dilluns, 29 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí - 4 (Aigüestortes, tarda)


Et diuen Aigüestortes
pel teu serpenteig constant.
Quina pau més dolça portes
al meu pobre cor cansat! 
 
Mansa, clara, sense presses
vas naixent de dins la vall;
mentre mil avets t’escorten
perquè no et facis mal.
 
Qui gosaria trencar-te
aigües dolces, oh mirall!
que si t’explico les penes
potser t’enterboliràs.
 
I és molt bell el teu cantar
que dringa com una rialla…
 
Serè, el cel en tu s’aguaita
mentre va passant la tarda…
 
Galionar

12 comentaris:

  1. Quines ganes m'has fet venir d'anar cap allà dalt. Em sembla que m'agradaria escapar-m'hi uns dies, tot sol, però em temo que no serà possible.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs intenta-ho, Xexu, i si no pots sol, que sigui en parella! Però també pot ser que jo ho tingui tan idealitzat d'altres anys i altres experiències, que una vegada allà res no sigui com em penso...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Ets una autèntica trobadora, d'amor a la Natura...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Novesflors, gràcies!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Amb un paisatge tan increiblement meravellós, hauria d'estar prohibit tenir penes al cor. Gaudeix d'aquest meravellós racó!!!
    Una abraçada d'aigua fresca i riallera!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Judit, jo crec que aquell indret serveix de bàlsam, per a les possibles penes, o si més no, permet afrontar-les amb un altre ànim...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Respostes
    1. Gràcies, Glòria, celebro que t'agradi. Ara me'n queda un, de poema, i ja haurà finalitzat aquest recull.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Ahir al vespre ja vaig llegir-te, però no em quedava bateria ni per deixar un comentari... (a mi, no pas al portàtil) :D ara torno, i així rellegeixo aquest poema tan preciós d'amor a la natura. M'identifico en aquest anar i venir del poema: de tu a la natura i de la natura a tu...

    Una abraçada ben forta, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I doncs, Carme...? Espero que hagis pogut recarregar-te novament, o que puguis fer-ho en breu! Tenen anys, aquests poemes, però sí, hi havia tant d'amor dins meu en aquells moments, que per força els versos se n'havien d'impregnar...
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  6. Preciós poema d'amor a la natura, estic contenta que l'estimis, ja saps que jo també...Aquest cantar de es aigües "que dringa com una rialla"...A veure si quan hi tornis, sentiràs les mateixes sensacions de fa uns anys!
    Petonets dringadors.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja t'ho explicaré, M. Roser. Canviem les persones, canvia el paisatge, canvien les percepcions..., però n'estic segura que continuaré estimant la vall.
      Una forta abraçada!

      Elimina