dissabte, 18 de març de 2017

La llei de la (in)dependència

 

-Mire usté, me han mandao aquí pa que me den la independencia esa. 
Qui s’adreça a la recepcionista és un senyor que podria tenir entre 65 i 75 anys, jubilat, d’aspecte més aviat humil, que no ha perdut el seu deix andalús tot i els 50 anys que porta a Catalunya. S’ha presentat a l’oficina de la Regidoria de la Gent Gran per recomanació de la treballadora social de l’ambulatori. L’escena no és nova, es repeteix gairebé cada dia.
Se li pregunta si el metge ja n’hi ha fet cinc cèntims sobre la Llei de la Dependència, i el senyor dubta: Pué no sé, argo así me habrá dicho.  I la recepcionista el convida a seure, agafa un imprès de tres fulls i es disposa amb tota la paciència del món a explicar-li en què consisteix això de la Llei de la Dependència, els diferents graus que hi ha, en quins tipus de casos es concedeix, quins ajuts podrà obtenir-ne i com ho ha de fer per omplir la sol·licitud. Y no me la puede rellenar usté? No senyor, no ho podem fer; per a qui és la sol·licitud? Para mi mujé, que la pobre des de que le dió el ictus está cada día más malamente. I no té algun fill o algú jove a la família que pugui ajudar-lo amb els papers? Claro que tengo, pero mis hijos trabajan to el día y no voy a ir a molestarlos con estas cosas; que pa eso está el ayuntamiento, no?, vamos, digo yo, porque de impuestos sí que pago...! Doncs miri, anirem poc a poquet i li explicaré com ho ha d’omplir. Ja veurà com no és tan difícil com sembla: Que si aquí el nom, que si l’adreça més avall, que si el telèfon de contacte on trucaran per avisar-los quan vinguin a fer-li la valoració al domicili, que si aquest apartat no cal que l’empeni i amb un llapis li tatxo perquè no s’emboliqui... Que si aquest requadre d’aquí només l’ha d’emplenar el banc on cobra la pensió (mirada recelosa, es posa a la defensiva). Així quan li donin els diners de la dependència els hi ingressaran al número de compte que facin constar (i el senyor es relaxa immediatament). Que si aquí, veu?, ha de signar la persona interessada. Y si no sabe escribir? Doncs llavors que signi amb l’empremta dactilar. Y eso que é? Se li explica. Con el deo? Sí, sí, amb el dit ja n’hi haurà prou. I la recepcionista continua amb el seu discurs. Aquesta pàgina se la llegeix però no hi haurà de fer res, així que també la tatxo, i aquesta també. I compte, aquesta sí que és molt important; sobretot que el metge de capçalera li empleni fent constar totes les malalties. Cualas, la mías? No, no, les de la seva senyora. Ah!
Mentrestant la sala de recepció s’ha anat omplint de gent que s’espera impacient. El telèfon no para de sonar. Ningú més dels despatxos ni l'agafa ni el recupera. Algú no s’ha adonat que la porta d’entrada està oberta i no para de trucar insistentment al timbre. La recepcionista acaba cridant tan fort com pot: Endavaaant! I al final algú dels qui s’esperen s’aixeca per dir-li que entri.  La impressora comença a pitar perquè s'ha quedat sense paper... 
Una vegada ben explicat tot el formulari, davant la cara de no haver entès gran cosa, la recepcionista torna a començar per la primera pàgina: Miri, ara ho tornarem a repassar de nou i ja veurà com li semblarà més fàcil. I amb els senyals als apartats que s’han d’emplenar, les ratlles on no cal posar res, l’al·licient de l’ajuda econòmica que possiblement rebrà, havent entès on cal signar i decidit a tornar al metge de capçalera perquè li empleni el full  corresponent, el senyor ho veu més clar, fa alguna pregunta complementària, assegura que ja ho ha entès tot, se sent agraït, li dóna la mà efusivament a la recepcionista, s’aixeca disposat a marxar. Ella li deixa anar, somrient, a tall de comiat: li ha quedat clar, ara, en què consisteix això de la Llei de la Dependència? I el senyor respon: Sí señora, claro que lo he entendío, me lo ha explicao usté mu bien.  Pero de verdá se lo digo, con toda confianza: yo siempre he estao en contra de eso de la independencia; me siento catalan y mis hijos han nacío aquí y són catalanes, pero que no me venga naide con eso de que Cataluña quiere salirse de España! Pero claro, tonto no soy, y si me prometen que me van a dar todo ese dinero firmo donde sea, oiga, aunque sea con el deo o con lo que haga farta, no sé si me entiende usté!

