Primavera a la Vall de Boí (1)

Tenir el privilegi de gaudir d'unes vacances de dues setmanes a la Vall de Boí en temps de primavera ha estat una experiència colossal, un regal per als sentits tan esplèndid que difícilment imatges o paraules podrien explicar... 

Un parèntesi en la quotidianitat només emboirat pels problemes  que m’esperaven just en tornar a la feina, causats per una baixa sense substitució en plena campanya de la Setmana de la Gent Gran, i que va esgotar en pocs dies tota l’energia que havia emmagatzemat. Però bé, això ja seria una altra història...

La primavera a la vall. El cel, si existeix, deu assemblar-s'hi. Amb autoritat i diferència s’erigeix per a mi com la més bella, amb permís de les altres bellíssimes valls i muntanyes que també estimo i que en cap cas menystinc... 

Però és que aquesta, com us ho diria?, conté molts bocins de la meva història en cadascun dels seus racons, en els camins i dreceres, en els llacs i rierols, en les esglésies i ermites, en les pedres mil·lenàries, en les nits sota els estels, en el cementiri on reposen els records... 

Aquesta vall me l’estimo perquè l’amor me la va fer estimar...

Diversitat en el paisatge, condensat en un mateix espai. Hivern en els cims més alts, neu acumulada a les muntanyes. Els arbres despullats, tot just començant a borronar, en contrast amb l’exuberant primavera del fons de la vall. 

Aquí, els prats s'estenen fins on arriba la vista, amb una immensa catifa de flors grogues que es convertiran en angelets en el transcurs dels dies.

 Els passeigs de cada tarda al costat del riu, ara fins a la presa de Llesp, adés fins al Salencar, sense rastre de vida humana i amb l’harmoniosa música del riu, del vent que escabella els arbres, dels ocells menuts que refilen amb sons deliciosos, i amb els raucs de les granotes, el cant d’algun grill i el crit dels ànecs amagats a les llacunes....

De sobte, el ressò de les campanes d’algun poblet de la vall, retorna al viatger la noció del temps...

  

Placidesa immensa. Plenitud. No desitjar res més per ser feliç.

Dos tempos diferents: el relatiu a l’estada al balneari, amb les seves peculiaritats i anècdotes de les quals ja parlaré (no tenia cap mena d’experiència en els programes de termalisme) i el temps de llibertat per gaudir de la vall. Dues línies convergents que conformen el nostre dia a dia. 

Així, condicionada pels horaris establerts, no vaig poder fer els honors a la nova càmera com hauria desitjat, ja que només podia utilitzar-la en les hores en què el sol era molt alt, enlluernant com un focus, i no pas de bon matí ni en el caient de la tarda. 

I quan volia fotografiar contrallums, que són la meva debilitat, la molt cabrona disparava un munt d’instantànies, les processava, i en teoria guardava la millor. El resultat era que del contrallum no en quedava ni rastre... Així doncs, en posició automàtica, ben poc profit n’he tret. Hauré d’esperar el proper viatge per a les provatures o hauré de contractar un bon professor... 

Exemple de contrallum claríssim, una vegada "tractat". 

 També el temps climatològic va mostrar el seu catàleg més complet: dies ennuvolats, dies freds amb molt de vent, una nevada espectacular el primer dia de maig, per passar directament a un temps primaveral i càlid que es va mantenir fins al dia del retorn... I com ja havia succeït un matí d’estiu de 35 anys enrere, en acomiadar-me de la vall, el cel va deixar caure una pluja fina com si plorés...

En resum, la valoració d’aquest parèntesi de vida no pot haver estat més enriquidora i positiva. Continuaré donant-vos la tabarra en posteriors entrades, si així m'ho permeteu; són tantes les coses que encara voldria explicar-vos...  

Racó de maig (2016)

"...No ploris perquè es va acabar; somriu perquè va succeir..."  (Gabriel García Márquez) 

POTSER NOMÉS UN SOMNI

Hem saludat, amic, el mar de matinada.

