dissabte, 30 d’octubre del 2010

Apunts de tardor

Protagonisme de la mort arreu: històries de por i de monstres, de gemecs espectrals i de tombes; record als difunts perquè toca honorar-los; cementiris engalanats de festa; parades de flors, naturals o de plàstic; disfresses d'esquelet, barrets de bruixa o de monstre, dents i ulls terrorífics per rendir honors al déu Halloween… Tots Sants. Tots...? Fotografies ràncies flanquejades amb espelmes enceses; panellets i castanyes, moniatos, mistela… Infants que surten d’escola amb barretina i les galtes pintades, arrossegant les bates per terra... Respondre a tothom la pregunta: on celebrareu la castanyada? Caps de carbassa ben buits, i d’altres amb un llum a dintre; no sé quins em fan més por...
La mort a totes les llengües, sí. La mort del lingüista i la mort de la llengua...
Presències, absències, fred al carrer i glaç al pit; solituds buscades i temudes, nostàlgies de mans enyorades, el cor que vol i que dol i que no sap decidir-se...
Persones properes que estrenen l’atur; decepcions tremendes al nucli central que creixen i es claven; un ocell que agonitza, amb més ganes de viure que mai... Canvi d’hora, trasbals inevitable, foscor a mitja tarda... L'agorafòbia que mostra senyals de tornar a habitar-me. Records, records, records...
La tardor va endavant; parlar d’ella aquest any em produeix una nostàlgia infinita...

La tardor és una època especialment idònia per compartir vetllades íntimes amb els poetes. Fa dos anys va ser en Pere Rovira qui ens va visitar a Vilafranca, que ens va fer una lectura entranyable les seves obres i traduccions. En fa uns quants més va ser Josep Palau i Fabre qui em va llegir el seu Cant Espiritual arran de llàgrimes. David Jou, un altre còmplice en les meves hores baixes, també ens va regalar els seus versos una tardor, acompanyat d’altres poetes com la Cèlia Sànchez Mústich, a qui fa pocs dies vaig dedicar una entrada..., i que acaba de guanyar el Vicent Andrés Estellés de poesia dins els Premis Octubre 2010, amb l'obra "On no sabem"! Moltíssimes felicitats, Cèlia!  I la llista es podria allargar molt més. Sempre han estat jornades irrepetibles, preciosos pòsits per a l’ànima d’un valor infinit...
Aquesta propera setmana ens visita un altre gran poeta: serà en Joan Margarit qui dijous vindrà a Vilafranca. Una estona abans s’haurà post el sol entre les vinyes, ja en una hora accessible pels caminants de mitja tarda. En la meva solitud hi seré present, i en el moment en què el cel es converteixi en un immens ciclorama de blaus i de vermells, quan el sol incendiï les vinyes, potser llegiré en veu alta, per a mi sola i per als ocells que em vulguin escoltar, unes paraules molt estimades sobre aquesta estació d’or vell. Es tracta de l’article Tardors, de Pere Rovira (Vila-seca de Solcina, 1947), guanyador dels premis Carles Riba 2002 i Ciutat de Barcelona 2007 entre d'altres. L'article pertany al seu llibre "Diari sense dies", que avui m'és grat recuperar. Cada mot, cada frase, cada paràgraf expressen íntegrament allò que també m'hauria agradat dir. 
Per a gourmets de la bona literatura, sense presses si us plau; dediqueu-li tot el temps del món i gaudiu-ne com n’he gaudit jo.
TARDORS
"És un dia immòbil i daurat, però hi ha com un tel en la seva transparència matinal, una levíssima declinació de la llum. És la primera peresa del sol, madur com un préssec tardà, amb un tremolor de pell espessa que aviat ha de badar-se. Els ulls esperaven encara la blancor calenta del cel de l’estiu, i es donen de seguida a la mirada nova, que ja pressent grocs desmaiats i ocres sangonosos, fulles que s’encartonaran submisament, com les mans enterrades.
La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. Perquè la tardor neix també, com neix la malenconiosa alegria de no necessitar més esperances. La tardor entra en la sang que vol descans, dóna raó al cor escèptic, pau al cor crèdul, i ajau sobre la terra la pacífica bèstia de l’oblit. El seu nom diu que ja és tard, però encara rima amb la por generosa.
La tardor no fa olor de final. Un vespre l’aire ens porta un fil de fum i sabem endevinar l’olor del foc pacífic, que és quasi la més antiga que tenim en el record, perfum de llenya pobra que només cremava per fer viure. Un dia de vent gris, retrobem en el jersei de llana una altra vella olor, maternal i obscura, i algú que va estimar-nos molt respira al costat nostre. Un vi negre i poderós, de terres altes, ens torna l’olor d’animal que feien els raïms trepitjats. Una tarda feliç, els remolins de fulles mortes fan olor de cançó de postguerra. A la tardor, els records són més antics i més lents, sembla que vénen a perdonar-nos, i dins del seu temps, sentim que és possible tornar a començar.
Hi un estat tardorenc de l’ànima, potser més atent als matisos, més subtil que l’exaltació primaveral. A la primavera, els perfils s’ofeguen de colors i s’esborren, no es veu l’esquelet de la vida. La tardor descarna el món, però li dóna una altra bellesa, més íntima, més quieta, no sé si més trista, perquè no vol enganyar-nos: els cels grisos, les fulles roges, les branques nues no venen promeses. A la tardor, entres a casa més sol, i hi trobes una hospitalitat sense avarícia; les teves persones i les teves coses et retenen, i t’agrada que es quedin fora, molt lluny, les exageracions de la naturalesa.
La tardor pinta els interiors de tonalitats càlides, carnals; els prepara per a la conversa amable, la confidència, l’amor. “Sense enyor se’ns va morint la llum, que era color de mel, i ara és color d’olor de poma”, diu un protagonista de Gabriel Ferrater, i ens commou més que la bellesa dels crepuscles aquesta llum que agonitza en una cambra, i fa olor, i no pot ser indiferent”.
Pere Rovira, (Diari sense dies, 1998-2003)

