Un passeig per la cultura

Reina santíssima, quina manera de ploure!, potser més val que no entri; tal com porto les sabates embrutaré aquesta moqueta tan polida... No hi fa res, diu? Bé, doncs, si es així ja ho crec que passo!, a veure si mentrestant s’aclareix una mica. I que s’hi ha posat amb ganes, eh?, sort n’hem tingut de trobar aquesta sala d’exposicions oberta; vaja, el mèrit és seu que l’ha vista abans que jo, que si no m’arriba a fer senyals des de la porta, hauria passat de llarg. Que xopes hem quedat!, agafarem una calipàndria... Vol un caramelet d’eucaliptus? Tingui, prenguin un parell, que van molt bé per a la tos i em temo que falta ens faran...

Disculpi’m si l’observo amb tanta insistència, però la seva cara em resulta familiar. Segur que no ens coneixem d’alguna cosa? Júlia, es diu?, ai, no ho sé... Ara que hi penso, calli: no deu ser pas la Júlia Murgades, la que venia a les monges? Oh, com hi ha món, quina alegria, si sembla impossible! Julieta, nena, carinyo, que potser ja no et recordes de la mossa més xerrameca de la classe? De la teva amiga més amiga, sempre juntes amunt i avall fent enrabiar la “madre” Cinta! Sí dona, que ens castigava sense pati i la perseguíem agenollades fent veure que ploràvem, amb la cantarella de: “Madre, perdónenos, que no sabemos lo que nos hacemos!”, i al final acabàvem rodolant totes dues per terra de tant aguantar-nos el riure! És clar que sóc la Carmeta, i doncs?, qui podria ser, si no? Valga’m Déu, tan petit com és el món i sense haver-nos tornat a veure mai més; estic molt emocionada... Noia, no has canviat gens; t’has engreixat una mica, però fas tant de goig com sempre. Es nota que t’han provat, tots aquests anys. Ens hem d’explicar tantes coses...

Però au, no ens quedem aquí a la porta, que tenim tota la sala per a nosaltres. Hi acostumes a venir sovint, a llocs tan selectes com aquest? Jo només hi entro quan plou i encara gràcies; no m’hi faig, amb aquestes virolles; no en vull saber res ni de quadres, ni d’artistes, ni d’exposicions. I és que, nena, si sabies el mal tràngol que vaig passar, anant a veure allò que en diuen el museu de l’Art Romànic, a Barcelona...! En vaig tenir ben bé prou i de sobres amb l’experiència, que per culpa d’aquells cristos tan esprimatxats i tan vells, va anar de poc que no em tanquessin a la presó...! Al capdavall, tot per bonassa, per no fer-li un lleig a la Irene, que sempre li ha agradat donar-se-les de culta i em va demanar que l’acompanyés. I vet-ho aquí, com que totes dues som viudes i tenim els fills casats, sortim a passejar plegades i ara l’una fa un favor a l’altra i no vaig poder negar-m’hi...Sí dona, no te’n recordes de la Irene Ribalta? També havia vingut a les monges, però anava amb el grup de batxillerat, perquè els seus pares figurava que eren rics i tenien moltes influències. Nosaltres, en canvi, ai senyor!, una mica de números i a guanyar-nos la vida el més aviat possible... Però au, ara explica’m coses teves, que només parlo jo...

Un moment, què ha estat, aquest soroll tan fort? Ai sant Roc gloriós, que em sembla que trona!, tot serà que no marxi la llum; mira que si ens quedem atrapades aquí dintre, tancades i a les fosques, amb aquesta col·lecció de pintures tan macabres que sembla que gemeguin... I no hi ha ni una ànima, a part de nosaltres dues. Es clar que no em sorprèn, perquè pel que veig és una d’aquelles exposicions que no es poden suportar, de tan estrafolàries; fixa’t quina colla de quadres tan estranys. Saps què farem? Donarem un tomb per la sala tot mirant-nos-els; com que no hi ha ningú que vigili, podrem riure tant com vulguem i de passada se’ns anirà eixugant la roba. Vols un altre caramelet d’eucaliptus?

