Pàtxuli per a la difunta (narració)

S’està començant a despertar d’un son profund a poc a poc, amb una gran placidesa. Pensa que es troba al seu llit, com cada matí, i que s’acosta l’hora de llevar-se, però el son és tan pesat que se l’emporta un altre cop als braços de Morfeu. Intenta deixondir-se novament, i així una vegada i una altra, però és víctima d’una feixuguesa inusual que li impedeix incorporar-se. I la seva ment, atordida, es nega a donar les ordres adequades. Els ulls li pesen com una llosa. Quan aconsegueix entrellucar-los una mica per tornar-los a tancar de seguida, el que veu li referma una sospita que ha començat a témer fa just un moment, en sentir les veus estranyes dels éssers que l’envolten. Es troba en un lloc desconegut i porta un llençol a sobre. Llums fluorescents brillen damunt seu, i una olor penetrant d’essència de pàtxuli li col·lapsa els narius quan intenta agafar aire, per la qual cosa conclou que un bon nombre d’espelmes aromàtiques cremen disperses als seus peus. La deducció és contundent: “Ai que estic assistint al meu propi velatori!”
 

 Se sent tan desorientada, tan confusa, tan aterrida, que no encerta a comprendre res del que li està succeint ni perquè es troba en aquest lloc. “Si una cosa clama al cel és que encara no sóc una difunta, de cap de les maneres!, perquè si no, em tindrien en un taüt sota una campana de vidre, mig congelada per tal de conservar-me, que és el que s’acostuma a fer amb qui traspassa al segle XXI.” Però aquí on jau ara té tota la pinta de ser un llit, i de fred no és que en tingui gaire. Torna a entreobrir els ulls i, efectivament, distingeix la silueta de figures humanes que xiuxiuegen a prop seu. “M’he de quedar immòbil, quieta com un mort de debò, perquè si tota aquesta gent m’està vetllant i s’adonen que bellugo, seran ells qui es moriran, de l’ensurt que els donaré”. Com que no aconsegueix tenir records d’immediatesa, ni remotament sospita què li pot haver passat. “Dec haver patit un atac d’alguna cosa en algun lloc. O potser he entrat en estat catatònic i m’han pres per finada, però caram, això avui dia és imperdonable; amb els avenços actuals, com poden haver-me diagnosticat un òbit inexistent! I puc donar gràcies al cel d’estar tota sencera, perquè si la meva presumpta mort figura que ha estat sobtada o violenta, a hores d’ara podria romandre esquarterada a la taula d’un forense que m’estaria fent l’autòpsia de viu en viu!”. Però com que no acaba de tenir-les totes, decideix comprovar que tot és al seu lloc. I amb molta cura, procurant que ningú se n’adoni, comença a moure els dits: primer els dels peus, després els de les mans, i la resposta és plenament satisfactòria. També li obeeixen els braços i les cames. Pot bellugar la llengua, palpar-se les dents. Res anormal a l’estómac. La resta, cap dolor. El cervell diria que li rutlla; tot i no recordar què l’ha duta fins a aquesta situació actual, sí que pot fer memòria d’altres esdeveniments puntuals: sap que té 40 anys, que està casada amb el Tomeu i no té fills; que és modista de professió. Bruna, menuda, primeta, amb domicili al carrer de la Muntanya. Ves per on, el seu nom ara no li surt de cap manera. I això que el té a la punta de la llengua! Ben mirat, ja hi pensarà una altra estona… Quina mandra més dolça i quina son…
 

Transcorre un període de temps indeterminat, i continua sota els efectes d’una confusió ben estranya; la consciència del real i l’irreal se li entrecreuen l’una amb l’altra; és com si tingués al davant una cortina de boira esquinçada i viatgera, que ara hi veus, ara no hi veus. Escolta la remor d’uns mots que algú repeteix a prop seu amb insistència, però només en copsa el final:  tivitaaat… tivitaaat… tivitaaat…
 

I llavors, com si un ressort misteriós hagués activat de sobte el seu cervell, se li fa la llum i s’exalta, i és a punt de cridar: “Assertivitat!” Sí, ara ho recorda: el taller d’intel·ligència  emocional! “Assertivitat!”. Veu novament la llarga taula del curset a l’Ateneu, envoltada dels rostres assistents, però, oh!, ara hi resta ajaguda, a sobre d’aquella taula, immòbil, indefensa.  “Per l’amor de Déu, digueu-me d’una vegada què em passa, què hi faig, aquí al damunt!”
 

