diumenge, 19 de desembre del 2010

Petit poema - Nostàlgies


Sota la pluja fina
mon cor t'enyora.
Amoretes perdudes,
que en sou, de dolces...

Sota la pluja fina
que suau t'envolta
hi ha el record d'una carta
que obrí una porta...
Galionar

14 comentaris:

  1. Un poema molt breu però molt intens.
    M'agrada molt, cal mantenir les portes sempre ben obertes, no tancar-les mai.
    Jo n'acabe d'obrir una, pots passar-hi quan vulgues!
    Una abraçada

    ResponElimina
  2. De vegades deixar les porta obertes esperant que ningú mes les torni a tancar, altres tancar-la i no tornar-la obrir i alguna deixar-la entreoberta ... la veritat és que jo sempre he tingut problemes amb les portes...

    Petonet bonica

    ResponElimina
  3. Petit en format, però gran en fons.
    (J.C.)

    ResponElimina
  4. Aquest bell poema unit a “El piano”, i als versos, per a mi de capçalera: “Líbranos, Señor, de encontrarnos años después con nuestros grandes amores” de Cristina Peri Rosi, formen un conjunt que porta inevitablement a haver de decidir sobre el què fer amb la porta.
    No estaria gens mal tancar-la amb pany i clau. I si quedara alguna cosa per dir –que sempre queda- podria fer-se a través del clavill que queda entre fusta i sòl; el clavill a través del qual sols cap la carta de l’adéu.
    Una abraçada,
    amparo.

    ResponElimina
  5. Enyorança tan fina
    de corda fluixa
    l'equilibri es tendresa
    l'error és la tristesa.

    Aprenents de funàmbuls
    amb paraules i versos
    fem filigranes
    de sentiments trenades.

    Bona nit i bona setmana, Galionar. I una abraçada.

    ResponElimina
  6. Les nostàlgies són menys, abraçades per les lletres.
    Una abraçada, Galionar

    ResponElimina
  7. En poques paraules no es podia descriure millor un enyor...Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  8. Un petit poema deliciós. I el vídeo... el piano té vida pròpia, això m'encanta. És una pel·lícula que tinc pendent de veure.

    ResponElimina
  9. De vegades les paraules obren la prota del món, i d'altres la tanquen per sempre... Un poema que prota la brisa de la teva profudnitat...

    Des del far bona nit.
    onatge

    ResponElimina
  10. La pluja fina penetra ben endins, per quedar-s'hi i fer crèixer la vida. L'aiguat s'ho endú tot. Benaurades gotetes! Tan fa que després quedis tot descabellat si les amoretes perdudes són dolces. I perdudes, qui sap?

    Un poema bellíssim. Tan poques paraules i tan ben posades! Passem de la tardor a l'hivern i aviat vindran temps més amables.

    ResponElimina
  11. Mortadel·la, gràcies per la visita!
    Iris, no tinc tan clar això de les portes obertes. No sempre és bo el que pot entrar-hi...
    Martona, comparteixo amb tu els dubtes sobre si obrir o tancar portes... Ja se sap, fem el que fem sempre podem equivocar-nos, o no...
    Joan Carles, deu ser per allò que diuen, que en el pot petit hi ha la bona confitura...
    Amparo, que bonica aquesta paraula: clavill. De vegades, certament, només hi té cabuda la paraula adéu; d'altres, però, cal mantenir-la oberta a l'esperança...
    Carme, quins versos tan preciosos que m'has deixat! Gràcies, guapíssima, i una bona setmana per a tu, també.
    Pilar, Joan Josep, tots dos parleu de l'enyor i per això us responc alhora: sí, les paraules acompanyen a fer-lo més suportable.
    Novesflors, tot i que la pel·lícula té els seus anys, te la recomano, ni que sigui per la música.
    Onatge, també tens raó; les paraules obren i tanquen portes. L'absència de paraules, però, les acostuma a tancar gairebé sempre...
    Florenci, i tant que la pluja fina és més beneficiosa que els aiguats! Prepara la terra, l'assaona i fa créixer els sembrats. La torrentada, en canvi, ho destrueix tot al seu pas. Vinguin, doncs, aquestes gotetes i els seus efectes fructífers!
    Una forta abraçada a tothom, amics i amigues.

    ResponElimina
  12. Quina delícia llegir els teus poemes! I, a més, amb Nyman (un dels meus preferits) i la magnífica El Piano, dirigida, i es nota molt, per una dona. Bon Nadal!

    ResponElimina
  13. Joan, gràcies per les teves paraules. Sí, Nyman és magnífic, també m'agrada molt. Escoltant tot el CD del Piano, em sembla estar assistint a tots els diversos estadis de l'amor, del més subtil al més arrabatador, cadascun amb la seva cadència particular, amb la intensitat i característiques canviants. És, simplement, irrepetible.
    Una forta abraçada.

    ResponElimina