Guaita quina mena de cares!, quasi em fan venir esgarrifances. Quina expressió més horrible tenen; sembla treta del patíbul, aquesta pobra gent... Ara que, nena, per fesomies estranyes hauries hagut de veure aquelles que et comentava del Romànic; tots els rostres eren iguals: sants i santes, déus i marededéus, tenien els ulls grossos i inexpressius, com de badocs, amb unes ratlles negres que de tan simples més aviat semblaven dibuixades pels bordegassos d’algun esplai; fins i tot les bèsties feien la mateixa mirada... Quan li ho vaig comentar al guia, em va explicar que d’allò se’n deia una expressió hieràtica, que venia a significar un encarcarament en la seva solemnitat, o una cosa així, i a sobre, que era una de les característiques principals de la pintura dels segles X o XII. Ves, pobrets, si no en sabien més... Tot i que els responsables del museu s’ho podien haver rumiat una mica, abans de portar obres tan velles i mal fetes a una exposició de tanta anomenada! Perquè després passa el que passa...

Vine, fixa’t en aquest quadre; has vist quin parell de cuixes? I enmig hi han dibuixat uns gotims de raïm negre! Carai, quin títol més escaient: “Exuberancia de la vid en los cálidos valles”... L’autor sí que devia anar càlid quan se’l va inventar; si mes no, massa estona contemplant la model exuberant li devia provocar efectes secundaris... Aquests artistes d’avui en dia són tots uns eixelebrats. Com més fama, més estrambòtics es tornen. Abans sí que en sabien de pintar; mira sinó Velázquez, que feia retrats a les Menines, o el Greco, el de les Puríssimes... Però es clar, tot el que és bo s’ho queden a Madrid, i aquí només arrepleguem les engrunes...

Oooooh, quina col·lecció de dones despullades, si és pitjor que un vodevil! Marranos, més que marranos! Francament, no entenc què els hi troben, amb el goig que farien aquestes mossetes ben vestides o, com a molt, insinuant una miqueta. Colla d’indecents! Que s’hi dibuixin ells, sense roba, si tantes ganes en tenen! Ara que... te la imagines, una exposició com aquesta, plena de quadres amb homes nuets? Tots ben plantats, amb gests provocatius i ensenyant les vergonyes... Resultaria tan ridícul que, ben mirat, ja fan bé de no exhibir-s’hi; però no puc fer-hi més, m’indigna que ens tinguin per tan poca cosa i que ens utilitzin així. Tot i que quan una és jove, ja se sap... No et pensis, que també me’n va venir un al darrere de pintor, també, i d’insinuar que li fes de model, ja ho insinuava... Però eren altres temps, i el meu pare a punt va estar de matar-nos a tots dos. No n’he sabut res més d’aquell xicot, i mira que prometia...

Que arriben a ser lletges, aquestes marines!; vaja, perquè tant de blau només pot representar el mar, oi? També podria ser el cel, de fet: haurem de llegir què hi posa: “La confabulación de las naves elípticas.” ¿...?  Ah, doncs aquests quadres no estan pas acabats, no sé si representen el cel o el mar, però “nave” significa barca, i aquí no se’n veu ni una; es deuen haver enfonsat o s’han distret de pintar-les... I és que amb tot això de l’art et trobes amb cada ensarronada! Ja se sap, si no vols que et prenguin per idiota, has de fer veure que t’entusiasma tot el que t’ensenyen, encara que ho trobis horrorós. I no és d’ara, no; sense anar més lluny, saps què era el que em feia més il·lusió de la visita al Romànic?: poder veure els serafins! N’havia sentit a parlar tant, a les monges...! Me’ls imaginava sublims, encegadors, quasi tan preciosos com Nostre Senyor, i saps en realitat què eren? Unes ales plenes d’ulls! Tal com ho sents; plomes i més plomes, i ulls pertot arreu. No em vaig poder estar de comentar-li al guia: vaja, tan lletjos eren, que els van haver de dibuixar amb el cap sota l’ala?  I se’m va molestar, l’home, perquè tota la gent se li va ficar a riure i ell no sabia com sortir-se’n. Va optar per mirar-me malament i remugar que sense cultura no es podia anar enlloc. El poca-solta!