…Intel·ligència emocional, vet-ho aquí. I encara no sap perquè s’hi va embolicar. A ella, el que li interessava era apuntar-se a sessions de ioga, perquè tenia l’esquena adolorida de tant cosir i volia aprendre a relaxar-se, però va acabar en aquell peculiar curset dels dijous on només es parlava d’emocions i pensaments i de modificar les actituds. I d’assertivitat. El professor, de mitjana edat, barba grisa i aspecte de savi circumspecte, semblava obsessionat amb aquella paraula. I va acabar fent-los obsessionar a tots plegats. Ella es posava molt nerviosa, sentint-li utilitzar aquelles definicions enrevessades  per descriure unes obvietats que existien, creia, des que el món era món. Al capdavall, tot es basava en una línia horitzontal i tres punts: el del centre corresponia a la persona assertiva, que volia dir que es tenia la capacitat necessària per evitar, de manera diplomàtica, que els altres et prenguessin el pèl. En un extrem hi situaven els que no n’eren, d’assertius, en un grup que aglutinava els tòtils, els covards, els que es deixaven trepitjar; en definitiva, els que eren incapaços d’imposar-se. “Aquesta sóc jo, cagada i pastada”, havia pensat en sentir-ho. A l’altre extrem de la ratlla hi col·locaven els agressius, que tampoc no gastaven assertivitat, i aquest grup era format pels prepotents, els presumptuosos, els dictadors i els torracollons. “Mira, com el Tomeu”, va pensar. I és que en el fons, ella ja ho sabia que tot allò era tan evident i tan antic com la vida mateixa…
 

Està convençuda que la tenen estirada a sobre la taula del curset i que  per més que ho desitgi, no se’n pot moure. Els rostres inconcrets formen un semicercle al seu voltant, i l’essència de pàtxuli continua empudegant-la. De sobte, totes les veus li criden plegades, amb duresa: “Assertivitat, assertivitat!” Li tiren a la cara el fet de no tenir-ne, li exigeixen una prova de coratge. La renyen, la repten, la censuren: sembla el judici final. Li fan por. I com més por li fan, més les veus criden: “Assertivitat!”. I ella clama: “Vade retro, Satanàs!” Llavors, tots els rostres es transformen i resulta que pertanyen a persones que en un moment o altre de la seva vida no han fet més que putejar-la. Allà hi ha el botiguer que sempre que podia li tornava el canvi malament, el psicòleg que només li era amic quan li pagava la conversa, el taxista que escollia el trajecte més llarg, els veïns que posaven el volum de la ràdio massa fort, el perruquer que li va deixar els cabells fets una desgràcia, l’amiga que va fer córrer que s’entenia amb el forner…, i així tants i tants rostres severs cridant alhora: “Assertivitat!” Ella intenta defensar-se: “Com voleu que sigui assertiva amb un home tan dominant com el Tomeu! Quan es posa a cridar i a renegar, m’agafa un tremolor que se’m seguen les cames! N’estic ben aterrida, i si callo és perquè no s’enfadi encara més. Però ell ja hi està acostumat a comportar-se així, i va agafant cada vegada més agalles, i al final he quedat tan anul·lada que em faig fàstic jo mateixa, i ja no serveixo per a res. I tinc migranyes, i depressions, i cada dia estic més cansada. Però aguanto perquè sé que és un desgraciat i que a la seva manera m’estima, i això ja em compensa de tot. I a més, aquestes coses cadascú ha de passar-se-les de la millor manera possible, i ningú n’ha de fer res!”. Però la por la paralitza i no és capaç de badar boca. Llavors, amb ella al damunt, la taula es desplaça cap a un altre lloc, i torna a submergir-se en un estat d’ensonyament i a perdre la noció del temps, i diria que tot plegat és un malson si no fos perquè encara sent aquelles veus que criden “Assertivitat!”, i quan recupera la consciència constata que torna a ser damunt d’un llit i que podria incorporar-se’n si volgués, però que l’estan prenent per difunta i la vetllen, i que s’expandeix amb major insistència l’olor de l’essència de pàtxuli…
 

