dissabte, 3 de setembre del 2016

Racó d'aniversari (setembre 2016)


"...Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena…”  (Ingmar Bergman)

Doncs sí, des del mirador privilegiat on faig una petita aturada per recuperar l’alè i des d’on contemplo la vasta extensió del bosc que he deixat enrere, em preparo amb més determinació que mai, amb més força i amb més ànims per continuar el trajecte. El tram de muntanya ja assolit és considerable; el fons de la vall queda molt lluny, el riu, les vaques i les bordes semblen minúscules figures de pessebre. Però el paisatge que tinc al davant, des d’aquí on em trobo ara, des d’aquesta nova dècada que estreno i que tant m’imposa, és cada vegada més ampli, més pur i més seré. Caldrà aprendre a gaudir-ne sense presses, sense pors, amb la llibertat que atorguen el coneixement d’un mateix i la saviesa dels anys acumulats, sense menystenir la victòria personal d’haver-hi pogut arribar.
I és que jo me’n reia, de les tan anomenades crisis d’identitat que afecten algunes persones quan canvien de dècada: que si la crisi dels 40, que si la dels 50, fins i tot la dels 30...  Les banalitzava perquè no n’havia patit mai cap i no les coneixia, em semblaven més pròpies d’individus superficials i una mica carregats de punyetes... Era injusta en la meva apreciació, ho reconec. Però sense com va ni com costa, m’he trobat immersa, davant el meu astorament, en una d’elles! No, no és pas perquè tingui por de fer-me gran o perquè m’espantin els canvis que això implica en tots els àmbits, no; és que sense voler-ho, ni creure-hi, ni tenir-ho previst, ni saber com ha estat, m’he despertat enmig d’una boira espessa que em desdibuixa els camins, en un procés de replantejament vital de qui sóc, què sóc, on sóc, què m’espera a partir d’ara, mentre em repeteixo ingènuament: però si encara sóc massa jove per complir 60 anys! I a diferència d’altres edats, saps que ja no ets a temps de fer grans canvis en el que et queda de vida, que a partir d’ara tot serà una conseqüència del que has fet i del que has viscut... Costa mantenir-se dempeus, a voltes, a tanta altura i no sentir vertigen...

Per això, just acabada d’aterrar a la vida quotidiana després de passar uns molts bons dies envoltada d’altíssimes muntanyes a la Vall Ferrera, he fet meves amb més convenciment que mai les metafòriques paraules que encapçalen aquest especial Racó d’aniversari: Envellir és com escalar una muntanya: a mesura que puges les forces minven, però la mirada és més lliure, i la vista, més àmplia i més serena. Esperem que llibertat, amplitud i serenitat m’acompanyin durant aquesta novíssima dècada prodigiosa. I que tots vosaltres també! 

18 comentaris:

  1. Et veig en plena forma a l'inici d'aquesta dècada que anomenes prodigiosa, espero de tot cor que es compleixin els teus desitjos.
    Jo ja estic a la segona meitat d'aquesta dècada, i si vols que t'ho digui, si hi ha salut tant li fa fer-ne cinquanta com seixanta.

    Bona nit Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Pere. Sí, de fet, avui que j'ha me llevat amb els 60, m'adono que els neguits que m'han acompanyat aquests darrers temps eren una mica exagerats... Esperem que la salut acompanyi, i una generosa dosi de bons moments també, i que tu hi siguis per poder compartir-ho.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. uns 60 molt ben portats !!!!! dona a mi em passarà dintre de tres breus anys axó d'ingressar en el club dels seixanta, com dius tu massa jove per fer-ne seixanta, jo conec gent de 40 que són més vells que tu o que jo....la joventut no està el nombre d'anys sinó en l'actitud

    per molts anys joveneta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Elfree; avui dia, a aquesta edat ja no sóm unes velletes com les nostres àvies, però com que encara guardem el record d'infantesa de com les vèiem, hi ha la impressió que els 60 són la porta cap a la vellesa... I crec que això ens aboca a reflexions, replantejaments personals inconscients que ens pertorben una mica. Però la cosa no passa d'aquí, i la vida no varia ni un mil·límetre només per tenir uns quants dies més o menys...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Jo et veig molt flamenca per entrar a la seixantena. Dubto que jo arribi amb forces per anar-me'n a caminar per la Vall Ferrera, el meu jo del futur t'enveja! Es tracta de gaudir les coses bones que té cada moment de la vida, i no puc parlar massa d'aquestes edats, però estic segur que de coses bones n'hi ha, probablement menys pressió, menys necessitat de demostrar res, molt bagatge... tot això aporta avantatges. Aprofita'ls, i deixa't estar de crisis!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xexu. M'has fet gràcia amb això de veure'm flamenca! Passa que em van fer aquesta foto sense que me n'adonés, amb la ment perduda en el paisatge, en una pose que mai hauria adoptat conscientment per a una fotografia... I quan vaig veure-la em va agradar, mira, per la seva naturalitat! No, no et pensis que camini gaire ja per la muntanya, no; són excursionetes força discretes, però les gaudeixo de valent. Tens raó en la saviesa que anem adquirint en fer-nos grans; d'alguna cosa han de servir les hòsties que hem anat rebent fins a arribar-hi...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Unes paraules molt sabies aquestes...Arriba un moment que tot el què havies de demostrar ja ho has fet, tot i que encara et posis algun repte a tu mateixa!
    Això de les crisis, suposo que depen de la mentalitat de cada persona i de com et sentis anímicament i físicament i entenc que com més dècades fas s'entenen més, jo em ric de la dels 30 o 40, o 50...
    Per molts anys Montse i no et deixis portar per cap crisi de la 6a dècada, perquè molts de més joves no t'atraparien pas pujant muntanyes i de mentalitat també ets molt joveneta!!!
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Roser; sé que pots donar-me bons consells en això d'aquestes crisis de canvi de dècada, perquè has fet el trajecte abans que jo... Sí, ara toca seguir la senda que tenim al davant sense defallir, que al capdavall és el mateix camí de sempre que ja seguíem...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. MOLTES FELICITATS, MONTSE!!!

