diumenge, 18 de febrer de 2018

Un remei per a l’anus, Ungüents Marianus.


El Club de les Gallines Velles comença l’any esvalotat. La Maria Remei, la seva presidenta, una respectable dama entrada a la setantena, vídua de fa 20 anys i encara raonablement de bon veure, sembla que s’ha enamorat. És la notícia estrella de tota la colla, que dues tardes per setmana es reuneixen al cafè de la rambla, fent un escàndol que provoca la ràpida desaparició de més d’un client que hi havia acudit amb la pretensió de passar una estona tranquil·la...
Totes elles ho saben, que la seva presidenta no és la mateixa des que van fer aquella excursió a Benidorm amb l’Imserso. Totes se’n van adonar, amb quins ullets se la mirava el Mariano. Les bromes i les xafarderies no han parat de créixer des d’aleshores...
Però no, el que no sospiten ni de lluny és que la cosa hagi pogut anar una mica més enllà...
La Maria Remei ha vist com se li encenia una llumeta al cor i a les galtes una altra vegada. I s’ha fet il·lusions. Ben mirat, no sóc tan vella, comparada amb algunes altres. I si acceptés el berenar que li ha proposat en Mariano a casa seva, tots dos sols, contemplant la posta de sol des de la finestra que dóna directament al mar? Fa massa anys que és vídua, ha respectat escrupolosament el dol, no creu que ningú pugui criticar-la per això.
Una idea li ronda fa dies pel cap. En Mariano diu que n’està d’ella, que es podrien fer  companyia, només companyia i “res més”.  Però..., i si a en Mariano encara se li aixeca? I si li demana relacions d’aquelles del nyaca-nyaca? Uix, va ser tan desagradable quan havia de complir amb l’animalot del seu marit que al cel estigui, que no ha tingut mai més ganes de tornar-hi. Però ves, qui sap, potser amb ell ara seria diferent. És tan agradable, tan senyor i li parla amb tanta delicadesa que mira, li ha agafar una mena de no se què a no sé on que fins i tot es mor de ganes d’intentar-ho. Sí, per la manera com la repassa discretament de dalt a baix, segur que a en Mariano encara se li aixeca. I ella estarà allí, disposada al que faci falta! Al capdavall sempre s’ha dit, que gallina vella fa bon caldo.
Ai, però, comença a pensar en els problemes logístics amb què podria trobar-se. Ara recorda tot allò que li va dir el tocòleg un dia de la sequedat vaginal i de no sé quina mena de pomada lubricant que volia receptar-li per si mantenia relacions íntimes... Au, tiri, tiri (li va respondre ella, tota escandalitzada);  que s’ha cregut que sóc una donota qualsevol que s’obre de cames  a les primeres de canvi? El metge no va insistir, és clar, però ara es penedeix de no haver-se’l escoltat. Evidentment, si vol intentar alguna cosa amb el Mariano necessitarà aquest ajut miraculós, del qual tampoc en sap gran cosa...
I aprofitant un rampell, abans que se’n penedeixi, se’n va a ca l’apotecari a comprar-la. Per sort, a la vila hi ha moltes farmàcies, gairebé una al costat de l’altra, i espera no coincidir amb cap persona coneguda...
Entra a la primera farmàcia, nerviosa, emporeguida, amb una pedra a l’estómac, i quan estan a punt de despatxar-la es troba just al seu costat el Sr. Sisquella, el vell director de l’empresa on va fer de secretària fins que es va jubilar. Solemne, encarcarat, vestit com un enterramorts,  que li fa una cerimoniosa salutació i que li pregunta com està. A ella li agafen tots els mals de sobte i totes les calors del món, és incapaç d’obrir la boca, somriu com una idiota i cames ajudeu-me  surt de l’establiment sense dir ni adéu.
De la segona farmàcia, després de patir una vergonya insuperable i una suor freda..., en surt amb una caixa de Gelocatil. No s’ha atrevit a explicar què volia, a aquell dependent  jove de cara rodona, que se la mirava amb aquells ulls tan oberts i picardiosos, i que li ha dit allò de: ”què necessita aquesta àvia tan eixerida...?”
De la tercera farmàcia..., també en surt amb una altra caixa de Gelocatil. No, si mal de cap no en tindré, no, si el Mariano li agafa la xerrera i em comença a explicar tots els seus mals, es diu a ella mateixa la Maria Remei, tota empipada per ser tan capsigrany...
Abans d’entrar a la quarta farmàcia, es mentalitza tan bé com pot: Maria Remei, passi el que passi, toqui qui toqui, hi hagi qui hi hagi, miraràs d’explicar ben clarament el que vols i el que necessites. I alabat sia Déu!  La despatxa una noia que inspira confiança amb el seu somriure agradable i la mirada professional. Intenta explicar-se tan bé com pot. Que si aquell producte per a la zona que vostè ja sap, per quan ja som grans i segons quines coses ens fan mal... Però la noia no l’acaba d’entendre, i surt d’allí amb dues ampolles de gel per a la higiene íntima, d’un litre cadascuna, que anaven juntes perquè estaven d’oferta i que prometen no danyar-li la flora vaginal...
Prou, ja n’hi ha prou de fer el ridícul, fins aquí hem arribat, em rendeixo!  No havia passat més vergonya en tota ma vida. El que no ha de ser no ha de ser, i si no pot ser és perquè no pot ser. Somnis d’amor a aquesta edat, somnis de nyaca-nyaca... Jesús, Maria i Josep, si sembla que m’he begut l’enteniment...! Sí, la Maria Remei sembla tenir-ho molt clar...
Entre els Gelocatils i els sabons, amb el tràngol s’ha oblidat de comprar pasta de dents, i entra a l’adrogueria del carrer Comerç. Remena entre les prestatgeries, en troba una que no coneixia i se l’emporta per veure si té bon gust. Mentre fa cua a la caixa s’entreté a repassar les lletres de la capsa: al costat de la marca comercial hi pot llegir: “Alivia la sequedad vaginal y facilita las relacions sexuales”.  Ai Sant Antoni Gloriós, d’on ho he tret, això!, però no té temps de seguir invocant cap més divinitat perquè la caixera ja l’està mirant ben encuriosida. Abans que aquesta pugui obrir la boca ja s’ho diu tot ella: “Això és vaselina, oi, senyoreta?, és que vull posar-ne a les juntes de les portes de l’eixida perquè grinyolen una mica”. La caixera no diu res i s’aguanta el riure, a ella de l’atabalament li cau el canvi per terra i el cor li inicia un concert de timbals molto vivace.
Ja al carrer, novament recupera l’aplom. Vinga, Maria Remei, això ha estat un senyal del cel, i al capdavall ja tens el que buscaves! Considera de nou la possibilitat d’acudir a la cita amb el seu pretendent i que passi el que Déu vulgui.
Una mica més enllà es creua amb un grup de persones amb banderes estelades que vénen d’una manifestació. I entre les veus en sent una de clara que diu: És hora de prendre mesures dràstiques, el Mariano no sap fer altra cosa que donar a tothom pel cul...!
Tot i els seus limitats coneixements en temes de sexe, la Maria Remei sap què significa aquesta expressió i s’esgarrifa només d’imaginar que també ho vulgui intentar amb ella. Això sí que no, de cap manera, per aquí no hi passa! Però què s’ha cregut el porc aquell, tan discret i bona persona que semblava? A més, pel que es veu són del domini públic els seus vicis, tota la vila en va plena!  Sí, és hora de prendre mesures, i ben dràstiques, i ella serà la primera a dur-les a la pràctica!
Tot i que ja és tard se’n va cap a casa el pretendent i truca a la porta; ell la rep sorprès i il·lusionat alhora.  Decidida,  li estampa la capsa del Vaginesil enmig de la cara. El pobre home es queda parat com un estaquirot:  però què fas, Maria Remei, que t’has tornat boja?
Que què faig? No has entès res, oi? Doncs mira, t’ho diré en castellano para que me entiendas: que t’hi donin a ti, por c...! Y si te escuece el ano, ungüentos Mariano!
I tota enravenada se’n torna al seu pis, orgullosa d’ella mateixa i de la seva acció, jurant que no ho explicarà a les amigues del Club de les Gallines Velles, perquè probablement es farien un tip de riure i  tampoc no l’entendrien... I és que l’amor, amics meus, de vegades encara és més complicat que la política! 