Si agafem un catàleg potser sabrem qui la ha muntada, aquesta exposició.  “Au-to-res-va-ri-os”? Deu significar que uns quants artistes s’han posat a pintar junts el mateix quadre. Allò que passa, pocs i mal avinguts, i l’un per l’altre s’obliden de les barques, les gavines, les criaturetes banyant-se... I en lloc de dibuixar el raïm a les vinyes el plantifiquen allà on l’esquena perd el seu nom... I anar fent la viu-viu i a parar la mà, que d’això sí que hi entenen! I què me’n dius, que tots el títols estiguin escrits  amb “la lengua del imperio”? Tant que van arribar a discutir els polítics per aquella llei que ens havia de permetre fer-ho tot en català sense que fos pecat, i ara que per fi l’han aprovada surten els fills de papà a potenciar la competència! Sí, mira, ja sé que és estrany que n’estigui al corrent, però és que la Irene i jo vam anar a escoltar una conferència relacionada amb el tema, un dia que el convidat era un senyor molt atent i educat i que parlava molt bé, i que ell sí que podia presentar-se a tot arreu, amb la cultura que tenia. Era director d’alguna cosa relacionada amb la llengua i la política, i ens va deixar bocabadades, de tant que en sabia. I en acabar, imagina’t: ens va donar la mà a totes dues! Llàstima que la meitat d’explicacions se m’escapaven, i les que agafava, no sabia què volien dir, però al capdavall, si hi vaig assistir va ser pel piscolabis que acostumen a servir al final d’aquests actes i que amb una mica de sort, després ja no cal que sopis... D’allí precisament va sorgir la idea de visitar el Museu d’Art Romànic; un grup de saberuts en parlava, i la Irene s’hi va engrescar de seguida. Que anem-hi i que anem-hi, que ampliarem coneixements, que si tomba i que si gira, i que si no t’agrada sempre et pots distreure contemplant les fonts de Montjuïc. Jo ves, no sé, no sé, però al final em vaig deixar convèncer. Fet i fet, sóc viuda i no he de donar explicacions a ningú; el difunt que descansi en pau al cel, que jo bé que m’espavilo aquí a la terra...

Total, ja em tens a mi, que feia qui sap els anys que no agafava la Renfe, sacsejada pels catacrocs d’aquella via tan plena de revolts, amb uns seients estrets i sense braços, a punt de caure enmig del passadís a cada sotragada forta; jo allí, qui m’ho havia de dir, suportant un llarguíssim Bolero de Ravel, que no m’ha agradat mai, i que quan es va acabar va ser pitjor perquè llavors es va iniciar un concert de violins que feia estremir el cervell. La Irene, mentrestant, sospirava tot dient que la música l’entristia, i comentava que l’invent era obra d’un melòman frustrat, expulsat d’algun conservatori, i que amb els trens musicals es revenjava dels seus mestres i de la humanitat. Jo, francament, ignorava si melòman significava meló o mal home,  però em vaig estimar més no preguntar-ho, no fos cas que em prengués per més ruca del que sóc...

Així, entre una cosa i l’altra, vam arribar a Barcelona. Era força bonic tot allò; l’entrada al recinte de la Fira, el passeig de Maria Cristina, tan ample i solitari en aquelles hores del matí... I malgrat que les fonts no rajaven ni hi havia llums de colors ni res, em sentia eufòrica. Però el meu ànim va canviar en saber que havíem de caminar fins a dalt de tot, a l’edifici de la cúpula central, que anomenaven Palau Nacional; m’ho veia difícil de debò. Sort que van tranquil·litzar-me dient que pujaríem per unes escales automàtiques com les de “El Corte Inglés”, però molt més llargues... Efectivament, n’hi havia dues rengleres, una a cada costat de les fonts centrals, i estaven dividides en tres o quatre parts cadascuna, que corresponien als diferents nivells de la muntanya.

