dimarts, 9 de novembre del 2010

I m'està molt ben emprat...!


N’era una nit bella i clara
quan se’m va acudir mirar
cap al cel, esperant veure
qui sap què, per allà dalt.
Llavors, dos estels molt pàl·lids
s’hi van encendre, sobtats,
i somnis vells que hivernaven
traïdors, van despertar.
Van tornar-me a donar guerra
sense treva ni pietat;
com si els astres no giressin,
com si el temps no hagués passat.
M’he sentit morir per dintre
i m’està molt ben emprat:
qui em feia ser tafanera?,
qui em manava alçar el cap?
Amb els anys he après que l’aire
no s’enduu sospirs llunyans,
que el mar no guareix les penes,
que la lluna no ens veu pas.
I que els qui neixen tarats,
per més bona fe que hi posin
no ho podran arreglar pas.
Per això, una altra vegada
si tinc ganes d’alçar el cap,
vàlium, prozac o til·la
i a dormir, que és massa tard.
Galionar

13 comentaris:

  1. No dona no, Ni valium, ni Prozac ni til·la... bé til·la si vols si que no et farà cap mal.

    M'ha agradat molt aquest poema. Però malgrat tot el que dius, i segurament tens raó, jo sóc de les que alço el cap i faig de tafanera. Sempre! I no confio que ni el mar ni la lluna m'hi arreglin res...

    Una abraçada ben forta!

    ResponElimina
  2. Podem alçar el cap tantes vegades com vullguem fer-ho…
    Podem esperar veure estels encara que aquesta nit resten ben tapats per algun núvol dolent…
    Podem creure que si aquesta nit no ha succeït, potser el miracle ocorrerà demà
    … i podem insistir perquè tenim llibertat, voluntat i prou fe encara per fer-ho
    però, quan la nit s’entesta a no mostrar res més que obscuretat, encara i tot sabedores que els estels existeixen, potser ens caldrà baixar el cap, centrar la mirada als nostres peus i convéncer-nos d’una vegada per sempre que, si el nostre destí és sols caminar pel terra, només en ells posarem les esperances d’avançar.
    Això sí, calcem-nos unes bones sabates amb dura sola i no estalviem en elles perquè en seran les millors aliades per no fer patir massa els peus: és l’únic que hui tenim per tirar endavant.
    Un altre dia tornarem a alçar el cap,…per si de cas.
    Una molt forta abraçada,
    amparo

    ResponElimina
  3. Tafanejant, aconsegueixo que es suavitzin tota mena de ferides. A força de pensar-les es dilueixen.

    ResponElimina
  4. Alguns senyals ens indiquen un abans i un després en la nostra trajectòria. Un simple passeig pot mostrar-nos que ha arribat el nostre moment, que podem gaudir de la felicitat, que hem d'arriscar i lluitar pels nostres sentiments, que necessitem color i transparència, que una nova llum algun dia vindrà...

    Però no ens hem d'oblidar de la lletra d'aquellà famosa cançó que identifica la vida amb una roda, potser la roda de la fortuna, no sé. Ací et deixe uns versets del que per a mi és la vida

    Conta la lletra d'una cançó
    que així és la vida,
    una roda que gira i gira.
    De vegades ens il·lumina,
    altres...es presenta ennegrida.

    Fem el que fem el destí sempre hi és ahi. Penedir-nos del que ha passat serveix de ben poc. La til·la de vegades ajuda un poc, altres sembla anular la personalitat i no ens deixa interioritzar bé tot un gran cúmul d'experiencies, emocions i sentiments. Desplegar emocions és un privilegi molt gran fins i tot ens ajuden a crear poemes i compartir-los amb la gent. De segur que vindran altres moments per a dibuixar expressions de tendresa a la llum de la lluna i sabràs retindre a la teua pupil·la l'ultim estímul de la seua grandesa.

    Siga com siga els teus versos són magnífics tan quan expressen una cara de la vida o una altra.

    Un plaer llegir-te, com sempre

    ResponElimina
  5. Les estrelles també ens porten records bons...No tots són melangiosos. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  6. Jo també sóc de les que alcen el cap al firmament, i no crec que deixe d'alçar-lo mai. O això espere.

    ResponElimina
  7. Hola Galionar, veritablement tens la mestria dels anys i l’amor per la feina ben feta, i d’aquesta manera ets capaç de transportar amb el teu poema totes les sensacions de novembre. El seu caliu, la seva pluja, els seus colors, el seu vent, les nits de foc i fum, el mar amb el color de novembre... Avui les muntanyes que veig per la finestra porten la bufanda de la boira humida de novembre... Els records surten a passejar a vol de gavina. Record dels que tenen plat a taula però no vénen per seure a taula. Record d’aquella mirada que ja no ens mira... Aquelles cendres que ja no fan foc... És el mes del teatre al cementiri, totes les flors miren cap al carrer, no he vist mai cap pom de flors posat de cara al difunt/a... Coses de la vida davant de la mort. Actituds davant de l’absència... Novembre és el mes que despulla els arbres. Ara passejo pel parc i cada fulla és un poema, cada branca una metàfora... I l’arbre un esquelet en espera de nova vida. Perdona no m’enrotllo més, deu ser el novembre que em comença a penetrar...

    Visca la terra.
    onatge

    ResponElimina
  8. Carme, Amparo, Pilar, Joana, Joan Josep, Novesflors, onatge, gràcies per les vostres paraules i per la vostra companyia. Sí, seguirem alçant el cap i amarant-nos d'estels malgrat tots els malgrats que hi hagi, i encara que cada matí haguem de passar per la censura els pensaments i propòsits sorgits en unes hores en què fins i tot el més impossible pot semblar real.
    Una abraçada ben forta a tothom!

    ResponElimina
  9. No podem deixar de mirar amunt perquè la nostra matèria es va formar a l'interior de les estrelles i ens criden i, sí, de vegades encenen guspires dins nostre que no voldríem, però només les pedrs són inerts, i encara en tinc els meus dubtes.

    ResponElimina
  10. Que bonic això que dius, Joan, que les estrelles ens criden. Ens sedueixen, ens trasbalsen, ens remouen l'ànima, i de vegades ens fan ser ben diferents de com som a plena llum del dia...
    Una abraçada.

    ResponElimina
  11. Qui mirarà aquests ulls
    si tu no mires al cel ...
    de tant en tant.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
  12. Pere, la teva aportació enriqueix i dignifica encara més aquesta entrada, com ho han fet també totes les altres persones amigues. Gràcies.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  13. Montse, un poema preciós....m'agradat molt i ,com sempre(amb molts poemes i narracions teves) ,m'ha despertat sentiments contradictoris per una banda m'ha fet riure i a la vegada m'ha entristit.....no et castiguis tant dona.........Fanny

    ResponElimina