dissabte, 23 d’octubre de 2010

Sexe amb amor o sense amor...?

Cèlia Sànchez-Mústich
Vet-ho aquí que com a apèndix de l’article de la setmana passada, un posterior comentari referit a les diferències entre l'amistat i l'amor va propiciar un debat força interessat entre una colla d'amics sobre si sexe i amor havien d’anar sempre lligats. Hi va haver opinions força interessants, de tota mena, i avui  us proposo que també hi digueu la vostra des d'aquest espai.
I per acabar d'arrodonir el tema, res millor que aquest poema de la Célia Sànchez-Mústich (Barcelona, 1954), PREGUNTAVEN, que sembla fet expressament per a l'ocasió.
Què us sembla, amics i amigues: sexe amb amor o sense amor?  (I no m'he begut l'enteniment avui, no; senzillament aprofito que blogger no ens té oprimits amb la censura escandalosa a què windows live em tenia acostumada!)
L'obra d'aquesta magnífica escriptora, la Cèlia, que  aplega poesia, novel·la, narrativa breu i narrativa de no ficció, ha estat qualificada d'"univers ben personal i d'allò més suggestiu, una feliç convivència de gèneres diversos que l'autora ha aconseguit convertir en fructífers vasos comunicants."
En poesia ha publicat:
  • La cendra i el miracle. Barcelona: Columna, 1989.
  • El lleu respir. Barcelona: Columna, 1991.
  • Temperatura humana. Barcelona: Columna, 1994.
  • Taques. Barcelona: Edicions 62, 1997.
  • Llum de claraboia. Lleida: Pagès, 2004.
  • A la taula del mig. Palma: Moll, 2009  
En novel·la:
  • Les cambres del desig. Barcelona: Columna, 1999.
  • Tercer acte d'amor. Barcelona: Proa, 2002.
En narrativa:
  • Diagnòstic: lluna nova [dietari novel·lat]. Barcelona: ICD, 1993.
  • Pati de butaques [recull de contes i narracions]. Barcelona: Columna, 1996.
  • El tacte de l'ametlla [recull de contes]. Barcelona: Proa, 2000.
  • Peret, l'ànima d'un poble [narrativa de no ficció]. Barcelona: Edicions 62, 2005.
  • Il·lusionistes del futbol. Valls: Cossetània, 2007.
  • No. I sí. Lleida: Pagès, 2009. 
PREGUNTAVEN...

Sexe amb amor o sense amor?
I es perpetuava el tòpic, que no se sabia la resposta
perquè tampoc no se’n sortia amb la pregunta:
Quantes llengües parlava el sexe?
Quins colors desprenia l’amor?
Quin abisme emmotllava l’adverbi “sense”?
On era el pont que tensava l’adverbi “amb”?
I per què entre tots dos hi apareixia,
grinyolant, bocabadada, la conjunció “o”?

Cèlia Sànchez-Mústich
 

17 comentaris:

  1. Ah, la meva admiradíssima Cèlia, quina trapella!

    El poema reflecteix una situació imprevista (o molt prevista i desitjada, però autoreprimida) que fa saltar pels aires el munt d’hòsties que ens muntem els humans, fins i tot quan som lliures i no fem cap ma a ningú. Ep! que no se’m malinterpreti ara, que considero que tenir una parella i restar-hi fidelíssim per gust, per necessitat imperiosa, em sembla una de les més grans demostracions de llibertat, si arriba el cas. Tant de bo tots trobeu la vostra parella ideal i sigueu feliços i mengeu anissos.

    Hi ha tantes menes de relacions com de persones. Els uns atresorem més quadriculació en unes coses i els altres en unes altres. Les classificacions a priori de vegades fan mal, però d’altres protegeixen. No ho sé. Parlant pels altres, que cadascú faci el que vulgui (o pugui!). Però ara em mullaré, que és el que demanes. No m’obligues, que ja ho sé, però crec que val la pena parlar d’aquestes coses, sempre i quan com ho veus pugui ser contrastat i positivitzat pel personal.

