diumenge, 6 de gener del 2019

Viaranys



El viarany indispensable per transitar:
saber cap  on volem anar. Que més enllà dels dubtes
s’albiri un bri de blau en l’horitzó llunyà.
Que les fites assenyalin el camí, per no perdre’ns
(el cor, en aquests casos, és la brúixola perfecta).
Que ni allaus ni torrentades ens puguin barrar el pas,
mes, que no en siguin absents totes les pedres;
ens calen per aprendre a superar els obstacles...
Que un sostre de branques jugui a cuit amb el cel
i ens soplugi de xàfecs imprevistos...
Que hi brollin dolls d’aigua fresca per si estem assedegats
(de versos, de música, de nexe...)
Un núvol per apaivagar el sol, si aquest recrema massa,
i una lluna per fanal, si la nit ens fa basarda...
Un barret de palla i un bastó per caminar.
Sabates lleugeres, la bossa a l’esquena i no perdre el pas.
I posats a demanar, esquitxos de colors entre la gespa,
que el sender, tot i els revolts, sigui ben clar;
que els ocells anunciïn cada albada.
Però el més indispensable: saber-te al meu costat,
caminant a prop meu en la distància, donant-nos les mans.
No en direm mai amor, aimada; només amistat...

Montse Galionar   (dins 4 estacions)

20 comentaris:

  1. Jo també vull tot això que dius, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs vinga, Helena, fem-ne bandera dels somnis a veure si aconseguim que es facin realitat!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. A vegades hi ha límits tan imprecisos entre l'amor i l'amistat que el que compta no és pas el nom, sinó tot allò que podem arribar a saber compartir. Aleshores, com li diguem no té cap importància. Aquest vers final, ja ho saps, em va enamorar la primera vegada que el vaig llegir i em continua enamorant quan el rellegeixo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme! Possiblement no cal entestar-se a saber on acaba un concepte i on en comença un altre, sinó nom tan bé dius, gaudir de tot allò que podem arribar a saber compartir... Fa molts anys (potser uns 25) vaig passar per una depressió molt important, una bona part dels familiars més propers em van fer clamorosament el buit per la incomoditat que això els comportava, i van ser algunes poques persones amigues qui van evitar que m'enfonsés del tot... Potser per això el valor de l'amistat és essencial en la meva vida, molt per sobre d'altres coses...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Fer camí omple el cor, i si és en bona companyia molt millor.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Completament d'acord, Xexu! I que per molts anys tinguem camí per recórrer.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Un magnífic diàleg entre la persona i la companyia. La persona i el paisatge. La persona i l'amistat i l'amor. Un poema que podria ser una lliçó.
    Per no parlar dels mots que empres. Per citar-ne alguns:
    Viarany, albirar, fites, torrentades, jugar a cuit, soplugi, dolls, apaivagar, basarda...
    A la foto em sembla reconèixer les roques de Burg, i llunyans els pobles de Montseclado i Tírvia.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres Xavier, com t'ho fas per reconèixer els camins, les muntanyes i les pedres? La foto és exactament del lloc on dius! Crec que del 2015, però cada estiu retorno al mateix trajecte...
      Gràcies per les teves afalagadores paraules sobre el poema! Sovint escric coses així per animar-me a mi mateixa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. En escriure Montseclado hi ha hagut un ball de lletres. Volia escriure Montesclado.
      Montse-clado és exclusiu per a tu quan hi passeges.

      Elimina
    3. He he he, gràcies, Xavier! Encantada amb la nova paraula que em regales! :-))

      Elimina
  5. La M. Roser m'havia deixat aquest comentari, que per una patositat meva he esborrat accidentalment:
    "Ha de ser meravellós caminar per aquests viaranys, sol o en companyia, observant totes aquestes coses meravelloses que tu descrius tan bellament, sobretot si és a l'hora de l'albada...Són sensacions que omplen de pau i serenor.
    Te raó el Xavier, fas servir un vocabulari molt acurat, que tenim un idioma molt ric...
    Petonets, Montse".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí que ho és, M. Roser; trescar per caminets mig perduts per l'alta muntanya és una de les coses que més m'agrada de fer..., i que menys puc fer cada vegada, perquè els ossos ja tenen uns anys i es queixen amb l'esforç...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Enyorament de la muntanya; de la llibertat per caminar; de la lleugeresa del cos; dels poemes que fan pensar aquestes coses.
    Felicitats per tot això, Montse, i que el nou any t'ompli d'esperança.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga. A poc a poc anem perdent la lleugeresa del cos, és inevitable; sí que s'enyoren aquelles coses que ja no podem fer, però haurem d'aprendre a gaudir dels records del que sí que vam fer quan es podia...
      Tot el meu desig perquè aquest nou any et sigui favorable, poeta! Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Tot això que tu demanes en aquest teu meravellós poema ho vull jo per a mi també. T'acompanye, doncs, en el teu desig.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. Si ho desitgem amb força arribarem al final del trajecte, segur!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Una preciosa carta als Reis, Montse, plena d'imatges i amb un seguit de desitjos que no són pas inabastables i que, amb el teu permís, comparteixo.
    Que aquest any assolim els nostres somnis personals i col·lectius, per moltes pedres que trobem en el camí!
    Una abraçada!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Teresa. Esperem que alguns dels nostres desitjos els puguem abastar, i que no ens fallin les forces davant les pedres que sens dubte ens esperen durant el trajecte d'aquest 2019.
      Una forta abraçada!

      Elimina