(Vídeo trobat al bloc de l'amic Joan Josep)

20 comentaris:

  1. Gràcies per aquest tast que m'ha deixat diferents sabors a la boca. Tots ells agradables, ja que "el que toca" pot ser també un acte voluntari i arrelat.
    El paisatge dibuixat amb la posta de sol, fàcilment imaginable ja que els meus ulls esta acotumats a admirar les vinyes.
    El fragment tiat, íntim i encisador.
    Una abraçada, Galionar.

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies Montse pel post que ens regales. Teniu molta sort de comptar amb la presència de poetes de renom. No saps el que donaria per poder escoltar a Joan Margarit aquest any i també a tots els altres que has esmentat.

    El fragment de Rovira que has escollit conjuga a la perfecció la descripció del paisatge amb tots els seus colors i olors amb l'estat anímic tardorenc, ple de melangia, bellesa i calidesa.

    Pense que veritablement, la tardor pinta els interiors de tonalitats càlides i els prepara per a les confidències i per a l'amor. I que la seua llum és especial.

    Una gran abraçada i molt bona nit. No t'he dit res de la música. Ara l'escolte. Imagine que com sempre acompanyarà el post amb un equilibri perfecte.

    ResponElimina
  3. L'enumeració que fas al començament del post deixa una tristesa enorme al cor, i a la vegada una sensació de companyia molt gran, tot alhora. Com sempre has filat molt prim, has anat molt al fons de l'ànima. El text que comparteixes sobra dir que és bellíssim. I enmig de tot això la notícia del Premi octubre a la Cèlia. Què bé! Quina alegria que de vegades es faci justícia amb qui s'ho mereix. El més normal és que qui s'ho mereix passi desapercebut (no cal que et parli de casos que conec, per no fer-me pesat, de bona gent i amb talent, tot alhora). Una notícia així és agradable per a tothom, crec, un motiu d'esperança.

    Ei, malgrat tot, bona castanyada i gràcies per aquest post tan generós!

    ResponElimina
  4. Per una part aquestes dates son entranyes, sembla com si h hagués l' obligació de començar a corre cap al cementeri a netejar o a canviar les flors, com si fos un dia puntual perquè s' ha de fer.

    I per l' altre les festes i festetes que hi han als pobles per la nit dels difunts o halloween, un altra Americanada exportada on et pots creuar amb morts vivents que esgarrifa'n, no perquè siguin morts sinó per lo patètic de veure aquell ser disfressat d' aquella mena repartint gracietes quan la resta del any ni diu bon dia de la mala llet que gasta.