    Parlant per mi, doncs, tot allò que no comporti fer mal, que ten facin, que sigui bonic i agradable pels dos (o pels tres, quatres o els que sigui que vulgueu que comparteixi la cosa! Que això sí que no és el meu cas i perdoneu la digressió col·lectiva), endavant. El tema, però, és delicat i, encara que no vulguem la gent ens en podem fer de mal. Però si no ens en fem, jo no veig cap problema a que hi hagi sexe, sempre i quan s’exceptuï el sexe per força, el sexe per despit, per venjança, amb odi, emprant l’abús sota qualsevol forma (edat, discapacitat mental, poder, xantatge social) etc. Si hi ha amor, genial. Si hi ha simpatia i bon rotllo també. Si hi ha amistat cal anar més en compte per no carregar-se la, però per què no, si tots dos ja sou adults? Cada cop m’entra menys al cap la idea que amb el sexe no es cerqui, com a mínim, una mica de tendresa, també. Si hi ha gent que es passa la vida donant -la als gats, amb els besos més dolços, no veig cap problema en poder fer el mateix amb un ésser humà que et commou en un sentit o altre, a qual te’n sents agraït pel sol fet de que t’hagi fet cas i que a sobre hi ha la casualitat de que hi ha química i encara et corre la sang per les venes. Ara, el que deia, anem en compte que la sang no es vessi i que sí que fem entre tots un món més bonic, feliç i amb la líbido més relaxada.

    Desitjo a tothom que gaudeixi de moltes “o”, amb el millor bon rotllo del món (els que tingueu parella estable amb la vostra parella estable, els que teniu una parella en règim de relació oberta, seguint el vostre rotllo, i els que es trobeu en una situació de vagabund de l’afecte físic, ídem de ídem)i que les pugueu explicar als nets quan aquests estiguin baixos de moral i es pensin que a aquest món només hem vingut a patir.

    Bon cap de setmana a tothom i gràcies Galionar per aquesta entrada tan estimulant.

    ResponElimina
  2. Haurem de llegir La Cèlia. Bé ja vaig llegir fa temps "Tercer acte d'amor" que em va agradar molt. Fa reflexionar sobre moltes coses al marge de les convencionalitats i els tòpics. Hauré de continuar doncs.

    Després del comentari del Florenci, potser repetiré algunes coses.

    Que entre dos adults que es podin d'acord i que no es facin mal em sembla bé qualsevol de les dues opcions. Ell ho explica més en detall però jo ja no tornaré a fer-ho.

    Sí que per la meva feina, puc veure que hi ha molta gent que es fa mal a vegades sens e cap mala intenció, per inconsciència, per falta de previsió, per dissimular, per no dir la veritat...

    Pel que fa a mi, la resposta és molt curta. Sempre amb amor. Sense excepcions. No crec que pugui sentir desig al marge de l'amor, al menys no m'ha passat mai. Puc entendre que hi hagi gent que li passi, fins i tot molta gent que li passi, però a mi no. Necessito enamorament o amor. Hi ha moltes menes d'amor, això sí i no sé si sóc capaç aquí mateix de posar-me a diferenciar entre unes i altes i a valorar si sí o si no. I seria en aquest punt de la reflexió que jo posaria el poema de la Cèlia. A vegades hi ha dubtes entre les maneres d'estimar, entre l'amor i l'amistat. Dubtes difícils de resoldre i que només podem trobar-hi l'entrellat a cada cas concret si sabem on volem anar i quin són els nostres objectius o expectatives, com que sovint no ho saben, la gent es fa mal sense voler.

    ResponElimina
  3. Nenaaaaa una entrada calenteta e interessant.

    Bé i per experiència personalment em quedo amb el sexe amb amor perquè per mi es un sentiment massa important per compartir-lo amb qualsevol que nomes em provoqui atracció física.

    Es més aviat un tema de complicitats , de sentiments, de deixar-se anar, de desinhibir-se davant una persona que saps que en aquell moment es lliura a tu amb els mateixos sentiments retrobats.

    Per dir-ho d' alguna manera jo he estat als dos costats de la vorera i la veritat es que el sexe sense amor no m' ha provocat cap sensació especial, al contrari, m' he preguntat desprès que pebrots estava fent jo allà, si desprès m' he sentit tan buida.

    I no crec que sigui qüestió de satisfaccions físiques, som grandets i penso que aquest tipus de satisfaccions els podem aconseguir de moltes maneres, es mes aviat compartir sentiments i viure emocions que faigin d' aquell moment, únic.

    Em sembla be com diu en Florenci que mentre tots dos, tres o vint i cinc estiguin d' acord i sense fer mal a ningú ni perjudicar a cap altre es practiqui el sexe de la forma que es vulgui, però jo com experiència viscuda em quedo amb el sexe amb amor, per immensitat, per sentiment, per sensació i per tot allò que nomes podem omplir quan ens lliurem a la persona que estimem.

    Ai Montserrat que potser m' estic fen gran !!!

    Petonet bonica

    ResponElimina
  4. El vent va silenciar en la tarda
    per a acompanyar les nostres veus
    seré, diáfan, blau.

    Els nostres passos registren els seus carrers
    per a conjuminar les nostres mans
    assossegades, translúcidas, cobalt.

    L’estada abriga paraules nues
    senzilles, sedosas, sinceres
    per a buidar la veritat en el teu mirall.

    Després del vent, els passos, l’estada
    m’arriba la teva calor, el teu riure, la teva mirada
    per a guardar el meu petó
    per a decorar els teus cabells
    per esmalter les teves ungles
    per a dormitar en la vall del teu pit.

    En el silenci de la nit
    la meva veu no et va espantar
    el meu petó va descansar en els teus llavis
    la meva llengua va escriure un poema:

    Has deixat un clavell en els meus llavis.

    Em vas lliurar la teva boca
    rebent el teu petó
    dolç, sensible, tendre.

    La teva llengua va signar un poema:

    En un petó, sabrás tot el que he callat.
    **********************************

    Unes hores, en què la sorra alliberant-se de la seva clepsidra, no explicada en el temps. Una tarda de sexe, sense amor bíblic. Una tarda de sexe, sense fer mal, construint el bé entre dos sentiments, amb tendresa.

    ResponElimina
  5. Tot depèn de les necessitats de cadascú. Les meves van més enllà d'una penetració. Entenc el sexe com un compartir, més que com una recerca de satisfacció personal. Així, que amb amor. Sempre l'he sentit així.

    ResponElimina
  6. Com deia Lluís Llach, entre dues persones pot passar qualsevol cosa sempre que tots dos hi estiguen d'acord.
    En el meu cas, el sexe sense amor no m'abelleix.

    ResponElimina
  7. Vols dir que windows live et censurava el que escrivies?!!!

    ResponElimina
  8. Hola Galionar, l'autora és molt interessant. La resposta a la teva rpegunta és..., amb amor. En el meu cas, desig per desig només, no em serveix... Sexe amb amor, és compartir més enllà, compartir la lluna, el silenci, el gemec, el somriure, el repòs de la carícia, anar fins l'horitzó amb el galop a la sang... El poema m'agrada. La o, potser va quedar orfe de la h, i volia dir oh!

    Des del far una abraçada amb.
    onatge

    ResponElimina
  9. Sexe i amor poden funcionar amb independència i ambdues entitats ser viscudes enriquint i proveint de plenitud la vida de les persones que les practiquen.
    De fet, m‘atreviria a dir que potser deurien ser independents i no haver d’estar relacionades, moltes vegades, tan sols perquè toca que així siga. Tots en som conscients dels condicionants, convencionalismes socials i culturals, principis morals relacionats amb idees i adoctrinaments que han marcat i marquen les vides de moltíssimes persones convertint en un camí ple d’obstacles aquell que condueix al sexe.
    No sempre estimem a la persona que desitgem ni sempre tenim desig de sexe amb qui sí estimem. Però sempre deuria haver un compromís de respecte, per aquella persona amb qui mantenim qualsevol tipus de relació.
    Evidentment si a un amor plenament realitzat, aquell amor que, com diuen els versos “… en amor conclou”, li afegim l’intercanvi en la donació i experiència de gaudi que ofereixen dos cosos íntimament relacionats,… què més podríem demanar?
    Però estic convençuda que es pot estimar plenament i gaudir de l’intercanvi de l’experiència de l’amor sense haver de tindre sexe , segur que sí. D’altra banda es pot gaudir del sexe, sols pel plaer i gaudi dels sentits, sempre des de la llibertat dels qui participen i del coneixement per totes les parts del que es pretén en la relació, intercanvi, experiència o com desitgem anomenar-ho.
    El que em sembla del tot inadmissible és el fet que una persona, disfressada d’un fals amor, utilitze aquest per guanyar un cos, com si de conquerir una plaça, llogaret o terreny que volem posseir es tractés. Darrere d’aquest tipus de comportament sempre s’amaga un desgraciat ésser amb cor d’extrema pobresa. Tinc grans dubtes sobre la capacitat d’amor que puga tindre aquest tipus de gent. Un comportament que no posa en qüestió la categoria personal dels miserables, sinó que l’eleva a la màxima expressió deixant veure amb total claredat aquest contravalor digne de compassió.

    El que sí és evident i, per a mi, una experiència gratament demostrada és que allà on l’amor es fa present tot s’ennalteix, tot pren sentit i recobra capacitat de ser més i anar més lluny.

    Una forta abraçada,
    amparo

    ResponElimina
  10. El que et diré pot semblar-te una bajanada, més venint de qui vé. Crec que s'estima amb tot l'ésser. Amb esperit i amb el cos. És tota la persona la que estima. Però el cos no es redueix a uns llocs concrets. Malauradament confonem desig amb sexe, estimar amb el cos amb estimar amb unes parts concretes del nostre cos. Puc donar la meva vida, dedicar tota la meva ànima i tot el meu cos per cuidar, ajudar, lliberar a una persona...encara que no hi hagi sexe. No sé si m'explico...Però sempre he cregut que el vertader amor trascendeix la persona, perquè fa d'ella una flama d'amor. Una abraçada: Joan Josep

    ResponElimina
  11. Sense menystenir cap dels comentaris (tots tenen el seu què i fan pensar) em trec el barret per descobrir la meva calva a la senyora Amparo pel seu. Bravo!

    Felicitats Galionar. Ha quedat demostrat que l'amor mou el món... però el sexe el posa calent. El tornarem boig el planeta, pobret, que ja hi ha prou terratrèmols :)

    ResponElimina
  12. Una vegada coneguda la seua calba i agraïda per la demostració d’un element tan valuós sols pels qui ja han experimentat el plaer de tindre-la poblada abans i, ara, el de no haver de pentinar-se-la (ja veu, senyor Florenci, que de plaers en podem gaudir d’un bon grapat), pot vosté tornar a embarretinar-se, no siga que els primers embats de l’oratge tardorenc el porten a un refredat que, per a res li desitge. N’he passat jo un que no ha estat gens plaenter.
    I, en correpondència al seu reconeixement, aprofite per enviar-li el meu als seus escrits (comentaris i entrades blocaires) que evidencien una intel•ligent, activa i polifacètica persona.
    Sempre agrair a les persones que, com Galionar ens obrin generosament la seua casa i ens permeten gaudir d’una llar tan ben amoblada.
    Aprofite per comentar-li a Joan Josep que estic totalment d’acord amb la seua definició de l’amor i la comparació amb la flama: estar enamorat és posar-se a fer llum d’amor i, sense cap dubte, pense que és la llum que amb major intensitat il•lumina i més lluny pot arribar.
    Salutacions a tothom.
    amparo

    ResponElimina
  13. Amics i amigues, des d'aquí el meu agraïment a tothom per les vostres col•laboracions i per expressar obertament els vostres punts de vista. S'han dit coses molt, molt interessants i que conviden a la reflexió. D’haver estat possible, us hauria convidat a tots a sopar i a fer una llarga sobretaula per continuar parlant del tema, però molt em temo que la virtualitat del sistema no ens ho permetrà.
    El comentari d’en Florenci m'ha semblat d'una sinceritat i d'un sentit comú sensacionals, com també el de l'amiga Amparo. Precisament ella, sense saber-ho, ha expressat gairebé literalment tots els meus pensaments i ha exposat un dels temes nous que volia posar sobre la taula: el de l’amor sense sexe. També aquest tema l’ha tractat en Joan Josep, d’una forma entenedora i delicada, amb el qual estic totalment d’acord.
    L'aportació de la Carme, de la Marta, amb les seves exposicions d’idees, argumentant la llibertat de l'individu i posicionant-se clarament també l'agraeixo molt. A en German li agraeixo el seu poema i el fet que ens acompanyi. La Pilar, Novesflors, onatge, també han estat uns visitants fantàstics que han aportat el seu punt de vista. Sí, Novesflors, per penjar l’estàtua del David i un quadre de Sorolla, windows live em va amenaçar de tancar l’espai. Pels escrits no, perquè dubto que entenguin el català. I a bastants persones els van clausurar els espais per atemptar contra la moral pública. Tot això al segle XXI...
    Sí, que per acabar, voldria fer esment d'una altra qüestió: la hipocresia, l’autoengany. Quantes parelles hi ha, i segur que tots en coneixem unes quantes, que diuen fer sexe per amor però que en realitat ja fa anys que han deixat d'estimar-se? O que tenen amants camuflats pel mig? Quant de sexe sense amor hi ha darrere les finestres de les cases dels nostres carrers sota una capa d'hipocresia que mai els ho deixarà reconèixer?
    Com veieu, el tema donaria per uns quants posts com aquest i força més llargs. En tot cas, li passo el pòndol a qui vulgui agafar-lo.
    Gràcies a tots per la vostra col•laboració i grata companyia. Una forta abraçada a tothom!