Tu i jo, entre besllums dins la foscor absoluta.

(Fins la lluna, s’amagà per fer lloc a d’altres somnis.)

Les ones, lentament, s’esvanien a prop nostre

en sensual transmutació d’escuma blanca;

cantaven dins la nit, ens cantaven a nosaltres,

mentre tu i jo romaníem allà quiets,

celebrant aquell instant de goig de viure.

Tot el cel era un mantell d’estels bellíssims,

claríssim borrissol de llum dels astres,

estesos damunt nostre, reflectint-se a dins de l’aigua,

llunyans i tan propers a la vegada...

Tu els anaves senyalant, dient-me’n noms:

“Aquí tenim Orion, aquella pot ser Sírius,

Venus ja no es veu, mira les Pléiades...

Aquesta matinada és nostre, el món...”

No feia gens de fred. La brisa acariciava,

I el bres de les onades atiava els nostres cors...

Ens hem abraçat molt tendrament, sense dir res,

així, sense pensar, amb l’impuls d’haver de fer-ho;

el desig, oscil·lant, talment un pèndol,

entre el seny de les persones amb judici

i la tendra gosadia dels núbils indefensos...

He recolzat el cap damunt la teva espatlla,

els rostres frec a frec, cabells que dansen...

Podia passar tot, no passar res,

assaborir aquell instant sense paraules

o gaudir-ne amb els llenguatges més íntims i secrets...

I el món sencer érem tu i jo, i aquell cel, i el mar i aquell silenci.

Oh nit, que ens agomboles amb miratges de passions!

En cap moment els nostres llavis van pronunciar l’amor,

però allà, entre els estels, el que brillava més que els altres,

ens va regalar un poema on s’hi intuïa el nom.

Montse Galionar

Per molts i molts anys, Olga!

Fa un parell de dècades, l’Olga, en un bellíssim poema, convidava als seus lectors, o potser a la paraula feta versos, a fer-li companyia el que restava de tarda. Tant ella, la paraula, com nosaltres, vam acceptar la seva invitació.

Sí, vam acceptar-la, estimada poeta; i avui que en fas vuitanta, aquí som encara recollint el nèctar dolcíssim dels teus mots, gaudint de la companyia que tu ens fas a nosaltres. I que per molts anys pugui ser així, malgrat les maltempsades. El mar t’ha estat un bon exemple: sempre saps retornar a la calma, després de la tempesta.

Moltes felicitats, Olga, poeta, lluitadora, dona forta, mestra i amiga!

EL CEL ENTRE VOSALTRES.  Poema d’aniversari

Em sento afortunada i us ho dic, avui

que sec entre vosaltres per comptar les hores

com qui fa un inventari a mitja tarda,

ara que un sol velat encara em besa els ulls

i el segueixo amb pausada complaença.

Quan he invocat el fons, d’allà on arribo,

veig que ha estat lluminós, potser és la casa

que s’obre a sol ixent. ¿A quina herència

dec el que em fa feliç? Si amb la presència sola

d’unes frèsies bellíssimes i humils retornen amb llestesa

la frescor d’aquells patis i jardins,

els somriures, les mans i algunes llàgrimes

que l’aire ha evaporat i ha condensat alhora

per acostar-me els dies més gentils.

Seixanta tombs de l’any per veure estrelles

que volia tocar de puntetes. I enyorades tardors.

Seixanta hiverns benignes, amb el mar prestant

milers d’imatges noves per a un sol poema

que és la vida sencera:

ara sec amb vosaltres i us estimo, és tot el que puc dir.

Cada llibre és un món de l’univers perdut

en pols d’estrelles mortes; un no-res

en la vasta grandesa ignorada i estranya.

No voldria allunyar-me d’aquí, després,

ara que he entès el cel entre vosaltres; per això us demano

que encara vulgueu fer-me companyia

el que resta de tarda. 

Olga Xirinacs  (Grills de mandarina, 2004)