dilluns, 7 de desembre de 2015

Si un dia no em veus...

Imatge: Francesc Campos
No et pensis que no hi sóc, si un dia no em veus.
Hi ha tantes cortines que a voltes m’oculten...
La boira que llisca pels pendents del cor,
l’arbreda frondosa que a l’hivern es glaça,
les benes mentals, que la por eternitza...
No et pensis que no hi sóc, si un dia no em veus.
Alça’t, crida el vent, i es mouran les branques,
encén un somriure, i es fondrà la neu,
bandeja la por, pren impuls i avança.
I mira de nou. T’adonaràs que jo, la VIDA,
 sóc encara allí, esperant-te.

Montse Galionar 

30 comentaris:

  1. De vegades sembla que no hi és, però cal retrobar-la ... ens espera i no sempre és fàcil fer-ho.

    Bona nit Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Pere, sempre hi ha algun moment en què el sol li guanya la partida a la boira, i tot el que aquesta ocultava acaba veient-se novament amb nitidesa. La vida, també.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Anava a fer un comentari semblant al del Pere.

    Volia dir que és un bon consell, perquè a vegades costa de veure i de trobar, a vegades potser ens agradaria perdre-la de vista... Però hi és i si ens hi fixem prou, l acabem trobant. Potser juga a la cuit... ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, sempre hi és, però de vegades ja ens va bé que la boira ens l'amagui... Així, tant si ens costa de veure com si ens agradaria perdre-la de vista, sabem valorar-la novament quan el sol s'emporta la cortina de grisor i tornem a veure-hi amb nitidesa...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. La vida tremola de fred, com els violins de Vivaldi.
    Amagada rere la boira.
    La vida ens amanyaga i ens vol amb ella.
    Per amor o per instint l'estimem.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, els hi he recitat tantes vegades, a la dona del mirall, poemes com aquest que componc per a ella, que fins i tot a voltes sembla que se'ls acabi creient... Però cal ser perseverant i anar-li fent memòria...
      Una forta abraçada i vinga, endavant les atxes!

      Elimina
  4. Doncs ja ho sabré si un dia no et veig , pensaré que estàs amagadeta darrera la boira...
    A mi m'agrada perquè pots fer unes fotos espectaculars com aquesta, i a la nit, que es veu (o sintueix)la claror somorta dels llums...Ara que no la vull si he de conduir, que perdo la carretera!!!
    Aquesta és una boira musical.

    Petonets, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, plàsticament a mi també m'encanten els paisatges amb boira. Ara bé, metafòricament parlant, no sempre els trobo tan abellidors...
      Pel Penedès, aquests dies, n'hi ha un bon gruix, als matins, i és tot un perill perquè s'està produint una gran proliferació de porcs senglars i ja han provocat uns quants accidents per les carreteres...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Bona! No ens oblidem de la vida mentre ens quedi alè.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No ens n'oblidarem, Xexu. Malgrat tots els malgrats, val la pena ser-hi!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Senzillament preciós!!!
    Una abraçada sense boires!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Marta!
      Sense boires, una abraçada molt gran!

      Elimina
  7. La vida que s'amaga rere l'art també. M'agrada molt aquest poema!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Cert, Helena; També la que s'amaga rere l'art.
      Gràcies i una forta abraçada!

      Elimina
  8. preciós ....presències invisibles però tangibles a través de la natura i del cor

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree. Realment i metafòricament, la boira sempre protagonista en les nostres pors...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  9. Preciositat de poema. Estàs molt inspirada ;)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Novesflors. No et pensis, que una flor no fa estiu...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. La vida, a vegades, pot semblar feixuga o desagradable, però és l'única que tenim i hem de lluitar per ella, per fer-la agradable, per gaudir-la. Val la pena l'esforç!
    Preciós el poema, tan vital i encoratjador.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ja ho crec que sí, Glòria! A més, sóc una autèntica professional en això de les caigudes i les remuntades... Però sempre endavant, sempre amb el somni de caminar fins abastar l'horitzó.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  11. És preciós. Aire que espanta la boira i genera un somriure.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, bonica! Està bé espantar la boira quan aquesta ens desassossega...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  12. Respostes
    1. Ho celebro, Jordi. El somriure, que s'encengui, que encengui i que ens encengui.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  13. Un poema preciós, Montse! I ple de complicitats com has pogut comprovar als comentaris.
    A mi el que m'ha agradat més és aquest jo que s'amaga des del principi del poema fins que se'ns mostra al final amb totes les majúscules. Podria llegir-se també com un jo personal. Al cap i a la fi la vida som també nosaltres, cadascun de nosaltres, que a voltes restem amagats fins el sol -sempre els altres- ens retorna l'escalf que travessa boirines.
    He quedat també encisat d'aquest violí tan vibrant. Mira que he sentit versions d'aquest hivern vivaldià. I aquesta és com sentir-lo de bell nou. Gràcies pels dos regals: poema i música.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, August, per la teva percepció del poema, tan encertada. En tot poema hi ha una part de la nostra pròpia vida, i el joc està en difuminar les imatges perquè cadascú en faci la seva pròpia interpretació...
      Etern, Vivaldi. Les Quatre estacions, segons el moment, poden carregar-me o emocionar-me. Veig que t'ha passat el mateix.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  14. Respostes
    1. Una forta abraçada, Enric, i gràcies per passar per aquí!

      Elimina
  15. Respostes
    1. Ben cert, parella, el millor miracle, que no sempre sabem valorar, de tan acostumats que estem de veure-la i gaudir-ne...
      Una forta abraçada!

      Elimina