I marxa caminant a poc a poc, amb el cap ben alt i un gest de dignitat ben genuïna, mentre la recepcionista es mossega dissimuladament els llavis, qui sap si per contenir un improperi o un somriure burleta, o potser les dues coses alhora. Mentrestant, un altre senyor s’ha aixecat de la cadira i s’atansa a la taula de la recepcionista disposat també a demanar la independència... 

20 comentaris:

  1. Llegint aquest post he sentit una gran tristor, que és el què m'inspiren aquestes persones grans, que van pel món sense tenir les coses clares i a la família no hi ha ningú que els doni un cop de mà...Encara sort que ha trobat una recepcionista de bona fe. Penso que hi hauria d'haver una persona, només per atendre aquests casos de paperassa,( substituts de la família) perquè és clar, els de la cua, tampoc en tenen la culpa!
    Que tinguis un bon diumenge, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, a mi el que em causa una profunda tristesa és veure que els fills d'aquestes persones són incapaços de moure un dit per ocupar-se de les coses dels seus pares o acompanyar-los en els tràmits més feixucs. Sembla que hagin defugit tota responsabilitat cap a ells, que estiguin totalment deshumanitzats. I cada vegada ens en trobem més, d'exemples així... Ningú no vol sortir de la seva zona de confort, i cada vegada semblem anar a pitjor...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Si jo fos aquesta recepcionista ... mmmmmmmm.... em sentiria molt temptada a dir-li que sí, que sí, que amb la independència tot plegat serà molt més fàcil, que ompli els papers i que voti independència, però clar, les coses no funcionen així... i segurament no sap ni qui coi són junts pel sí, i encara menys la CUP... marededeusenyor!!! :(

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no saps les vegades que em sento temptada a fer coses com ara les que proposes... :-)) Però per sobre de tot, he de vetllar per mantenir el lloc de feina, així que anirem explicant la llei de la dependència a qui faci falta...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Ha,ha,ha, no sé si pot ser gairebé autobiogràfic, per això de la recepcionista, tot alhora, de vegades la supera, i no m'estranya... de segur que arribarà a casa després del treball cansada... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, Novesflors, i tant que és autobiogràfic, però només es tracta d'una petita part del panorama en què em trobo cada dia, i encara, aquest, força amable... Es tracta de no perdre el sentit de la ironia!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Una escena costumista. Es deu repetir a diari a Vilafranca i a totes les ciutats del país.
    Quina sort trobar-se una recepcionista tan amable... em recorda algú.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Segur que es va repetint, Xavier! I les persones de primera línia, o de primera acollida, som les que parem el cop... No et pensis, que al costat d'altres experiències que no explico, l'anècdota d'avui és fins i tot descafeïnada!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Fet i fet la independència no va començar a interessar a una gran part de la població fins que la bombolla va petar i va començar la crisis, aquí va ser quan es van posar a fer comptes i es van adonar que hi hauria més calers en una Catalunya independent, es un dels millors motius per demanar la independència.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No deixa de ser una motivació força assenyada, Pons. Ja ho diem els catalans, que el que no són pessetes són punyetes!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Quin post tan divertit! Encara que a la recepcionista no sé si li ho semblarà!
    Jo recorde una anècdota que va contar un metge de Sevilla que havia anat un home major tot espantat perquè li havien dit que tenia SIDA. El metge li va fer tres o quatre preguntes i de seguida va saber que l'home estava molt confós.
    -Por qué dice usted que tiene sida?
    Porque en la tele han dicho que los que tienen sida son sero positivo- va confondre seropositivo en el RH de la sang. Paciència!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Molt bona l'anècdota del metge, Mari! Sí, en podríem explicar moltes. Una vegada, una senyora em va explicar que portava un cateto a l'esquena (li havien posat un catèter), i una altra no sabia on havia deixat "las maletas", referint-se a "las muletas" tothom per allà buscant alguna maleta... I així seguiríem...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. El relat és ben significatiu del que passa avui dia amb moltes persones grans. La solitud, la manca d'adaptació al moment actual i un llarg etcètera que converteixen la seva vida en un suplici.
    Sort que de vegades serveis socials compromesos amb la seva feina, veïns i voluntaris els ajuden a resoldre aquests petits detalls que per a ells suposa una muntanya insalvable

