M’agafo un temps
de vacances blocaires, possiblement amb limitades possibilitats de connectar-me
a la xarxa. Us deixo, mentrestant, amb aquesta
narració, que ben pocs de vosaltres coneixeu, i que està inclosa al llibre “Qualsevol
diumenge, esports d’aventura i altres narracions” (2004), Publicacions de
l’Abadia de Montserrat. Feu bondat i a reveure!
PÀTXULI PER A LA DIFUNTA
“...S’està
començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa.
Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de
llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de
Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és
víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment,
atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una
llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de
seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un
moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un
lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt
seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan
intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes
aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que
estic assistint al meu propi velatori!”
Se sent
tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res
del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama
al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no,
em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de
conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.”
Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en
tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la
silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil,
quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i
s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els
donaré...” (Continua)