    Potser perquè jo no vaig al cementiri, aixo ho porta l' incineració, encenc una espelma a casa i la deixo fins que s' acaba i penso amb les persones que estimo hi ja no hi son, però no nomes aquesta nit sinó qualsevol nit que tingui la necessitat de fer-ho.

    Jo també em quedo amb las nits de tardor plenes de paraules, amb la pau dels carrers quan ja no hi passa gent, amb un bon llibre a la ma, dons tampoc he tingut l' oportunitat de escoltar la veu de cap poeta, però sempre amb un silenci ple de paraules a cau d' orella, per sentir-les mentre les llegeixo i dibuixant moments a cada rengló.

    Molt bonic el que has triat com sempre perquè no dir-ho, jo et deixo una dels meus poetes preferits, en Martí i Pol en aquest dia tan especial en que a tothom ens falta algú i no vull que sigui " Parlem de tu" , massa intima i on encara em batega'n masses sentiments.

    Petonet bonica


    Deserta el fosc, i que et sigui la pena com un espai secret de tu mateix des d'on tot és insòlitament digne.

    No l'enyor que marceix, sinó el cabal de serenor, la solitud entesa com un estar en les coses per comprendre'n les mudances, els ritmes, la bellesa.

    Així el dolor no crema ni resseca
    i en el silenci hi trobes l'harmonia que semblava trencada ja per sempre.

    Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

    ResponElimina
  5. Dius tantes coses en aquest post que he de tornar diverses vegades per rellegir-lo!!:)
    La música, preciosa.

    ResponElimina
  6. Trenta u d’octubre. Vinc de passejar amb la Fosca. No fa fred. Els núvols viatge amb el tren del vent. Tots han tret bitllet, potser alguns, no, s’estan quiets. Tot és solitari. Per la carretera quatre cotxes que no van enlloc, fugen d’ells mateixos... En un terrat roba estesa. Uns pantalons sense cames, una faldilla sense cintura... Roba interior sense interior... Ja no hi ha mosques ni mosquits. No sento olor de castanyes però sé que n’hi ha. El vent duu enyorança, malenconia. La penyora no serveix de res... Rellegeixo pel carrer, mentre la Fosca passeja, Manies i afrodismes de Xavier Rubert de Ventós. Reconec que potser tinc més manies que no afrodismes... Ara ja a casa escolto Icatfm.cat/totcat, abans que algun tribunal... ho prohibeixi...

    Tarda perquè és tarda. Una mica grisa sí. Amb silenci, però diu molt... Un record pels absents. L’absència sempre té presència. Un plat a taula pel record. Veig els núvols que es van adormint sobre les muntanyes. Les llengües del progrés, les antenes de ferro, que no diuen res, només transmeten... De vegades ni això.

    Els arbres tenen la serenitat del dia. El vent enlaira un paper, no sé si amb poema o sense. De tota manera veure’l volar ja és un poema. Tinc mal de cap, és la carícia del vent. El vent i jo tenim un mal amor, una mala estima. Però quan ell bufa sempre és més fort que no jo...

    Els coloms ja s’han menjat el pa que els porta el veí. Se’l mengen sense res, en sec. Tan bo que és el pa amb tomàquet. Però el menú és imposat pel veí.

    Escric i no sé que escric. Deixo que els dits caiguin damunt del teclat... I les lletres taquen la pantalla blanca. Les paraules van fent un collaret no sé si amb tanca o no, s’uneixen es troben, algunes es reconeixen, altres no. Sempre n’hi ha que van a la seva...

    Vaig a prendre’m el tercer cafè, a veure si el cap es desfà de la companyia del vent. M’agrada la tassa, petita, amb nansa, sense sucre, sense cullereta, un cafè curt però amb cos...

    Des del far amb un cafè.
    onatge

    ResponElimina
  7. Doncs, no fem teatre, Montserrat, no estem obligats a fer-ne. No fem com si res no passara quan cada drama personal que arriba a la vida de cadascú no pot ser tractat teatralitzadament. De vegades, els escenaris s’omplin de massa elements difícils d’enfrontar i… la representació que el públic espera… no es pot donar. Potser avui s’haja de suspendre la funció, anar a l’espai íntim que cadascú tenim o hauríem de posseir i…, conscients que sí que ha passat alguna cosa que, és quelcom més que la melangia de l’esperit tardorenc… haurem de cridar-ho, de plorar-ho i, més tard d’assumir-ho per poder continuar.

