diumenge, 7 de febrer de 2016

Mascarot de pas

Tot i que alguns de vosaltres ja coneixereu aquest poema perquè ja fa uns quants anys que volta, crec que encara té prou vigència per emprar-lo novament en aquests dies de disbauixa.
Vinga, bon Carnaval a tothom, amb màscara o sense!


Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Voltats de comparses, arlequins i mascarades,
entre xarangues, serpentines i petards,
vam trobar-nos a la plaça, l’un davant de l’altre.
Tu i jo, mascarots anònims. Nit de Carnaval.
Et mirava els ulls negres sota la careta blanca.
Tu guaitaves els llavis del color de sang.
Qui podria imaginar com érem, darrere l’antifaç?
No res importava. Els cossos dansaven al so del seu vals.
Vam lliurar-nos a la gresca, a la seducció i al ball,
a l’amor sense mesura, als plaers celestials.
Tot hi era permès: el bes, les promeses,
poemes en flames, el joc d’estimar…
Ens abraçàrem, i dels nostres mots en férem un sol cant…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, promeses de paper…

Vam ballar tota la nit. Tu, el galant Príncep de l’Aire,
jo, la fràgil Princesa del Bosc dels Encants.
Paperets de confetti, disfresses, corrandes…
Qui ets tu?, vaig preguntar-te.
Vas respondre’m un breu nom; no, no és això, aquest mot ja me’l sabia,
Qui ets tu de debò?, jo vull saber.
I burlonament vas contestar-me:
Jo?, ja ho veus, no hi ha misteri: un mascarot de pas;
tot el que no sigui estimar-te,
en aquesta nit frenètica ni existeix ni existirà.

Més tard vas dur-me de la mà a un indret més solitari,
i sota la llum groguenca d’un fanal,
tu mateix vas llevar-me la disfressa,
ben suaument, com un amant,
i vas descobrir el meu rostre. Que bella sou, princesa!
Ja tot t’era donat. També jo, al cap d’una estona,
vaig demanar-te que et traguessis l’antifaç,
que em mostressis el teu rostre despullat ja de quimera.
Mes…, quan anava a retirar-te la careta
saltares cap enrere com si t’haguessin punxat. Però què fas?,
al Príncep de les Ventades, no se’l pot entrellucar!
Però ara tu em coneixes i em duus gran avantatge.
M’has promès amor etern. Per què tu sí i jo no?
Vas esclatar en gran riallada; la resposta, com un mall:
Ai princesa, que n’aneu d’equivocada! Quina ingenuïtat!
Qui pot fer-ne cas de les paraules d’una nit de Carnaval?
I vas desaparèixer, arrogant, i ja per sempre,
engolit entre una rua de princeses i lacais…

Mascarot de pas, que aviat m’has oblidada.
Sentiments com l’aire, fugissers…
En un punt de la nit, vaig creure’m estimada.
Sota el vell fanal, estripo els teus papers…
Galionar

22 comentaris:

  1. Deu ser per això que no m'agrada el carnaval, massa fals tot, massa disbauxa i massa mals de cap que es poden arribar a tenir. El poema és molt maco, però.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, a mi tampoc m'agrada gaire el Carnaval, tot i de ser filla de Vilanova, un lloc emblemàtic en aquest aspecte. Gràcies per trobar maco el poema!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Com que una dona només pot sentir-se estimada per un instant, segons Kundera, no m'estranya el que passa en aquest poema.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Entenc el que dius, Helena. De vegades n'hi ha prou amb aquest instant, que durarà per sempre.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Un poema romàntic, amb el seu punt de dramatisme.
    M'agrada molt Montse, el tornaré a llegir.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, el poema ja té 8 o 10 anys; va ser composat sense cap involucració personal, com qui escriu un conte o un romanç sense rima, per simple entreteniment. Amb tot, hi ha qui en algun moment s'hi ha vist reflectit, i va ser bastant violent...
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. He tornat a venir a rellegir-lo. Ara que sé la història (i pel que dius, va ser en alguns moments premonitòria) encara m'ha agradat més.

      Elimina
    3. Gràcies, Xavier, per perserverar en l'agradositat!
      Una altra abraçada!

      Elimina
  4. Ja se sap ... per carnaval tot s'hi val!
    Tot és disbauxa i no cal trencar-se el cap ni prendre's res seriosament.
    Ho diu el teu poema, només era un mascarot de pas.

    Bon dia Galionar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Pere, i tot allò que és de pas no cal que arreli en el nostre cor..., si podem evitar-ho.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Tota una història en un sol poema... Amb la intensitat de sempre. A mi també m'agrada el poema, em recorda un d'aquells romanços antics, una d'aquelles cançons que explicaven històries i que cantava la meva mare.

    Jo diria com en XeXu, potser per això no m'ha agradat mai el carnestoltes. Hi trobo un no sé què trist i de fals en aquesta alegria disfressada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, la idea quan el vaig escriure, anys abans de tenir blog, era exactament aquesta: una mena de romanç, una mena de conte amb reminiscències antigues. Ja ho saps, per bé o per mal, sóc de poemes llarguíssims que expliquen històries.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. No el coneixia aquest poema que es tota una història carnavalesca. A mi tampoc m'entusiasma tanta gresca desenfrenada, que tot són falses promeses la nit de Carnaval...
    Bon vespre, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, em sembla que coincidim quasi tots en això que el carnaval ens atabala massa i que en passem bastant. En realitat no sé si hi ha enganys la nit de carnaval, o en tot cas, avui dia, tant deuen encaterinar la parella les noies com els nois... En tot cas, el poema no vol ser altra cosa que una cançó-rondalla, conte o una cosa semblant.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  7. A mi m'agrada la idea del Carnaval (més que no la de la Quaresma he,he) però no per viure'l jo. De fet, jo no hi participe mai.

    ResponElimina
  8. Jo tampoc, Novesflors; és una mica com el Nadal, que per a mi només té sentit a través dels infants: la il·lusió de la disfressa, veure'ls feliços, excercir de iaia estarrufada... Al marge d'això, res. Però sí, sí, millor que la Quaresma sí que ho és! :)
    Una forta abraçada!

    ResponElimina
  9. Una abraçada sense disfressa!
    bon poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. I una altra per a tu de ben gran, Marta, bonica!

      Elimina
  10. Jo no el coneixia, Montse! M'agrada molt.
    Gràcies per compartir-lo.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Glòria, per agradar-te.
      Una forta abraçada!

      Elimina
    2. Per un temps que sabem curt, cedim a la il·lusió i volem creure que els colors, el tacte i la bellesa etèria són reals: ja els tenim a la mà per sempre.
      Un fanal és testimoni de l'engany i del desengany i parpelleja, com si li caigués una llàgrima.
      Bona nit i dolços somnis.

      Elimina
  11. Bona nit, Olga, gràcies per les teves belles paraules i que també eles teus somnis siguin ben dolços.
    Una forta abraçada!

    ResponElimina