Racó de novembre (2016)

“...Surt del teu son, vell gat, i, entre grans badalls i estiraments, surt a buscar l’amor...”    (Kobayash Issa) 

Ja ha arribar el moment

de dir les coses

pel seu nom

i de beure de les fonts

tal com raja.

S’han acabat

els silencis

que oculten els torrents

del màgic influx dels astres;

i la mediocre por

que rodola de la mirada

s’ha escolat peus enllà.

És l’hora de viure! 

Frederic Cuscó i Campllonch  (Poesies de mitja tarda). 

T'espero...

Imatge: Jaume Claramunt

Els carrers estan humits de la roina que ha caigut aquesta tarda. Tota la tarda igual. Grisa i sense colors. Se m’ha fet molt pesat esperar el senyal que m’indica que aviat arribaràs: esperar que el sol es pongui, que em comenci a embolcallar una foscor engrescadora i..., ja falta poc perquè tu em vinguis a buscar.

Doncs sí, ha costat molt que la tarda d’avui se n’anés corrents. Vull dir-te que l’he empaitada una estona. No ho acostumo a fer, però avui tenia un no sé què que m’impacientava. A l’hora de sopar no he tingut massa feina. Només he menjat pa amb tomàquet i pernil. No tenia gana: potser era aquest rau-rau interior. He mirat el rellotge i ja faltava poc per l’hora. De fet, quan em posava l’abric i el fulard ja m’escalfava el coll, has trucat a la porta. Sabia que eres tu. En obrir he pogut veure la serenor del teu rostre, i la tendresa del teu somriure ja m’amarava. Ens hem donat la mà i quan hem sortit al carrer hem notat que una lleugera frescor ens acompanyaria en el nostre passeig. Sense dir-nos res, només amb la teva mà entre la meva, hem començat a caminar cap a la part que ens agrada més de la nostra vila: el barri antic. On els carrers són estrets, empedrats, quasi empre humits i plens d’olors característiques.

Només ens envolta el silenci. No es veu ningú. Els nostres passos caminen junts, il·luminats per la teva blancor. Mentrestant, gaudim de l’entorn. Com cada nit, passem davant d’aquelles botigues. Botiguetes velles, de bigues corcades, d’olor d’encens, que guarden dins del seu ventre antigalles que resten silencioses i discretes en contemplar el nostre pas lleuger. Un pas que amaga una passió que esclatarà quan s’acabi el nostre passeig.

Continuem caminant sota balcons plens de roba estesa, de baranes rovellades i de parets on el pas del temps fa anys que ja hi treballa.

Sento el pes de la teva mirada. M’aturo. Em mires als ulls. Tu saps el que vull, tu coneixes el que es mou dins meu. No cal que et digui res. El nostre silenci no és buit, és ple de missatges. Al final del carrer s’insinuen les formes gòtiques de l’església. Mentre ens hi acostem, podem veure com la seva figura s’alça majestuosa i gaudeix de les abraçades dels estels que té més a la vora. Uns estels gelosos de les nostres besades. Com cada nit, a la porta, hi dorm un home sota uns cartrons i amb el tetrabrik de vi com a única companyia.

Continuem el passeig per la plaça deserta. El camió de les escombraries trenca el silenci i per un moment ens distreu del nostre capteniment.

Endevino el teu desig d’arribar a casa. Vull que l’espera l’augmenti. Baixem les escales i retornem als carrers d’abans. Continuen solitaris. Només un gat blanc, blanc com tu, passa corrent davant nostre i s’introdueix en la foscor d’un portal petit i vell.

No se sent cap soroll. Els nostres passos caminen junts, però més ràpid en endevinar, al final del carrer, el balcó de casa. Quan obrim la porta, l’agradable escalfor ens recorda la fresca que feia al carrer. Saps que a la meva cambra ens espera el nostre disc. La música omple l’estança. T’acostes i em treus l’abric. Mentre em despulles, la blancor que desprèn el teu cos m’il·lumina i em fa sentir segura. Els teus braços em recorren l’esquena, les natges, les cames. Talment com si em volguessin emmotllar. El silenci ens envolta. Cap paraula. No la necessito. En tinc prou amb la teva mirada tendra i transparent. Sí, el silenci ens envolta i sento la teva llengua enjogassada...

Un raig de sol ataronjat envaeix el meu rostre. Refuso la seva bellesa, car ell t’ha fet marxar del meu costat. De fet, fa poc que te’n deus haver anat. Com sempre, no m’has dit res. Sé que la teva delicadesa no vol interrompre el meu son satisfet. El despertar és lent, però em sento contenta. Em sento plena de la teva blanca llum. La sorpresa ha estat, però, quan he vist dibuixat un missatge al vidre de la finestra, aprofitant la humitat del matí: “Tornaré aquesta nit, Galionar”. Acabaré la frase. Trec el braç, tot mandrós, abrigat pels llençols i amb el dit hi escric a sota: “T’espero, Lluna estimada!”. 

Nati Santacana

El mirall i tu (article de l'Eva Piquer)

Il·lustració: Eva Armisén

He trobat aquest article de l’Eva Piquer a Catorze.cat i per un moment he pensat que m’estava descrivint. Vinga, algú de vosaltres s’hi veu, també, reflectit, reflectida, en el seu mirall, ni que sigui parcialment?

T'hi mires i t'hi veus. Les veus.

La que, de petita, se sentia i se sabia desencaixada. La que es tancava al lavabo de l'escola a fer passar els minuts perquè l'hora del pati se li feia molt llarga. La que no s'agradava amb els cabells llargs, no s'agradava amb els cabells curts: no s'agradava. La que es va començar a agradar per la força del costum. La que va descobrir que els llibres la feien volar. La col·leccionista de tu rais: tu rai, que sempre caus dreta; tu rai, que te'n sortiràs. La que duia lentilles d'un sol ús. La que comprova que les ulleres graduades li tapin les ulleres de sota les parpelles. La que plora per qualsevol fotesa. La que, de tan espantada, no pot ni plorar. La que té por de no estar a l'altura. La que de tant en tant s'estima una mica i deixa d'acotar el cap. La que regala lleialtats abans d'hora i després se la fot. La que va per lliure.

La que guarda secrets en calaixos de la memòria. La que no sap dissimular. La que té una fòbia social diagnosticada i domesticada. La que cova menys remordiments dels que caldria per haver fet coses que no explicarà ni morta. La que no sap ni vol dir mentides, que ja té el nas prou llarg. La que prefereix enviar cinc-cents catorze mails que fer una trucada. La que prova de somriure sense obrir la boca per amagar unes dents de color tetraciclina. La que riu d'acudits fets a mida, oblidant la grogor dental. La que sembla distant però en petit comitè no calla. La que quan viatja acaba tornant al mateix lloc. La que pagaria per trobar les paraules justes. La que escriu per pensar. La que voldria poder dir que diguin el que vulguin, i a mi què. La que ha après a distingir la gent que val la pena.

La que es mira al mirall i s'hi reconeix.

Eva Piquer