Ai, les escales... De bon començament, el primer tram ja no funcionava; semblava que ens haguessin vist venir. Encara sort que les instal·lades més a la dreta sí que anaven; ho vam deduir perquè es veia gent que hi pujava. I ja ens tens a totes dues, tris tras, dirigint-nos cap allà. Però era increïble: instants abans d’arribar-hi, també es van aturar, i el pitjor de tot era que llavors les de l’esquerra s’havien posat en marxa. Vam decidir pujar a peu pels vells esglaons de pedra; mai no cansa tant com fer-ho per unes automàtiques avariades... Ara bé, no s’acaba aquí la història: arribem al segon tram i, com hi ha món!, es torna a repetir el mateix: de sobte, més immòbils que una estàtua. Carai que comença bé la visita, vaig pensar;  ja ho podrien tenir en més bones condicions! Tants diners gastats en els Jocs Olímpics, tanta inauguració monumental, tanta expectació en la fletxa del Rebollo i que si tantes autoritats mudades... A tots els hauria volgut veure, escales amunt, amb la llengua a fora i suant la cansalada...!  Ves, carregant-nos de paciència, vam dirigir-nos novament, tris tras, cap al tram de l’esquerra... I sí, sembla impossible, oi?, però t’ho pots ben creure: també se’ns van aturar. Mecàsun la sang d’un banc!, vinga escales amunt, graons i més graons, esbufegant, cansades, a punt de treure el fetge per la boca...

Em feien un mal els genolls! Llavors vam adonar-nos que l’últim tram sí que, de moment, funcionava, i ja ens tens a totes dues corrent com unes esperitades per intentar arribar-hi a temps; perquè n’estàvem convençudes, eh?, que també s’aturarien... I dit i fet: a menys de dues passes, cataclac!, quietes com un mort... Se’ns van acabar les energies: totes les escales inferiors funcionaven com si res; totes alhora pujant sense problemes; totes menys aquelles que teníem al davant... Desesperada i rendida, em vaig asseure en un dels graons d’aquell artefacte endimoniat, per tal de reposar un moment i recuperar l’alè, però llavors va passar una cosa esgarrifosa: només que el meu darrere va fregar l’escala, aquesta es va engegar de sobte, provocant-me un ensurt que no es pot ni imaginar. Em va anar transportant amunt, amunt, asseguda d’aquella manera tan ridícula, enmig d’uns xiscles histèrics que em sortien sols, i tota la gent em contemplava astorada... I mentrestant la Irene allà a baix, garratibada, immòbil, incapaç de reaccionar o d’aprofitar l’ocasió per pujar ella i tot, i cada cop la veia més llunyana i petita...

A dalt de tot m’esperaven una colla de japonesos, alertats pels crits, que molt amablement em van ajudar a incorporar-me. De seguida vaig estar envoltada de curiosos que havien presenciat l’incident, i entre tots ens van desvetllar el misteri de les escales que pujaven soles: el mecanisme d’aquelles maleïdes rampes només es posava en funcionament quan algú iniciava la pujada, a través del contacte amb el peu... o amb alguna part del cos! Uns rètols a començament de cada tram ho indicaven amb uns dibuixos inequívocs...

Més clar, impossible: quan no hi havia ningú utilitzant-les, s’estaven aturades. I nosaltres, les dels abrics negres, les aspirants a cultes, incapaces d’adonar-nos-en; corrent atabalades d’una banda a l’altra com fantasmes portant dol, i més tontes que fetes d’encàrrec...!  Al cap d’un moment, la situació ja ens semblava tan grotesca que vam esclatar en unes riallades fortíssimes. Vam haver d’asseure’ns una bona estona, tot intentant calmar-nos, mentre que la colla de nipons no parava de fer-nos fotografies i reverències, i encara no sé si posaven aquella cara de tan simpàtics que eren o de tant que se’ns mofaven...

Finalment, vam estar en condicions d’entrar al Museu. Amb un altre grup de visitants i un guia que em va caure malament des del principi, vam iniciar l’aventura del Romànic. Jo, no ho sé, però vaig tenir la impressió de ficar-me en un laberint del qual no sabria sortir; anàvem d’una sala a l’altra sense respectar cap ordre concret, seguint aquell home i les seves explicacions. I tot plegat em va decebre força; ai noia, aquelles imatges eren més velles que Matuselén! I les pintures de les parets estaven totes esbocinades i descolorides. A part que només s’hi representaven temes religiosos, com aquells déus-pantocràtors envoltats de gent, que servien per ensenyar doctrina als ignorants: a dalt, el cel; a sota, la terra; els apòstols als costats... I per acabar d’adobar-ho, el desengany amb els serafins, que sí que tenien cap, però que vaig ser incapaç de trobar-lo entre tanta ploma... I el malcarat del guia, que a cada pregunta meva deixava anar una impertinència... Clar i català: que me n’estava atipant. Volia que guaitéssim una volta del sostre tota plena de dibuixos, i ni m’interessava el que deia, ni ganes tenia d’escoltar-lo. Em vaig arrecerar en una paret per reposar una estona, i va ser llavors que vaig notar que alguna cosa em palpava l’espinada... Era un d’aquells cristos, pobret, gairebé nu, amb unes costelles que feien esgarrifar. I tenia uns peus... uns peus enormes, que m’arribaven just a mitja esquena. La temptació era massa forta; ves, els vaig aprofitar per rascar-me! Primer amb molt de compte, però hi vaig anar agafant confiança i cada vegada m’hi arrambava més. El grup, mentrestant, s’havia allunyat una mica, tot parlant de la manca de perspectiva, de si els personatges importants eren més grans que la resta... Jo, entre mi, pensava: feu, feu...

