diumenge, 27 de juliol del 2014

Mar, amor, blavor infinita...

Castell d'Escornalbou

Ni que sigui eternament
des del vell claustre,
que els meus ulls servin la llum
per contemplar-te.
Mar, amor, blavor infinita,
accepta’m com a esclau
per adorar-te.

Devessalls d’horitzó,
d’un temps que es glaça.
Desig, enyor, oblit, frisança...

Cremo les meves naus,
i a dins del claustre
esmicolo en mil bocins
les velles pàtries.
Seré gavina al teu cel
fins abastar-te.

Galionar

16 comentaris:

  1. Bonic poema, per reflectir el què sents des del Castell d'Escornalbou...Jo hi he estat varies vegades i trobo que és un lloc preciós amb molta història i unes vistes fantàstiques, la foto ho corrobora...
    Que tinguis un bon estiu Montse, ple de calma i serenor.
    Petonets.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, nosaltres hi vam anar fa una setmana, amb el meu fill i la Monika, que van venir des d'Irlanda de vacances, i ens va impressionar. Ens van fer una visita guiada. Jo m'hi hauria quedat; a la part interior de la vivenda, les finestres s'obrien al paisatge amb una bellesa brutal. Com n'hauria estat de feliç, en un indret com aquell...!
      Molt bon estiu també per a tu, bonica; jo estaré també ben poc pels espais, aquests dies.
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  2. Aquesta foto és preciosa!!! I el poema d,una intensitat brutal... "Cremar les naus i esmicolar velles pàtries"
    Són expressions ben contundents i a vegades necessàries. Quan sigui jo també gavina, et seguiré el vol.

    Una abraçada ben forta, Montse!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Carme, no sé si hi has estat mai, però l'indret és fantàstic, i sobretot el paisatge obert al mar. Si en sabien de viure, els nobles de fa uns segles... Recordant l'indret, tot semblava possible, fins i tot les decisions més difícils, aquelles que possiblement no gosarem seguir mai, per això la contundència que li has sabut veure i que clarament té voluntat de ser-hi.
      Doncs ja ho saps, gavina, t'espero sobre el cel!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Aquest em sembla una mica més complicat que altres, però m'ha agradat, les paraules arriben. Em segueixen agradant els teus poemes, tan si els entenc bé com si no, tenen alguna cosa.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xexu, gràcies pel comentari; si t'arriben les paraules, tindràs la llibertat de donar-los el significat que tu vulguis; la poesia haurà estat útil, t'haurà servit d'alguna cosa.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  4. Un poema preciós. És com si et volguessis alliberar, oferint el teu esclavatge al mar.
    Bona balconada d'Escornalbou.
    I bella cançó del Raimon.
    Trio d'asos en aquest tripe post.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Xavier, seria un dolç esclavatge viure sotmesa a contemplar aquell entorn i aquell paisatge tota la vida; crec que hi signaria ara mateix!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  5. El teu poema té la mateixa bellesa que aquest paisatge que ens mostres.
    Com m'agradaria ser gavina també...

    Aferradetes ben fortes i bon descans!! ☺

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs vinga, Lluneta, emprendrem juntes el vol, com ho fan les gavines, cap al mateix cel! :)
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Magnific! Les últimes estrofes les trobo sublims.
    Una abraçada, poeta!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Hola Glòria, gràcies per les teves paraules tan generoses! Bon estiu i una forta abraçada!

      Elimina
  7. un gran poema Montse, jo diria que cada dia escrius millor ! felicitats !
    records
    joan

    ResponElimina
    Respostes
    1. Ostres, Joan, gràcies! Jo crec que cada vegada escric menys poesia, però això va a temporades, a cicles, com la vida.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. Un poema veritablement magnífic. La mar té quelcom que sempre ens atrau.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies Novesflors; certament, qui s'enamora de la mar no tornarà a ser lliure mai més. Quina dolça esclavitud...!
      Una forta abraçada!

      Elimina