    Potser hui necesitem fondre’ns en “l’alegria de no sentir més esperances” i viure amb intensitat eixe sentiment com si fos l’únic que ens queda: l’alliberament de no haver-nos d’esforçar per trobar una nova llum que ens haja de conduir al retrobament de l’esperança. Potser siga eixe el dret que hui hem de fer valdre sense més deure ni imposició que eixa: sentir el pes de la foscor, del fred, de la mort ,… damunt nostre i no moure’ns perquè no volem fer-ho. Hui la funció s’ha suspés i les expectatives dels espectadors no ens interessen ni sabem on quedaran. Tant es val! Hui no ens importa això; la funció s’ha suspés.

    I hui ens podem permetre tancar el teatre sols perquè tenim el convenciment que “La primera tardor pot durar només uns instants, unes hores. Després, tornaran la calor i la llum cega i la set vegetal, la temorosa sequedat de les fulles verdes, el pes mineral de les tardes, la suor de l’insomni... Uns quants dies més, fins que una pluja jove i furiosa serà la humitat que necessiten les coses per néixer. »

    Una abraçada ben forta,
    amparo.

    ResponElimina
  8. Hòstia, quin comentari Amparo! Amb el permís de Galionar, et vols casar amb mi? (Bé, para el carro Florenci, no siguis egoïsta i avisa a l'Amparo del mal negoci -en tots els sentits- que representes).

    Una manera de dir bravo! :D

    Per cert, bona castanyada a tothom de nou. Quan he llegit aquest comentari no me n'he pogut estar, ho sento.

    ResponElimina
  9. Pilar, gràcies per la visita. Totalment d'acord que no sempre el que toca es fa per força. Només he transcrit els pensaments d'un moment determinat, negre sens dubte. Quina sort, si tens les vinyes a prop! Jo he de caminar una bona estona per arribar-hi, i no sempre en tinc ganes!
    Joana, el poeta Pere Rovira és dels que aariben a l'anima, sobretot en aquest llibret de poesia en prosa anomenat Diari sense dies.
    Florenci, és bonic el que dius, que la tristesa enorme del principi pugui també transmetre't sensació companyia. Sobre la Cèlia, ja ho saps, una alegria immensa. Ah, i sobre el teu darrer comentari, et dono la raó al 100%. En cas que Amparo accepti la teva petició, demano formar part dels padrins, eh?
    Marta, mil gràcies pel poema de Martí i Pol. També amb tu estic d'acord. Jo tampoc visito cementiris; quan em sembla vaig a l'indret on reposen les cendres dels meus éssers estimats, però mai perquè ho marqui el calendari tradicional sinó quan ho dicta el cor.
    Gràcies, Novesflors, per les teves visites. M'agrada adonar-me'n que sovint coincidim amb el gust per les musiques; això vol dir que tenim coses en comú que ens uneixen.
    Onatge, gràcies pels teus apunts. Em transmeten que també tu et sents molt acompanyat amb la teva pròpia soledat i que saps gaudir plenament d'aquests moments magnífics.
    Amparo, després de les teves paraules, que tan contundentment i encertada ha comentat ja Florenci, i després de les nostres impreuables converses d'ahir, poca cosa més et puc dir que GRÀCIES, GRÀCIES, GRÀCIES! Espero saber trobar l'equilibri just per a poder gaudir d'aquesta alegria de no sentir més esperances, d'arribar a aquest alliberament. I esperem, sí, que la pluja nova i furiosa torni a revitalitzar els nostres sembrats.
    Gràcies a tothom per la vostra companyia i una molt forta abraçada.

    ResponElimina
  10. Ja sé perque m'agrada l'estiu..........encara que tot és molt bonic i els colors de la tardor son preciosos penso que no hi ha prou hores de claror per disfrutar-les i aixó fa que estiguem tots una mica més tristos.....Fanny

    ResponElimina
  11. Un posts amb molt de contingut. Com diu Noves Flors per rellegir i rellegir.

    Però ara d'aquesta primera llegida em quedo amb el viure sense esperança que he llegit als comentaris. Sempre que jo dic això hi ha molt a gent que no sap veure'n els avantatges que no sap trobar aquest a alegria de la no-esperança. M'ha agradat llegir-vos-ho a vosaltres. Gràcies. Rellegiré de totes maenres... posts i comentaris.