I quan més gust hi trobava: catacrac! Un catacrac claríssim em va glaçar la sang. M’ho vaig témer de seguida: ai reina santíssima que l’he deixat coix! Vaig entomar aquell membre considerable que acabava de trencar-se sense gosar ni moure’m. Sortosament, hi havia molts altres cristos a la sala encara més esguerrats que el del meu darrere; alguns els faltava un braç, altres no tenien mans, més d’un presentava les cames tallades arran de genolls... Vaig respirar alleugida: al costat de tanta desgràcia, una més ni es notarà... De tota manera, el problema era fer desaparèixer el peu com més aviat millor. Me’l vaig ficar dins la butxaca de l’abric, a l’espera d’alguna idea brillant. Vaig unir-me novament al grup, que contemplava la figura principal de la mostra: una pintura d’un déu molt seriós i mirada hipnotitzant, i en cantaven les excel·lències. Sí, sens dubte que era més impressionant que tots els altres i que valia la pena entretenir-s’hi, però entre l’ensurt de l’esguerro i el tip de riure de les escales, m’havia agafat una necessitat, i no era qüestió de torbar-se gaire...

No obstant, encara ens havien d’ensenyar uns cristos amb faldilles, anomenats Majestat com si fossin reis. Després va venir una dissertació sobre l’origen de les imatges: que si Pedret o Beget, que si el Ripollès o el Berguedà, que si naps i que si cols, i jo amb el peu a la butxaca i la pell que no m’arribava a la camisa... Vaig donar un cop d’ull a la sala contigua i era atapeïda de pintures vermelloses: sostres, parets, columnes, voltes... Ens hi morirem, si ens les ha d’explicar totes, vaig pensar. I com que, mai millor dit, la necessitat fa l’home savi, pel meu compte vaig intentar trobar la sortida, i, oh miracle!, ho vaig aconseguir. En obrir una porta a l’atzar, vaig anar a parar al vestíbul del Palau, fora ja de les dependències del Romànic. I sense perdre temps, vaig entrar directament a l’única cambra que m’interessava visitar.

Noia, quin alleujament! Es veuen diferents les coses quan t’has tret un pes del damunt! Però encara me’n va passar una altra de més grossa: en anar a rentar-me les mans, no diries què hi vaig trobar, abandonada entre les aixetes d’un lavabo! Amb aquella expressió tan característica de la rialla cadavèrica, talment una peça més de museu, hi havia una dentadura postissa plena de saliva; quin fàstic i quina mala impressió que feia! Però vet-ho aquí que, sola com m’estava allà dintre, vaig creure arribat el moment de desempallegar-me del peu. Me’l vaig treure de la butxaca amb molt de compte i el vaig col·locar allà al damunt, al costat de les dents. Al capdavall, vaig pensar, si hi ha lloc per a unes mastegadores, també n’hi pot haver per a una inofensiva extremitat; es pensaran que pertanyen al mateix propietari...

