em sembla que som molts els qui coneixem les llargues nits de nuvolades dins de l'ànima. Però també sabem que acabarà sortint el sol, i és aquesta certesa la que ens permet seguir caminant amb més o menys esperança. Gràcies per les teves paraules, que fan companyia.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. ay el desamor, la solitud a vegades pot ser positiva i fins i tot necessària. Al cap i a la fi, les nuvolades no duren sempre i per qualsevol escletxa es poden filtrar els raigs del sol i amb ells un nou amor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'acord, Francesc; positiva, necessària..., i sobretot trista. I de la tristesa sorgeixen la majoria dels poemes. Però afortunadament, sempre surt el sol després e la tempesta. I per cert, quan els primers raigs trenquen els núvols, l'espectacle pot ser espectacular.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Un preciós cant d'enyor, i és clar, per a mi no és un sentiment trist, per això no puc dir que ho és el poema, sense caure en contradiccions...
    Aquest cel, de vegades, encara que no s'hagi pogut assolir, l'hem pogut gaudir contemplant-lo, quan era un cel serè...
    I també penso que després de la tempesta, surt un raig de sol o de lluna, depèn...La foto, espectacular!
    Petonets de bona nit, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, de vegades els moments tristos només duren el temps de fer un poema, el temps de veure descarregar la tempesta, el temps que triguem en adormir-nos... I sense ni adonar-nos-en, el sol ha sortit altra vegada. Però ens en queda un poema de record...
      Bona nit i una gran abraçada!

      Elimina
  7. Respostes
    1. Gràcies, Glòria, celebro que t'agradi!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. OH, QUINA PRECIOSITAT DE POEMA!!! De vegades, quan ens sentim tal com tu descrius meravellosament versificat, és quan ens surten poemes com aquest, impactants, esplèndids.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Novesflors! Curiosament, aquest poema va sorgir d'una tirada, com si s'hagués fet sol, quan normalment trigo molt a escriure i encara més a donar per bona alguna cosa...
      Una molt forta abraçada!

      Elimina
  9. "Si no puc assolir-lo, perquè em mostreu el cel?", és brutal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Helena; és brutal sobretot quan la situació la vivim en pròpia carn...
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
    2. Aquest vers m'ha recordat Ausiàs March quan, al seu Cant Espiritual, interpel·la Déu. Li retrau el fet que el creara si ja sabia que no podria ser un bon cristià i, per tant, es condemnaria. Versos brutals també:


      Tu creïst me perqué l'ànima salve,
      e pot-se fer de mi sabs lo contrari.
      Si és axí, ¿per qué, donchs, me creaves,
      puix fon en Tu lo saber infal.lible?

      Elimina
    3. És cert, Novesflors; però en cap moment em van servir d'inspiració, al menys de manera conscient... Ostres, coincidir amb Ausiàs March ni que sigui amb la idea d'uns pocs versos, quin luxe per a mi...!

      Elimina
  10. Que fos que es veu tot quan estem grisos... però quines paraules més belles ens surten de dins del cor!

    Potser és cert que per tornar a néixer necessitem morir! Una abraçada bonica Galionar!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Judit, acostuma a dir-se que quan més s'escriu és precisament quan estem grisos, perquè és quan més ho necessitem... Potser per això surten coses com aquestes.
      Una forta abraçada!

      Elimina