    ResponElimina
  12. Fanny, m'alegro de la teva visita. Ja sé que a tu t'agrada la claror de l'estiu versus la meva predilecció per la tardor: per això ens anomenaven melodia i harmonia, dos aspectes de la música que no serien res l'un sense l'altre, però ben diferents. Per cert, això ho hauríem d'expliar algun dia als nostres lectors, no et sembla?
    Carme, a mi també em va costar d'assumir aquesta idea de l'alegria a la no-esperança. I encara no sé si l'interpreto a la meva manera o és que l'he entesa. Gràcies per l'estona que m'has dedicat; sempre és un luxe la teva presència, com la de tothom que s'acosta a aquest espai.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  13. Preciós text. He trigat una mica en tenir l'esperit tranquil per a llegir-lo.
    Ara tot s'ha arreglat. T'escriure per explicar-t'ho tot. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  14. Amic Joan, celebro que tot torni a anar bé. Després de la trucada sóc jo qui té l'esperit més tranquil. Ja te'n faré cinc cèntims, de l'experiència dijous amb en Margarit.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  15. Si la tardor posa trist, veurás quan arrivi l´hivern.
    "Ya el invierno se avecina,
    ya hay nieve en la alta cima,
    ya mucha gente duerme con calcetines.
    Qué cochinos, qué cochinos".
    Soposo que amb aquestos versos tant idiotas ja soposarás que soc el Joan Carles. Per cert, el vídeo no es veu, però no estic segur de si es per una falla del explorer que ara mateix estic fent servir, o per una altre raó. L´altre dia sí que es veia.

    ResponElimina
  16. Hola, Joan Carles, els teus inspiradíssims versos me n'han inspirat aquests altres: com veus, no sé qui supera a qui en idiotesa. Això sí, els meus són en català, que en castellà no em surten:

    AI, QUIN FRED!
    Quan el fred queia sobre el pis meu
    tots junts clamàvem: gràcies a Déu!
    Som plens de ganes de portar abric,
    guants i bufandes, peücs al llit.
    Farem jerseis de llana ben doble,
    moltes flassades ens tirarem a sobre.
    Ai redimonis, que calentets!
    Però passen els dies i el fred ja ens cansa;
    els nens petits n’estan tips de bufanda.
    Les iaies es queixen dels seus penellons
    i als iaios se’ls gelen fins i tot els mitjons.
    La roba ja ens pesa, de tant de portar-la,
    l’estufa no rutlla, de tant engegar-la;
    i tots, vells i joves, un fart de tossir;
    de tant de mocar-nos no podem dormir.
    Agafem febretes, gripassos, de tot;
    tanta llet i conyac, caminem de tort.
    No estem mai conformes, els homes, es veu;
    clavats en els vidres busquem sol calent, i...
    quan per fi torni l’estiu al pis meu
    clamarem amb joia: per fi, valgui’m Déu!

    Una forta abraçada! Ah, en aquests moments, el vídeo sí que funciona.

    ResponElimina
  17. Molt divertits aquests dos versos hivernals!

    Per cert, els iaios agraïran la teva misericòrdia, en haver-els hi glaçat els mitjons enlloc d'un altre parell d'adminicles que també rimaven...

    ResponElimina
  18. He, he, he,... jo també he pensat el mateix... sobre els mitjons!!!

    Molt bona manera de començar o acabar la jornada amb aquests versos (jo la comence ara). Gràcies per posar el toc necessari d'humor amb ritme, musicalitat i creativitat. Sou uns artistes!!!

    Abraçades,
    amparo

    ResponElimina
  19. Hola, torno a ser jo (o sigui, el Joan Carles).
    Els versos aquells no eren meus, era una cosa que deia el meu pare amb veu tenebrosa quan començava a arrivar l´hivern. Lo que no sé si eren inventats seus i d´on els treia.
    Ara el video es veu perfectamente. Ja dic que segur era cosa del explorer, perque estic en un que no ès el d´ahir.

    ResponElimina
  20. Collons, Florenci i Amparo, no devíeu voler pas que en lloc de "mitjons" posés una paraula que també rimava però que les senyores fines com jo no diem mai, oi...?
    Joan Carles, gràcies per l'aclariment, però els versos valen igual, siguin de qui siguin.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina