dimecres, 22 d’abril de 2015

L'alquimista de paraules (conte de Sant Jordi)

Recupero aquest conte per desitjar una magnífica diada de Sant Jordi a tota la gent amiga i als lectors que s’acostin a aquesta pàgina.

L’ALQUIMISTA DE PARAULES

Hi havia una vegada un full de paper, orfe de llibre, que s’havia extraviat en el temps i que vagava perdut, incapaç de retrobar, per si sol, el lloc on pertanyia. Empès per les ventades, clivellat pels raigs del sol, xopat per mil tempestes i amagant-se dins la fosca de les nits profundes... I viatjava errant, d’ací cap allà, intentant encabir-se infructuosament en qualsevol tom enquadernat, on tots els fulls eren al seu lloc, perfectament numerats, amb una coherència lògica dels uns amb els altres, amb una continuïtat exacta des del pròleg fins al punt final.
El full sense llibre aprofitava els remolins de l’aire per viatjar fins a les biblioteques, i les visitava totes, des de les més humils i petites fins a les prestigioses i més grans; penetrà delerós en tots els llibres arranats en els prestatges, en els que jeien damunt les taules, en els que restaven per terra esperant ser col·locats... S’intentà escolar a dins de cadascun, i de tots en fou rebutjat. No encaixava en cap d’ells, perquè el seu lloc només podia estar en el seu propi llibre, aquell del qual un dia es perdé sense saber com. Però això el full ho ignorava; no era capaç d’entendre que la seva creació sí que tenia sentit, que només estava fora de context, i que tan sols li calia trobar la seva autèntica història per tornar a ésser.
No, ell no ho comprenia, només era conscient que per si sol, no servia per a res. I desitjava, vanament, ser acceptat pels altres fulls, sense ni tan sols conèixer quin missatge duien els seus mots, ignorant el significat de les paraules que, mig esborrades pels anys, restaven encara visibles a la seva superfície...
I fent-se fonedís entre el color groguenc de les fulles dels arbres que cobrien els carrers a la tardor, s’infiltrava en els jardins senyorívols de la part noble de la ciutat, i entrava a les cases d’amagat, i en cercava tots els llibres provant sort; s’escolava per sota els porticons de les vitrines, on riquíssims toms a resguard de la pols dormien el son dels segles, inútils i oblidats; també n’era rebutjat. I furgava a dintre les bosses dels estudiants per veure si s’adeia amb algun llibre de text, i fins i tot provà sort en les revistes amagades dels adolescents que intentaven esbrinar la vida en pàgines de pornografia.
Es feia fonedís per arribar a les cuines, on les mestresses de casa guardaven els secrets de les viandes en quaderns de tapes fortes i greixoses. S’enfilà fins a les golfes més rònegues i empolsinades, on vells baguls contenien algunes joies literàries perdudes en l’oblit, diaris íntims de generacions passades, amb el paper esgrogueït, castigats per la humitat. Entrà i sortí de moltes, moltes cases, i els seus intents de retrobar el seu lloc eren sempre debades.
Pels volts de Nadal es feia passar per targeta amb missatges de pau, àvida de ser rebuda, i viatjava dins el ventrell de cuiro d’una bossa de carter. I així li fou fàcil recórrer la ciutat de cap a cap, visitant totes les llars, provant sort entre els llibres de contes que havia de cagar el tió. I s’arremolinava a prop les estufes per fer-se passar el fred, vigilant que no el veiessin i el posessin a cremar per atiar les flames, com havia vist que els succeïa a d’altres fulls  com ell.
A l’estiu, es feia papallona. I guiant-se pels sospirs de les donzelles que festejaven a la llum de la lluna, entrava per les finestres i furgava entre els lligalls de les cartes d’amor apassionades i tendres, per si afortunadament hi pertanyia...
I un dia l’atzar el va conduir fins a la cambra d’un home que escrivia, i cautelós, prudentment allunyat de la taula on treballava, quedà corprès i admirat d’aquells ulls somniadors que expressaven tantes coses, d’aquell rostre que esguardava la finestra amb enyorança, d’aquells dits que feien córrer la ploma tot escrivint versos, omplint fulls i més fulls. I d’aquells papers, talment un miracle, en sorgia com un fum d’esquitxos d’estrelletes que s’enlairaven cap al cel, que s’expandien en l’aire i que queien novament sobre la gent com una pluja fina de lletres, i aquells que en restaven tocats es convertien en éssers delerosos de ganes de llegir, de ganes d’estimar, de ganes d’oferir-se llibres i carícies... I desitjà àvidament ésser posseït per l’esperit del poeta, i volgué ser un full en blanc i pujar a aquella taula; no ser res i ser-ho tot sota les mans d’aquell que era savi en els secrets de la creació, sota les mans d’aquell que podia tornar-lo a una vida plena de sentit...
Era el mes d’abril, i les roses s’obrien, descarades i esplèndides, complaent-se en la seva pròpia seducció. I el poeta feia versos, enfollit, intentant apaivagar l’incendi que li cremava la sang, intentant explicar el perquè d’aquell neguit que el pertorbava...
Lliurat incondicionalment als seus anhels, el full de paper restà molt a prop de l’home, i s’esborronà de plaer quan aquest, veient-lo a terra, l’agafà entre les seves mans i l’acaronà, tot netejant-li la pols. I entre aquelles lletres malmeses pel temps i els avatars, pogué entreveure’n uns versos, uns versos esparsos, tan bonics com no havia imaginat mai. Conformaven retalls d’un poema que anà balbucejant en veu alta, i tots dos quedaren captivats de tal magnificència...
Ara el full comprengué quin era el seu origen. Havia estat creat del treball, la inspiració i el delit d’un alquimista de paraules, d’algun trobador d’antany; per això era un manuscrit i no s’assemblava a les pàgines dels altres llibres. Ell pertanyia a una altra estirp, a la dels poemes extraviats en el temps, a conseqüència, potser, que el seu creador se n’hagués desprès per oferir-los al vent, o lliurar-los als déus del mar, per tal que el seu missatge arribés a alguna banda...
El poeta l’estimà a l’instant; i en un acte d’amor suprem el posseí: ell i l’home romanien junts, mentre que en un full a part s’engendrava un nou poema a partir d’aquells versos, una nova història que perduraria en els anys, que perpetuaria la llavor del seu origen. I sentí que no li calia buscar més, que ja podia donar per tancat el seu cicle. Per això, acabat l’acte d’amor, el vell paper s’extingí sota les mans del poeta i es convertí en un fumerol de pols d’estrelles que s’enlairà cap al cel, que s’expandí en l’aire i que s’anà dipositant sobre els llavis dels amants com gotes de rosada... 