Els rostres, ara, s’han transformat novament i pertanyen quasi tots a gent amiga. Són familiars, persones conegudes que han vingut a acomiadar-la, i això la tranquil·litza una mica. Però s’adona que, un a un, es disposen a parlar-li, i se li encén un llum d’alarma, perquè intueix que les coses que li diran, sabent que no les pot sentir, seran força diferents de les que li dirien si sabessin que les pot escoltar, o que potser li diran unes coses que ella interpretarà diferent, perquè es pensarà que, en realitat, n’estaran volent dir unes altres… Sent la veu de la cosina Flàvia, que és la primera de parlar:
 

-“Oh, amore mio, que preciosa que has quedat! Només saber la desgràcia, he agafat el primer vol que sortia de Milà per venir-te a veure de seguida; i això que m’anava malament, eh?, perquè d’aquí a no res presento la desfilada primavera-estiu! Però per tu el que faci falta, estimada cosineta. Quina passada, no?, jo gaudint d’un moment tan dolç, i a tu el destí et fa aquesta mala jugada. Sóc una estúpida, ara em sap greu haver-me portat tan injustament amb tu. T’havia envejat força, saps? Quan només amb 16 anys ja despuntaves amb les teves arts en el camp del disseny i el teu nom ja començava a agafar força, jo t’admirava i desitjava que tot allò m’estigués passant a mi. I eres ja tan mona, amb aquell aire entre ingenu, intel·lectual i sexi que fascinava tant els nois…! Encara tinc present aquella primera desfilada teva a l’institut, amb els alumnes fent de models; i com t’ovacionaven tots els tios que m’agradaven a mi! No vaig tenir gaires escrúpols a l’hora d’aprofitar-me del teu èxit, ho reconec, però eres tan bleda i tan covarda que no vas retreure-m’ho mai. O potser és que mai no ho vas saber. De debò, no vas sospitar-ho per què vaig arribar tan lluny? Jo, la divina Flàvia, la dissenyadora catalana amb més prestigi internacional… Tot va començar aquell dia que em vas ensenyar els teus esbossos inèdits, els del nou concepte de l’antisimetria lineal… Eren un diamant en brut, aquells fulls de paper de barba! No em va ser gaire difícil retenir-los a la memòria i tornar-los a reproduir. Un cop assimilats el traç i la idea, vaig continuar en la mateixa línia fins crear tota la col·lecció completa, transformant-los, això sí, amb detalls irrellevants: canviant textures i colors, escurçant o allargant vores, posant o traient botons… Vaig presentar-los a certàmens amagant la meva identitat perquè no lliguessis caps, i naturalment que vaig triomfar. Així vaig conèixer l’Erico, ja saps, l’hereu de l’imperi Berdoletti; es podria dir que gràcies al teu talent es va enamorar de mi. Ell va ser qui em va obrir les portes de les millors passarel·les del món. Té tanta classe, l’Erico, i és tan encantador! No com el teu Tomeu, tan bèstia el pobre…! Per què t’hi vas haver de casar?; no t’hauria anat malament, no, un home més sensible al teu costat; potser la vida t’hauria estat una mica més amable; sempre és d’agrair una espatlla on poder plorar, sobretot en moments com aquell en què et vas decidir a mostrar els teus dissenys en una passarel·la i et van acusar de plagi, i de la vergonya no vas tornar a aixecar cap. De vegades he pensat que potser no has estat feliç per culpa meva, però mira, mona, tots tenim l’obligació de treure’n el possible, de les oportunitats que se’ns creuen pel camí. Ningú no regala res, en aquest món. Per cert, el Tomeu insinua que potser la teva mort no hagi estat tan natural com sembla. Es parla de suïcidi. No voldràs fer-me sentir culpable, ara, oi maca? No creguis que m’ho pots fer, això; no pots perquè no tens prou valor per fer-ho: no tens prou assertivitat!   Tivitaaat… Tivitaaat… Tivitaaat…!”
 

