diumenge, 23 de febrer de 2014

Autoretrat

Sota la llum de la lluna,
reflectint-te en el no-res,
prop de les ones, retuda,
llences poemes al vent:
digues, poeta, qui ets?
Els teus somnis naufragaren
per un versos mal lliurats,
atrapats entre les roques
de qualsevol port llunyà.  

Què hi cerques al mar, poeta?
Què n’esperes del seu cant?
si mai les teves paraules
a destí no arribaran...
Oh, soledat...!
Hi lliurares cos i ànima,
vida, seny, tots els afanys,
l’últim alè dels teus dies
perdut en un sol instant.  

I restes erm, mort en vida,
sense força i sense embat,
amb el cor pregant carícies
prop del mar, vas esperant.
Mes, ni les roges vesprades
ni les albes més brillants
no et duran ja cap resposta,
car la veu restà en la fosca
i el missatge és oblidat.  

I tu, poeta, ara plores,
ara et mors tot enfilant
poemes d’allò més tristos
prop de les aigües del mar...  

Negres són, negres les hores,
com fosques naus navegant;
negres com la nit oculta
del teu pobre seny malalt...  

Que poc que són les paraules
quan sols amb elles es compta!
Inútils monstres que ens vexen,
que ens captiven i ens devoren.
Que poc que són les paraules
quan no saben ni obrir portes...  

Ai, poeta que morires
cercant resposta en el mar...
ai, poeta, aquella sorra
està més freda que mai...

Montse Galionar

18 comentaris:

  1. I restes erm
    sense força
    amb el cor
    prop del mar.
    Ai, poeta...

    Bona tarda Galionar:)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Bona tarda, Pere, i gràcies per llegir-me!
      Una forta abraçada!

      Elimina
  2. Aquest poema, l'havies publicat abans? Diria que em sona. Les paraules són poc, però alhora són molt, moltíssim.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Novesflors, fa uns anys, a l'altre blog, per això el deus recordar. Les paraules... Hi ha qui creu que no en tenen cap, de valor, i hi ha qui potser els dóna massa importància... Jo sí que hi crec, en elles, i caldria anar tan en compte abans d'emprar-les...
      Una forta abraçada!

      Elimina
  3. Caram , Montse al pobre poeta li pintes unes perspectives de futur molt pessimistes; que en el passat les hagi passat magres, no vol dir que no l'esperi un futur ple de somnis que podrà complir...
    Les paraules penso que són molt importants, per això sempre les hem de fer servir en la mesura justa, perquè sempre obrin portes d'esperança i llibertat...
    Petonets, i bona setmana.

    ResponElimina
    Respostes
    1. M. Roser, el poema retrata un moment molt concret de la vida del poeta, un moment en què se sent així. Per sort, els estats d'ànim acostumen a oscil·lar com un pèndol, i possiblement un altre dia veurà les coses d'un altre color.
      Molt bona setmana, M. Roser, i una forta abraçada!

      Elimina
  4. Jo també recordo aquest poema de l'altre blog... mentre llegia anava recordant.

    Només els mots, poeta, ens donaran refugi. Només els mots construeixen els somnis. Només els mots ens ajuden a viure... només els mots... siguin poca cosa o siguin molt, els mots són aixopluc que ens protegeix, són el caliu i calidesa, són un pont per enllaçar-nos.

    Una abraçada, embolcallada dels mots.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Sí, Carme, els mots són tot això que esmentes, però també poden tenir totes les connotacions contràries... Fins i tots els mateixos, segons en quin context s'utilitzin, poden tenir efectes ben diferents.. Avui, amb el meu poema, a l'estil de l'11 de setembre en què celebrem uns fets del 1714, també he volgut "celebrar" una derrota, o millor dit, l'aniversari d'una derrota personal. De cap manera podia ser més optimista...
      Una abraçada molt gran!

      Elimina
  5. Un poema realment bonic, però molt trist.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Celebro que t'hagi agradat, Glòria. Sí, avui el cant ha sorgit trist, però al capdavall..., són només paraules.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  6. Ja sabeu que a mi la poesia se'm travessa, sovint començo a llegir un poema i no puc continuar perquè em creuo, però llegint aquest que has escrit tot ha fluït, he anat lligant les paraules i tot ha quadrat, m'ha agradat molt. Em costa molt explicar la meva relació amb la poesia, de per què no la llegeixo, però quan trobo un poema que m'agrada necessito dir-ho. Molts sou els que feu poemes a la xarxa i gairebé mai comento, just vinc de llegir-ne un altre i no hi ha hagut manera. Però mira, el teu m'ha semblat molt maco i ben lligat... gràcies.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs és un honor per a mi, Xexu, que aquest l'hagis pogut digerir sense atravessar-se't! De fet, no tinc prou ofici per atrevir-me amb poemes complicats, i les coses que escric són bastant entenedores...
      Gràcies i una forta abraçada!

      Elimina
    2. Discrepo amb que no tinguis prou ofici, i estic segur que no sóc l'únic. Potser el que m'exaspera de la poesia és que hi ha qui pensa que no l'ha d'entendre ni 'cristo', i la fan tan rebuscada que, efectivament, ni 'crito' l'entén. A mi si em semblen paraules inconnexes, no em sembla art. Un poema que m'arriba i em diu coses sí que el valoro. Potser jo seré un ignorant, però per ignorants com jo, calen més poetes com tu.

      Elimina
    3. Jajajaa, Xexu, el teu comentari m'ha fet pensar en un poema que recentment ha escrit un amic meu sobre els poetes a qui no se'ls enten res, i que és molt bo. Si ell me'n dóna permís, en la propera entrada el publico i te'l dedico!

      Elimina
  7. El poeta ha escrit una paraula a la sorra
    i l'onada l'ha esborrada.
    El seu so encara ressona
    quan bufa la marinada.

    Fita

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Xavier, per aquests versos que em regales. És molt bonic el que hi dius.
      Una forta abraçada!

      Elimina
  8. No t'ho creuràs, Montserrat. Estava escoltant el Cant de l'Enyor i tot seguit se m'ha acudit d'obrir aquest post!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Coi, Jordi, seria una versió diferent d'allò que en diem "fer un bisbe". Espero que no n'hagis sortit deprimit, de la lectura dle meu poema, després d'escoltar el Cant de l'Enyor.
      Una forta abraçada!

      Elimina