Montse Galionar 


25 comentaris:

  1. i tu, una alquimista de la sensibilitat !!!
    preciós aquest conte !!!!

    gràcies per pujar-lo
    una molt forta abraçada, i un bon dia del llibre i de l'amor !!!!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una forta abraçada, Mercè, amb el desig que hagis pogut gaudir d'un magnífic Sant Jordi!

      Elimina
  2. L'incendi del poeta és impossible d'apagar

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, potser haurem d'inventar dracs que treguin aigua per la boca, per contrarestar el foc dels altres... Forta abraçada!

      Elimina
  3. Respostes
    1. Gràcies Joan, encara que amb retard. Espero que també per a tu hagi estat bo. Una abraçada!

      Elimina
  4. No sempre és fàcil trobar el nostre lloc, podem passar molt temps pensant que no encaixem, o que no ens accepten. Però allò que portem dins, que pot ser preciós, acaba sortint per posar-nos allà on toca. I quan ens trobem, el cercle es tanca i tot és perfecte. Molt bonic el conte, i per pensar-hi una estona. Bona diada Galionar.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, n'has fet una magnífica lesctura, dle conte. Jo també vull creure que el temps acaba posant les coses al seu lloc. Una forta abraçada!

      Elimina
  5. Gràcies, Montse. La teva alquímia sempre m'arriba ben endins,

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies a tu, Pilar; ja saps que la teva és encara força més profunda... Forta abraçada!

      Elimina
  6. Preciós aquest conte Montse, si en va passar de penúries el pobre full, encara bo que va trobar el goig, en la sensibilitat d'un poeta i jo no li importava extingir-se, faria feliç a algú amb el fumerol de pols d'estrelles...
    Bon vespre de Sant Jordi, Montse.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies per la teva lectura, M. Roser. Que boniques, les teves paraules! Una forta abraçada!

      Elimina
  7. Un conte molt bonic, dels que et fan pensar.
    Bona diada de Sant Jordi, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Glòria, per la valoració que en fas. Espero que també per a tu Sant Jordi hagi estat un gran dia. Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Amb endarreriment, perquè estava fora, espere que hages passat una bona diada de St. Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. També jo passo amb retard, Novesflors. Aquest Sant Jordi es va comportar adequadament. Espero que també per a tu. Una forta abraçada!

      Elimina
  9. un conte? un contàs!!! esplèndid ! bons dies post sant Jordi!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Elfree, celebro que t'hagi agradat el conte. Era el més adequat per a un dia com Sant Jordi.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  10. Per molts anys Montse,
    Felicitats, Montserrat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Xavier! Una abraçada gran!

      Elimina
  11. Tens uns ambients molt ben descrits, enllaminidors, Montse, bona observadora. Un bon conte.
    Avui, felicitats, totes per a tu. Una abraçada.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltes gràcies, Olga, per la felicitació i sobretot per les paraules afalagadores envers el meu conte.
      Una gran abraçada!

      Elimina
  12. L'autor ha eliminat aquest comentari.

    ResponElimina
  13. Montse, que la Moreneta et concedeixi un dia especialment feliç, com segur que ho és Ella quan puges a la muntanya a fer-li companyia...
    Petonets i somriures.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Moltíssimes gràcies, M. Roser! Sí, ha estat un molt bon dia, amb la companyia impreuable dels éssers estimats i sobretots de vosaltres els amics, la meva segona família.
      Una gran abraçada!

      Elimina