dimarts, 11 d’abril del 2017

Miratges

Pot ser un bon moment per recordar de nou aquest poema ja publicat anteriorment, després de la finalització d'un  projecte compartit a quatre veus sobre les quatre estacions, del qual possiblement aviat en sentireu a parlar. 


Va ser enmig d’un bell estiu
quan vaig veure esclatar la primavera,
la més sensual, rotunda i fetillera.
I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...
Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,
que els pits es badaren per a tu
com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...
Va ser quan les tardes s’escurçaven
que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,
i els ulls recobraven l’alegria;
quan la llum del cel, del sol, de tu,
m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,
exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern
quan un vent huracanat de nom incert
se’t va endur del meu costat, així, de sobte;
quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen
en cada record, cada gest, cada estona compartida
que no tornarà mai més...
I ara, que la llum encega novament,
que els arbres han florit, i el dia és llarg,
què en faré d’aquest temps esplendorós
que es passeja davant meu a tall d’escarni?
Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.
Ets dins meu, tan adherit,
que em fas mal, i jo em faig por,
i te’m menges l’oxigen i la vida...
Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Montse Galionar

16 comentaris:

  1. Un poema preciós que té relació amb les estacions de l'any, amb els sentiments i per tant amb el nostre projecte a quatre veus.

    És un plaer rellegir-lo, encara que sigui trist...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Carme. El poema, pel fet de contenir les quatre estacions en els seus versos, em va fer pensar en el projecte a quatre veus; ja té tres anys però semblaria fet expressament...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. "Focs de tardor" que amenacen de tornar a prendre.
    Les estacions de l'any sembla que vulguin condicionar l'amor?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, potser és més aviat l'amor qui condiciona les estacions de l'any... O potser els dos conceptes es retroalimenten...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Les estacions de l'any i els sentiments són per a mi una fita molt important, ja ho saps.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, i una vegada més coincidim.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Els homes i les dones com les flors esclaten a l'estiu, maduren a la tardor i de vegades es marceixen a l'hivern ... són les coses de l'amor.
    Però ja sabem que la vida és "ondoyante", incerta, canviant. A la primavera podem renéixer de nou, no és un miratge, és una il·lusió.
    Al final del teu poema dius que et falta l'oxigen, la vida, que tot ha estat un miratge. Jo hi veig la il·lusió de tornar a començar:"Va ser enmig d’un bell estiu quan vaig veure esclatar la primavera..."

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. N'has fet una molt bona lectura, Pere, del poema. Però et ben asseguro que en aquest cas es va tractar tan sols d'un miratge disfressat d'il·lusió... I en el meu cas, el pitjor mal que se'm pot fer és que algú jugui amb les meves il·lusions... Però sortosament el poema ja té tres anys i amb oxigen o sense he aconseguit el més important: sobreviure!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Quines quatre veus tan ben afinades!! Un plaer llegir poemes tan bells.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Mari. Aquest poema no pertany al Quatre veus; és bastant anterior, tot i que en ell s'hi concentren les quatre estacions.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Un poema molt bonic,"un primavera d'estiu"... No el recordava i ja tinc ganes de conèixer aquest projecte "A quatre veus", sobre les estacions. Suposo que ens tindrem l'honor de poder-lo conèixer!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, M. Roser. En sentiràs a parlar d'aquí a un temps, segur!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Uf, punyent el poema. M'ha agradat, però quina muntanya russa, puja molt i després cau. Però per què les males coses han de passar a l'hivern!?

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, les emocions acostumen a ser unes muntanyes russes moltes vegades. Ens omplim el cor de cicatrius que són fruit de les múltiples caigudes que hem patit. Tot i això, sobrevivim...
      Una forta abraçada!

      Elimina