diumenge, 7 de novembre del 2010

Adéu, Tit Petit

Ha estat trist, molt trist. Després de gairebé dues setmanes d'agonia, la nostra estimada cadernera se n'ha anat per sempre. Ha estat aquest dissabte, cap a les 8 del vespre. No per esperat ha estat menys dramàtic el moment; ens havia regalat molts anys de companyia i molt d'afecte...
Avui l'enterrarem a la muntanya, a prop d'un arbre, perquè els ocells que hi facin niu l'acompanyin per sempre amb els seus cants.
A tall de comiat, he volgut reproduir aquest vell article que li vaig dedicar ja fa molt temps. Adéu, Tit Petit!

*  *  *

"...Atesa la curiositat d’una amiga sobre perquè tinc una cadernera engabiada com a animal de companyia, passo a relatar-vos-en la història, la història del Tit Petit. En aquesta fotografia podeu veure'l en tot el seu esplendor.
Vam trobar-lo fa set anys, una tarda de diumenge del mes de maig, perdut pel carrer de casa, davant la nostra porta. El seu estat era lamentable: estava famolenc, desorientat, i gairebé no tenia forces per volar. Vam salvar-lo d’un gos que intentava clavar-li queixalada i el vam pujar ràpidament al pis. Vam instal·lar-lo en una gàbia buida amb aigua i menjar de periquito, l’únic que teníem a l'abast en aquelles hores d’un dia festiu, i es va passar 20 minuts cronometrats devorant sense parar. Qui sap el temps que feia, pobret, que anava perdut per aquests móns de Déu...
Després de comprovar que a part del cansament i la gana no presentava més problemes, vam decidir tenir-lo a casa aquella nit per tal que es recuperés, i deixar-lo novament en llibertat l’endemà al matí.
Van transcórrer dues hores. El Tit va començar a fer veuetes i a refilar una mica. La parella de periquitos de casa se'l miraven encuriosits amb el cap inclinat, i també li deien coses amicalment. Ell no mostrava cap mena d’estranyesa de la gàbia, ni de nosaltres, ni de res del seu entorn. És més: quan ens hi apropàvem, també se’ns acostava fins a arran dels barrots i començava a refilar. Volia companyia. Acceptava menjar de les mans sense cap recel. S’enfilava als dits com si ho hagués fet tota la vida. Davant de tot això, vam arribar a una conclusió ben clara: aquella bestieta mansa s’havia escapat d’alguna gàbia i estava domesticada. Per això no es va saber buscar la vida en trobar-se enmig del carrer. En aquest cas, deixar-la novament en llibertat hauria estat condemnar-la a una mort segura. Hi va haver reunió familiar per dissertar sobre el tema: els fills, l'àvia i la parella de pericos ja l’havien acceptat. Consens unànime, doncs: el Tit es quedaria a viure amb nosaltres.
L’endemà ja disposava d’una gàbia nova ben gran, dels aliments adequats i de joguines. I ell, encantat de la vida. Es va convertir en el centre d’atenció familiar. I carrinclons que som de mena, ens el vam estimar de seguida. El meu fill s'asseia a estudiar a prop seu per fer-li companyia; es va aprendre la taula periòdica al compàs de les seves refilades. A la meva mare se li va acabar escoltar els culebrots en silenci: l’orquestra simfònica pericos-cadernera li ho ha impedit per sempre més, però ella tan contenta... I jo, vinga llegir llibres de fringíl·lids per saber tenir-ne cura decentment...
Ben aviat es va fer entendre amb els seus dos crits més característics: el tiiiiiit i el tiaaaaa. El tiiiiit és el crit que ens dedica quan li passem pel davant seu sense dir-li res, o quan creu que hem de continuar parlant-li més estona. També és el crit de quan veu que mengem alguna cosa i no el convidem. Perquè ens té ben tiranitzats. Reclama dolços amb trossets de sucre, fruita diversa, fins i tot fica el bec en els polos d’orxata que ens mengem a l’estiu.
El tiaaaaa, en canvi, té un significat molt diferent: és la seva manera de engegar un mecasondéu quan algun fet el contraria: quan ensopega accidentalment, o quan li cau el bocí de tronquet que transporta d’una banda a l’altra, o quan vol anar a dormir perquè considera que ja és massa tard... Quan està especialment emprenyat, el renec és doble: tiaaaa, tiaaaa!
I també es fa l’ofès, de tant en tant. Aleshores ens ignora, se'ns gira d’esquena i amaga el cap sota les plomes. Al cap d’una estona ens observa dissimuladament per veure si encara hi som. Si no ens veu, torna a fer vida normal; si ens veu, continua fent-se l’ofès. Rivalitza amb els periquitos a l’hora de rebre la fulla d’enciam diària, o l’espiga de panís dels migdies. Si no és ell el primer, també acabarà ofès fent morros al racó.
Però els seus cants deliciosos omplen la casa d’alegria i se senten del carrer, fan la delícia de petits i grans. Escoltar-lo és com una eterna primavera, una invitació constant a l’optimisme. Ara, després de la pausa estiuenca causada per la muda, torna a cantar amb renovada energia.
No sabem quants anys deu tenir. Quan el vam adoptar ja era adult, però ignorem el temps que acostumen a viure.
En resum: és un petit i deliciós dimoniet amb rostre de bruixeta emprenyada, un moixonet carinyós i malparit alhora, que ens ha robat el cor amb la seva senzillesa. És una boleta de plomes menuda, eixerida i simpàtica, un membre més de la família que fa molta, molta companyia i que té molta personalitat. Un dia de fa set anys li vam salvar la vida, i ara més d’una vegada penso que ens la està salvant a nosaltres...
I ara, en acabar d’escriure aquestes ratlles al seu costat, li he preguntat: “Què, Tit, vols que els digui alguna cosa de part teva, als meus amics virtuals?” I ell m’ha respost, tota eixerit:
-Tiiiiiiiiiiiiiiiit!
Així, que ja ho sabeu: una abraçadeta de part del Tit Petit..."