    ResponElimina
  14. Difícil pregunta Montse. Acabe d'arribar d0un cap de setmana on no he tingut l'opció d'entrar en Internet. El primer espai que he visitat ha estat el teu. I així de sobte em resulta bastant complicat respondre al teu debat. Intentaré fer-ho sense llegir els comentaris anteriors per no deixar-me influir.

    Si ens centrem en el tema del poema, resulta evident que tracta un tòpic molt freqüent i recurremt que ha estat vigent des de l'antiguetat fins als nostres dies i que ha estat defensat des de punts de vista totalment dispars i diferents sense arribar mai a una resposta mínimament compartida perquè el tema s'afronta des de situcions socioculturals i religioses molt allunades les unes de les altres, que dónen lloc a concepcions totalment contradictòries depenent de l'educació rebuda i d l'experiència viscuda.

    Desdel meu particular punt de vista considere que és molt difícil pràcticar el sexe sense un lligam amorós i també el fet contrari, sembla dificil per a mi estar enamorat i no gaudir de la màxima culminació que expressa eixe sentiment, que seria la materialització espiritual de l'amor en la realització sexual.

    De tota manera entenc perfectament totes les altres postures, em sembla perfecte que algunes persones el practiquen com a desfogament personal i que altres el rebugen per condicionaments psicològics que no poden superar o que ni tan sols s'han plantejat.

    I ara deixant a banda el tema de debant i centrant-me en el magnífic poema que has escollit, sols em queda felicitar-te per l'ellecció. Crec que el jo poètic planteja la temàtica d'una manera exemplar, sense implicar-se directament, deixant que el lector s'hi posicione segons la seua visió particular del tema mitjançant una construcció verbal que empra el paral·lelisme sintàctic associat a la modalitat oracional més adient per a plantejar el dubte: les oracions interrogatives. Tots aquestos interrogants fan que el lector s'implique i busque la solució que més li convé, tot i que an el darrer vers sembla deixar un clar indici que ens fa pensar en una determinada resposta a partir d'eixa "o" que no para de grinyolar.

    Moltes gràcies Montse. T'espere demà al bosc. Reinicie la meua activitat fent-la coincidir amb el meu aniversari.

    Sempre és un plaer afegit passar pel teu espai.

    Bona nit i fins la propera entrada!!!

    ResponElimina
  15. Joana, gràcies per la teva visita. Ja veus que el tema ha donat força més de si del que em pensava abans de proposar-lo: he aplegat un munt de punts de vista, tots interessantíssims.
    M'alegra saber que torna l'activitat al Bosc. No hi podré passar fins al vespre, perquè des de la feina tenim restringida l'entrada a internet, però no faltaré a la celebració.
    Una forta abraçada, i com diem per aquí, felices vigílies!

    ResponElimina
  16. Cèlia Sànchez-Mústich25 d’octubre de 2010 a les 13:40

    Com que he sentit campanes que em faria gràcia visitar aquest bloc, ho he fet. Caram, caram, caram! Què puc dir més? Bé, que ha estat una sorpresa rebuda amb... (i aquí sí que no hi ha dubtes ni interrogants) AMOR!

    Cèlia

    ResponElimina
  17. Cèlia, la teva visita a aquest espai sí que ha estat un acte d'AMOR per a mi, i un regal impreuable.
    Gràcies, bonica; una abraçada molt gran!

    ResponElimina