    I benvinguda al club de la seixantena.

    Em sento totalment identificada amb tot el que dius Montse. Jo sempre havia canviat de dècada, 20, 30, 40, 50, amb alegria. I cadascuna em semblava millor que l'anterior. Però, crec que ja ho he comentat en alguna altra ocasió, els 60 se'm van fer costa amunt. I vaig viure exactament com tu dius dins d'una mena de boira desorientadora que semblava que no em deixava caminar... No eren els anys ben bé, sinó les situacions viscudes. Però fa ja 4 anys que tot això va passar i finalment la vida continua. I procuro que la frase de Bergman sogui ben certa... Encara que hi hagi moments de tota mena. Però això pasa a totes les edats.
    Aprofitem la vista més amplia i mes serena de pujar edat amunt.

    Feliç seixantena, Montse!!! Una abraçada immensa i còmplice

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Carme; són tantes vegades que coincidim en la manera de viure algunes experiències íntimes...! Després del rebombori de les celebracions oficials i oficioses, ja amb més tranquil·litat, continuo novament el trajecte pel camí de sempre, això sí, cada vegada amb més saviesa acumulada i intentant saber-la portar a la pràctica.
      Una abraçada molt gran, amiga!

      Elimina
  6. Primerament per molts anys Montse.
    He llegit atentament la frase de l'Ingmar Bergman. També les reflexions que et fas tu mateixa, i les de les companyes i companys en els seus comentaris. Totes molt sàvies, tant les dels que han arribat a la seixantena, com els que encara no ho han fet.
    Poses una cançó cantada pel Serrat. Un bon exemple. La lletra de Machado, no per coneguda és menys interessant. Escoltada pensant en tot el que exposes té un sentit que encara no li havia trobat. I el mestre Serrat ha passat de la seixantena. I malgrat alguna malaltia greu que ell mateix ha confessat, segueix en forma, i ja ha passat de la setantena.
    Tornant a la seixantena, sóc veterà. Amb 61 anys (i malgrat els malgrats) puc dir que també és una bona edat. El que es perd físicament es guanya per una altra banda. Tot compensat.
    Com que ens coneixem personalment, puc reafirmar el que dius: ets molt jove per tenir 60 anys.
    Una abraçada i ben tornada de la Vall Ferrera.

    ResponElimina
  7. Moltes gràcies, Xavier, pel teu desig de per molts anys! M'adono que has sabut copsar tots els matisos, alguns ben petits, d'aquest post. Res no hi és perquè sí, ni la cançó de Serrat, ni cap imatge. Confesso que en aquesta entrada tenia ganes de parlar de mi, potser més de mi que mai, de com jo mateixa m'enfonso en els dubtes i lluito després per sortir-ne amb més força... O potser és que sentia la necessitat inconscient de compartir amb tots vosaltres el meu aniversari. Sigui com sigui, benvinguda sigui la dècada dels 60, en la qual ens trobem força dels companys blocaires, i benvinguda sigui la saviesa adquirida a còpia d'anar complint anys!
    Per cert, gràcies per la floreta de la no aparença de l'edat real! Si t'hi fa pensar la manera com ens vam emparrar per les roques de Santa Maria de la Torre tot cercant les inscultures de les pedres, he de dir-te que tu, amb un any més que jo, ets infinitament més àgil i més destre! :-))
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  8. Ens portem 15 anys, i ara la vida va tan ràpid! Ja fa 9 anys del meu primer blog, i sembla ara mateix. La cita que poses és molt optimista, me la faig meva!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Com més grans ens fem més de pressa passa el temps, Helena, i de vegades ens queda la sensació de no haver-lo sabut omplir amb allò que hauríem volgut, d'haver-lo estat desaprofitant... Hi ha unes determinades edats que són propícies per a aquesta mena de reflexions, i frases com la de l'inici del post poden ajudar a retornar a l'optimisme.
      Quant de temps de blocaire ja, Helena! Tenim sort de gaudir dels teus treballs!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Tu també envelleixes, Montse? Pensava que erets com jo, immortal.

    ResponElimina
    Respostes
    1. I és clar que sóc immortal com tu, Pons! Ho serem fins que la mort ens demostri el contrari! :-))
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Crec que d'açò ja n'hem parlat així és que MOLTES FELICITATS, a tu pels teus 60 i a nosaltres, les teues amistats, per tenir-te sempre al costat, amb la força del caminant, amb els versos i amb la mirada, pel teu espai i per la teua bellesa exterior i interior que ens encomanes moltes, moltes vegades.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, Novesflors; davant les teves paraules tan belles, jo m'he quedat sense saber què dir... Ens retroalimentem els uns dels altres, amiga, gràcies als blogs i a les persones que hi ha al darrere de cadascun, que ja formen una part important de les nostres vides, i mai podré donar prou les gràcies al dia que em vaig introduir en aquest món...
      Una molt forta abraçada!

      Elimina