Montse Galionar

14 comentaris:

  1. Molt divertit Montse. Erotisme a la tercera edat, per què no?
    Esperem que algú li expliqui a la Maria Remei que el M. que és anomenat a la mani no és el "seu" Mariano de l'Imserso.
    Això sí, haurà de tornar a fer el pelegrinatge per les farmàcies. Potser s'hi troba el Mariano de l'Imserso comprant pastilles blaves... per la tos, naturalment.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M'has fet riure, Xavier, amb allò de les pastilles blaves...! M'has donat una idea per un altre final! Haurem de seguir de prop la Maria Remei i les seves aventures...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Ha, ha, molt divertit! ... m'encanta.
    Saps? Anomenar-se Mariano avui en dia porta "mal fario"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Pere. De fet, crec que mai m'hauria agradat, en cas de ser un noi, dir-me Mariano; els acudits dels companys poden arribar a ser molt cruels...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Molt divertit, Montse.
    Ha, ha,ha... Això a la gallina vella li passa per amoïnar-se massa.
    I asobre s'ha fotut un embolic de Marianos i de culs també, per descompat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme; es tractava de divertir-se una estona amb alguna astracanada que intentés treure ferro per una estona als difícils moments que ens toca viure...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Història ben divertida , la teva ! ...felicitats !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Artur. D'això es tractava, de riure una estoneta!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. He,he, m'has fet riure molt amb aquest relat, començant pel títol,la pobre Maria Remei innocent ella...M'imagino la cara del Mariano que no deu entendre res de res!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. D'això es tracta, M. Roser, de desdramatitzar una mica les coses i saber trobar motius per riure, ni que sigui de tant en tant...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Ha,ha,ha, que bona ets contant històries! M'has get recordar que una vegada, en una farmàcia una dona de l'edat més o menys de la teua protagonista, va demanar un producte d'aquests, del qual desconeixia el nom, però es va explicar tan bé que tothom la va entendre, i vam riure tots amb ella, que també reia, i una noia bastant jove, no sé, uns 40 anys devia tenir, li'n va recomanar un que, segons va dir, usava ella mateixa i li anava molt bé. La farmacèutica, doncs, li'l va vendre. No sabem com degué anar la cosa...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha, ja ho diuen, Novesflors, que la realitat supera la ficció... La meva història també té una base real, però seria massa llarga d'explicar. El que sí puc dir és que vaig estar cercant alguna imatge a Google del producte, que al final no vaig posar, i que ara, en qualsevol pàgina que entri, em surt una quantitat bestial de publicitat sobre aquests productes... :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Llàstima no poder saber els resultats... Ara que els "avis per la llibertat" són tan decidits, aquesta dona cal que s'espavili.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ha, ha, ha, Olga, em sembla que n'hi haurem d'ensenyar, de viure! O qui sap, potser ella soleta ja n'acabà aprenent... :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina