dimarts, 19 de juliol del 2016

Racó de juliol (2016)

“…Allò que no resolem, ho repetim una vegada i una altra. Si no aprenem res d’una experiència, aquesta sorgeix reiteradament com una lliçó a superar…”   
(Jaume Soler i M. Mercè Conangla, Les vint perles de la saviesa)

Malgrat que altra volta, el vespre
li pren el relleu al dia
i el roig del cel flamareja,
i al cor, les passions hi nien,
malgrat que la nit comença
a guarnir-se d’or i mirra
sé que tampoc, cap estrella
no s’encendrà per a mi.

Malgrat tantes hores denses
i un vent sadollat de versos
que enmig del fullam dels arbres
desprèn tants acords de vida,
sento, quan declina el dia,
que moro una mica més.
I enyoro les teves mans,
somiades, belles, llunyanes
que els solcs del cos treballaren
ja fa tant temps... Oh, passió!
Per quin dimoni, l’atzar
jugà amb les cartes marcades
i no volgué reconèixer
ni les trampes ni l’error!

Passions desbocades,
amor sense treva,
desig que cremava
com brases al foc...

(La lluna en el cel m’empelta
tants i tants i tants records...)

No us penseu que és amb desídia
que escolto en la nit sentència
d’haver estat bandejada
de l’àgape de l’amor;
i m’adono que estic buida
de paraules i d’afectes,
de contactes i de món...

No us penseu que això no em raca
ni em jutgeu si us sóc mesquina,
perquè aquesta nit em sento
com un orfe en la foscor...

Montse Galionar 

14 comentaris:

  1. Qui podria jutjar com a mesquí a qui se sent orfe en la foscor? Més aviat aquest poema m'omple de proximitat i de comprensió i complicitats.

    Malgrat tot, qui escriu els teus poemes, Montse, no pot ser una persona buida, sinó molt plena de riqueses interiors. I tenim la sort que els vols compartir amb nosaltres.

    Una abraçada immensa, bonica.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Carme, per les teves paraules. El poema és de fa molt de temps, de quan encara cantava els desamors. Ara ja no faig ni això. Però tot i el dolor que m'estalvio, enyoro el temps en què era capaç de sentir coses com aquestes... Els anys no perdonen!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Un poema colpidor, potser real.
    Com diu J. Sabina: "que no te vendan amor sin espinas"
    L'amor té el seu temps de roses i el seu temps de punxes. Temps de perfums, de sensacions de felicitat, íntimes o públiques. Temps de frustracions...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ben bé com ho dius, Xavier. I de vegades l'amor es queda en el camí d'espines sense haver tingut temps de recórrer el de les roses... Per sort, la poesia és un bon guariment per a les esgarrapades.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Montse, malgrat la calor , veig que continues molt activa...M'agrada aquest poema i jo penso que moltes estrelles s'encendran per a tu!!!
    Hi ha un poeta cubà que escriu:
    "No pienses que las rosas se afean con espinas.
    piensa que las espinas se embellecen con rosas"
    Tot són punts de vista noia...
    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, no t'ho creguis, que estic activa; estic fent reposicions de coses que ja tenia escrites feia molt de temps. De "Racons" n'hi ha d'haver un per cada mes, així que el blog només pot fer vacances curtetes...
      M'agraden els versos d'aquest poeta cubà, gràcies per portar-los fins aquí.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Preciós poema.Jo també conec eixes sensacions i m'identifique.
    Perdoneu per no respondre als vostres comentaris. Vaig poc al asfalt i quan vinc no porte l'ordinador darrere. Gràcies per continuar llegint-me.
    Una abraçada ben foeta per a tots i totes

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Mari; no et preocupis pels comentaris i gaudeix tant com puguis de les bondats de la serra. Temps hi haurà, que l'hivern serà molt llarg...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. la calor no t'afecta pel que veig més aviat et confereix més saviesa i més poesia , justament l'any passat em vaig llegir "Juntos pero no revueltos " de la Conangla el Soler

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ui, Elfree, i tant que m'afecta, la calor! Aquest poema ja fa anys que el vaig fer, aquests dies tot em fa mandra... Faig com la tele, que viu de reposicions a l'estiu.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Em colpeix el teu poema, i la cita de dalt. Jo també vaig xocant amb la mateixa pedra. Suposo que dominar-se un mateix és el més difícil que hi ha.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Helena, davant la impossibilitat que semblem tenir algunes presones d'aprendre de les experiències, ja no sé si és preferible seguir endavant i xocar constantment amb els mateixos obstacles o bé quedar-se immòbil per no fer-nos ja més mal... En tot cas, sembla que l'esperança no s'ha de perdre mai, diuen...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Una bona reposició que ja no fa mal pel que he llegit.
    La vida sembla això justament, xocar i aprendre'n i, si no ho saps fer, repetir curs.

    Aferradetes dolcetes!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No, Lluneta, afortunadament ja han quedat enrere en els anys aquells temps de mal d'amor. Només en queden els poemes...
      Una forta abraçada!

      Elimina