19 comentaris:

  1. Els animalets que tenim a casa ens fan molta companyia. Ara no en tinc, però recorde que de menudeta vaig sentir molt la pèrdua de la meua goseta.

    Imagine que la teua cadernera seguirà cantant-te inconscientment al llarg de molt de temps.

    Et deixe una tannka de Marius Torres, que sé que és un dels teus poetes de capçalera per a que t'acompanye un poc. Els seus versos sempre ajuden una mica.

    Jo somniava
    rossinyols, caderneres...
    Ocell que cantes,
    ara que no somnio,
    ¿com has pogut trobar-me?

    TORRES, Màrius Entre l’herba i els núvols(Tannkas)

    Una forta abraçada

    ResponElimina
  2. Quina notícia més trista!

    Una paraula que desconeixia: "fringíl·lids".

    Una frase memorable: "Un dia de fa set anys li vam salvar la vida, i ara més d’una vegada penso que ens la està salvant a nosaltres..."

    Ara que no hi és present espero que us continui salvant, d'alguna manera, des del cel de les caderneres. Una abraçada molt sentida!

    ResponElimina
  3. Bé, ho sento. Acavem agafant molta estima pels animals de companya i oblidem que la seva vida ès molt mès curta que la nostra.
    Joan Carles.

    ResponElimina
  4. Et venia a donar els meus ànims. Arribo tard.
    Quina llàstima.
    Jo en tinc dos d'ocellets i ningú sap com els estimem. Parlem amb ells i jo, una servidora hi jugo a fet i amagar. Són els meus comanys de dinades en soletad. Mengen quan menjo, beuen quan ho faig...
    Xiulen, canten i fan soroll cada matí a les vuit i, què et puc explicar que ja no sàpigues! Són dos agapornis magnífics.

    Em sap greu... molt.
    Ho sento.
    Anna

    ResponElimina
  5. Em sap greu, a mi també.

    Una abraçada, Montse!

    ResponElimina
  6. Us agraeixo ben sincerament la vostra companyia. No cal perdre de vista que es tractava d'un animal, però... Només que s'hi ha trobat ho pot entendre.
    Joana, són preciosos els versos de Màrius Torres que m'has deixat. Els cercaré a l'antologia perquè no recordo haver-los llegit abans. I m'agradaria aplicar-los en d'altres situacions.
    Florenci, el seu record no ens prendrà ningú. Ara ja està en comunió amb la terra flonja a sota d'un llorer, a un bosquet de Torrelavit. L'indret on enterràvem sempre els ocells, conegut i a prop de la ciutat on visc, l'han destrossat amb la construcció d'una nova carretera. Molt trist, també.
    Joan Carles, no ho oblidava, no, però el Tit va arribar a casa sense demanar-ho, com aquells amors que et fan esclau sense buscar-los, i no vam tenir més remei que viure amb ell. Però pels bonics moments que hem compartit ha valgut la pena passar pel tràngol del final.
    Anna, agraeixo la teva presència en aquest espai. No cal que t'expliqui res si també comparteixes llar i vida amb ocells. Ara ens queda un periquito, també molt manso, que ja té 6 anys, i de segur que serà l'últim de la llista.
    Carme, gràcies també a tu. La teva ocelleta blava d'ahir em va portar a parlar-te del tema, i un parell d'hores més tard el Tit ja ens havia deixat.
    Una forta abraçada a tothom. Sí, potser tot això semblarà excessiu per a un ocell. Amb tot, m'ha agradat compartir el tema amb tots vosaltres; són aquelles petites i senzilles vivències quotidianes que en realitat omplen de sentit les nostres vides i que ens deixen records entranyables.