    ResponElimina
    Respostes
    1. Alfonso, la sensació és que es tracta d'un pou sense fons; quan més l'omples més buit està. Si les famílies fossin més responsables i fessin aquest acompanyament als pares que d'altra banda no hauria ni de qüestionar-se, els serveis socials dels ajuntaments podrien dedicar més mitjans a qui de debò ho necessita. Altra tema és la llei de la dependència, que pertany a la Generalitat i que ja va néixer ferida de mort, sempre insuficient, situació davant la qual ben poca cosa podem fer per agilitar-la...
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. El teu bloc va ser un dels primers en català que visitava. Avui buscant papers antics m'he trobat amb una narració teva que publicaves el 2013 amb motiu del dia mundiañ de la sida: "Roig sobre fons blanc", em va encantar i la vaig treure en paper, no em recordava d'allò i al veure-ho he recordat tot i m'ha produït alegria i il·lusió.
      He volgut dir-t'ho per compartir-lo.

      Elimina
    3. Gràcies, Alfonso, és un honor per a mi que aquella narració no et deixés indiferent i que fins i tot te l'haguessis impresa! La vaig escriure fa molts anys, quan disposava d'un temps per a la literatura que ara no tinc, i me la van publicar en un llibre amb altres autors. Amb tot, un blog com aquest no és el millor lloc per a les narracions llargues...
      Jo també entrava regularment al teu espai, però se'm penjava l'ordinador cada vegada que ho feia, possiblement per algun virus de la xarxa. Ara, però, ja hi puc entrar sense problemes i així tornar a seguir-te.
      Una forta abraçada i gràcies novament!

      Elimina
  8. Tot plegat em desperta unes quantes sensacions, algunes d'elles contraposades. Per començar, és fins i tot comprensible que a la gent gran li costi entendre la burocràcia, si ens costa a tots, com no els ha de costar a ells. Després tenim que no hi ha prou personal per atendre a tothom que ho necessita, el sistema és poc efectiu, però sense diners, poc s'hi pot fer. També tenim aquesta mena de gent que no s'acaba d'adaptar, que viuen aquí i no els portis de nou a la seva terra, perquè ja no és la seva terra, però decideixen que no volen que s'estableixi una frontera (imaginària) que els separaria irremeiablement de la seva España natal, quan en realitat ni se n'adonarien, com a molt per a bé, ja que tindrien més fàcils algunes coses, o com a mínim tindrien la possibilitat de tenir-les més fàcils. I finalment també aquesta dignitat i orgull de defensar allò que creus, de dir-ho amb el cap ben alt. Això sí, si hi ha diners pel mig, seguir-ho dient però tragar amb el que sigui. Aquests són els meus principi, però si no li agraden, en tinc d'altres, que deia aquell. El preu d'alguna gent és realment baix. I en resum, que cada cop penso més que els animals ens superen en molt als humans, que no hi ha per on agafar-nos.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bravo, Xexu, pel teu interessantísim i argumentat punt de vista. Estic d'acord amb tot el que exposes. Amb tot, un nombre significatiu d'usuaris que atenem no crec que es plantegin tantes coses ni que arribin a gaires deduccions. Van més aviat a la defensiva i ataquen sense necessitat quan no caldria. No és el cas de tots, evidentment, ni de la història que explico en aquest post, però pensa que força gent mostra un component agressiu que reben les administratives de primera línia, com és el meu cas. Hi hauria també un component d'educació, o de manca d'ella, que sobretot en algunes persones es fa molt palesa... En fi, Xexu, que la vida no és fàcil, la burocràcia tampoc, i guanyar-se les garrofes encara menys...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. "Que tot és egoïsme, que tot és interès" deia Flotats referint-se a l'amor, paraules que s'escauen aquí.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Malauradament per a molta gent és així, Helena. O com es deia antigament, el que no són pessetes són punyetes. Els principis, per a algunes persones, ho són tan poc que els canvien així que en necessiten uns altres... Malgrat tot, no perdem l'esperança en l'ésser humà!
      Una forta abraçada!

      Elimina