Ja em dirigia novament a la sortida del Palau per esperar la meva amiga, quan de sobte se’m va ocórrer una idea maligna, ja ho saps, un d’aquells rampells de boja que tant feien enrabiar les monges quan  anàvem a l’escola... Res, va ser com un llamp, un moment i prou, temps d’entrar i sortir altra vegada... Però quan una estona més tard, dues noies van acudir als serveis, es van trobar cara a cara, horroritzades, amb unes dents entreobertes i un peu en el seu interior a mig cruspir, amb tots els dits a fora com si demanessin auxili... I quins xiscles, pobres mosses, que van fer!  Com et pots imaginar, l’enrenou va ser considerable. Els guàrdies de seguretat van tancar les portes de sortida del Museu i ens van retenir allà dins; s’havia comès un acte vandàlic i calia descobrir-ne els autors. La Irene, amb una llambregada en va tenir prou per saber qui havia estat, i el guia també va sospitar de mi i em va acusar sense contemplacions d’haver tingut un comportament estrany i d’haver desaparegut misteriosament. Jo em defensava com podia, negant-ho tot i explicant que mai no havia necessitat cap pròtesi bucal, i ho corroborava ensenyant les meves dents autèntiques a qui les volia veure. Van escorcollar-nos de dalt a baix, van demanar-nos la documentació i van inspeccionar totes les sales en previsió de nous desperfectes... Però la feina més complicada per als responsables del museu va ser esbrinar a quin d’aquells cristos mutilats pertanyia el membre; van haver d’emprovar-lo a moltes imatges fins que no el van localitzar. Sortosament, la cosa no va anar més enllà en comprovar que es tractava d’una fractura neta i que podrien arranjar-la sense dificultat. I convençuts que no trobarien el culpable per més que ho intentessin, van decidir donar per acabat l’incident i deixar-nos marxar.

No em quedaven ganes de fer broma, no, tot baixant les escales de Montjuïc. La Irene, furiosa perquè sempre la feia quedar malament, jurava i perjurava que era l’última vegada que sortíem plegades. Ara bé, com que en el fons és un tros de pa, de seguida li va passar l’enrabiada. Tant és així que abans d’acomiadar-nos, ja havíem tornat a quedar per anar a Vilanova a visitar la carpa Juanita i la vaca Pasifae...

De tota manera, l’enrenou d’aquell dia em va fer veure una qüestió molt clara: la cultura no està feta per a mi. No m’agrada ni l’entenc. I no en vull saber res més ni de savis ni d’artistes. Creu i ratlla a les exposicions, els museus, les sortides instructives, les conferències i els llibres amb massa fulls. Que la vida ja és prou curta com per desaprofitar-la amb aquestes ximpleries ... A no ser, és clar, que m’arreplegui un xàfec pel carrer, que tampoc no és qüestió de mullar-se...

 

Reina santíssima, sí que s’ha fet tard!  Xerrant, xerrant, ha passat el temps sense adonar-nos-en. Més val que marxem, ara que no plou; ja ens hi hem estat prou estona, envoltades de genialitats esperpèntiques.

Per què tant d’interès a fer-me mirar novament els quadres de les cares?,  ja t’he dit que em feien angúnia, però si tant insisteixes... Així que són els autoretrats dels autors?  I tu com ho saps que són cinc i tots germans?, que per ventura els coneixes?... Oh, i al seu pare també? És aquell senyor del marc daurat, és clar; potser sí que tenen una retirada, tots plegats. I aquella deu ser la mare... Noia, no t’ofenguis, però saps que t’hi assembles moltíssim? Si és clavada a tu!  Vols dir... vols dir que no ets tu mateixa?... Ai, que em temo que m’he ficat de peus a la galleda; ja començo a lligar caps...!

Jo... jo és que no me’ls havia mirat prou bé tots aquests quadres. I tenia ganes de fer broma, saps? Desprès de tants anys sense veure’ns, he pensat que ens podríem divertir una miqueta... Però no m’ho tinguis en compte, eh?, tot ho deia per dir. De fet, es nota que tenen una gran sensibilitat, els teus fills, que hi entenen en art, que faran carrera... Orgullosa de tots cinc? Sí, sí i és clar que sí! I t’ocupes de l’exposició personalment? És fantàstic! I em podries explicar el significat de cada tela; abstracció, metàfores, nuesa d’esperit, passió subliminal...? No, si ja m’ho semblava, ja; hi estic totalment d’acord... Disculpa’m, eh?, serà millor que me’n vagi. M’ha fet molta il·lusió tornar-te a veure. Felicita els artistes de part meva i digue’ls que així que pugui els compraré una pintura; una marina, per exemple, d’aquelles que m’han agradat tant...

No vols pas un altre caramelet d’eucaliptus ...?

Galionar