    ResponElimina
  7. “…potser tot això semblarà excessiu per a un ocell”

    Quantes vegades allò més menut, més senzill i més aparentment insignificant és el que ens fa moure els sentiments de manera més profunda i sincera. I són just eixos sincers i intensos sentiments els que ens poden conduir a les accions més pures i més honestes. Aquelles que, com tan bé expressava Florenci a un preciós article, “fan que el món sigui un lloc menys fred i més digne i la vida una experiència més agradable”.
    Per tots els moments agradables que us ha proporcionat i pels instants de fredor que segurament haurà compensat amb l’escalforeta de la seua presència caldrà, sense dubte, donar gràcies i fer perdurar el seu record en el més bell racó del cor.
    Una abraçada molt forta,
    amparo

    ResponElimina
  8. Sí, Amparo, estic ben d'acord amb les teves paraules. Deixo els projectes de gran envegadura, les grans fites per a aquells que estiguin preparats per a dur-les a terme i jo em quedo amb les meves entranyables, estimades i costumistes coses petites, de les quals m'és fàcil parlar per quotidianes i properes. La veritat és que em feia por publicar aquesta entrada per mor d'alguna sortida, per part d'algú, d'aquelles del tipus "amb la gent que passa fam al món o que ho passa malament o que necessita el nostre afecte i tu fent la carrinclona amb un ocell", o ser acusada d'infantilisme. Però afortunadament només he rebut mostres de comprensió, de moment.
    També per a tu una forta abraçada.

    ResponElimina
  9. El teu escrit és una dolça melodia que harmonitza amb el seu cant.
    Una abraçada, Montse.

    ResponElimina
  10. M'agradat molt saber l'historia del Tit Petit........Fanny

    ResponElimina
  11. No ès cap insignificancia, Montse. (soc el Joan Carles altre cop). Com et deia, agafem estima als animals i els personalitzem. Per aixó ens dol quasi com si d´un amic (que no por parlar) es tractés.
    Per exemple, a la llibreria Negra y Criminal tenian una gata motl maca (color taronja) que sempre que ji hi anava començava a refregar el cap a les meves sabates perque sí, sense que jo li digués res, i m´anava seguin tota l´estoma per la libreria, fican´-se en mig de les meves cames. Em van dir que aixó ho feia amb molt pocs clients, per lo vist escollia qui li feia gracia (pel que semble jo li feia gracia).
    Però al cap d´un temps es va morir, perque ja era molt velleta (per un gat, 16 anys son molts), i la veritat es que la trobo a faltar quan hi vaig.
    O sigui que ès normal la sensació de buit que se sent. L´absencia.

    ResponElimina
  12. Em sap greu Montserrat,m' agradat molt la historia per aixo la he guardat per llegir-la al meu fill.

    Nosaltres quan mort una mascota nostre triem un estel i sempre és el mes brillant, es una forma de no dir-li mai adéu del tot i saber que esta allà.

    Ho faig des de que era molt petitet quan va morir una gosseta que s' estimava molt i ara desprès dels anys es ell mateix el que ho diu, fins i tot quan va morir el seu avi va dir-me que la gosseta es posaria contenta de veure'l.

    Son aquelles petites coses que serveixen per sentir-nos millor.

    Petonet bonica

    ResponElimina
  13. Pilar, gràcies per les teves paraules; m'has fet emocionar.
    Fanny, una altra abraçada ben forta. ¿S'ha fet un fart de riure gaire gran l'Àngel, quan ha arribat d'escalar i ho ha sabut?
    Joan Carles, els gats i tu sempre heu mantingut molt bones relacions; són uns animals molt intel·ligents i que saben el que volen...
    Marta, és molt bonica la vostra història de l'estel. El teu fill ja guardarà aquests valors per sempre dintre seu, i això t'honora com a mare. Sí, de vegades cerquem la felicitat qui sap on, i la tenim a l'abast de la mà en les petites coses.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  14. A Cambrils, si t'enrecordes, a més a més del lloro tenia un canari. Però allà les caderneres volaven al claustre. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  15. Sí, Joan Josep, recordo a Garibaldi i el canari; els vaig anar a dir coses fluixetes; el lloro em va mirar molt malament i el canari es va fer el distret, ignorant-me. Ja ho saps, m'agrada la gent que estima la pintura, la música, els llibres i els animals, i en aquella cambra hi era tot...
    Una forta abraçada.

    ResponElimina
  16. Els vincles que establim la majoria de persones amb els animals sovint es podrien posar a l'alçada de l'amistat i, com diu la cançó, quan un amic se'n va l'ànima se'n ressent.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  17. Sí, Joan és així mateix. Dels afectes se'n pot fer tantes lectures diferents com maneres de respondre davent les seves pèrdues.
    Una abraçada.

    ResponElimina
  18. Hola Galionar, sento la marxa del Tit, hi ha animals que esdevenen quasi persones, i ens fan molta companyia, mentre que hi ha persones que no passen d'animals...

    Des del far una abraçada.
    onatge

    ResponElimina
  19. Gràcies, onatge, no saps fins a quin punt tens raó, amb això de les persones que no passen d'animals. Afortunadament, també n'hi ha d'altres que fan mantenir l'esperança en la humanitat.
    Una abraçada.

    ResponElimina