La veu de la cosina Flàvia s’esvaneix entre els efluvis de l’estupor, la indignació i l’essència de pàtxuli. I no sap d’on li ve, però per primera vegada en molt temps comença a sentir un desig irrefrenable de demostrar si és capaç o no de ser-ne, d’assertiva. Però no pot satisfer-lo perquè una altra veu molt coneguda es disposa a iniciar un nou monòleg a prop seu. Es tracta de l’Héctor,  el jove i fidel col·laborador del seu marit…
 

-“Quin mal rotllo, tia, haver-te de visitar en aquest lloc. Encara m’emocionaré. Eres com de família, per a mi. Palmar-la als 40 anys i a sobre de suïcidi és molt fort… Però ara no vulguis donar-me’n les culpes, eh? Si haguessis estat una mica més llançada i t’haguessis tirat el Tomeu abans de casar-t’hi, segur que te n’hauries adonat, que no li agradaven les ties. Però és clar, tanta por de no arribar verges al matrimoni, tan reprimides totes, les ties de la vostra època, i mira després quin pal! Reconec que és dur, que al poc temps de casada el col·lega et faci saber que no li moles i que no vol anar-se’n més al llit amb tu. Però es que a sobre, tia, amagar la situació tants anys per força havia d’acabar malament. Passo de sentir-me’n responsable: quan vaig entrar a currar a la seva empresa, poc m’ho imaginava que estigués casat, a part que vaig clissar de seguida que era un donat pel cul. A més, qui t’ho garanteix, eh?, que si no m’hagués trobat a mi no s’ho hauria fet amb un altre? No et creguis, quan et vaig conèixer em vas caure molt bé. Llàstima. Quan em feies totes aquelles confidències em pensava que t’estaves penjant de mi i em vaig sentir com un porc miserable. I ara resulta que igual això nostre ho havies sabut sempre i amagaves el cap sota l’ala, ves a saber! Eres massa poc llançada per defensar els teus drets, et feien massa por els rampells de mal geni del Tomeu. Sempre hauries continuat essent una reprimida. No ets lletja del tot, no; estàs resultona amb el cadàver maquillat, tan natural. No se’t veu ni una arruga. Em sap greu que el Tomeu despotriqués en contra teva per justificar-se, dient que eres una desequilibrada. És un covard i un cabronàs, i es mereixeria que no l’hi perdonessis mai, però tia, és genial quan “va per feina”. No és culpa meva si el van parir així. Ho sento per tu, tia, però mira, saps què penso? Que més val tu que jo. Apa, descansa en pau. I a l’altra vida, si és que n’hi ha, procura tenir més assertivitat!   Tivitaaat… Tivitaaat… Tivitaaat…”
 

 La veu de l’Héctor es dissipa lentament enmig d’un remolí de còlera, d’estupefacció i d’essència de pàtxuli. I per segona vegada, l’empeny el desig de demostrar fins a quin punt està determinada a ser-ne, d’assertiva. Però tampoc pot posar-la en pràctica perquè, novament, una veu també molt coneguda té intenció d’acomiadar-se’n… És la germana del Tomeu, la seva cunyada Angelina…
 

-…“Vaja, la matacallando, aquestes arracades no me les havia ensenyat mai!, s’ho duia ben amagat, que les tenia; devia ser perquè no les hi demanés. Li deuen haver costat un ull de la cara! És clar que després el meu germà es queixava que no tenien ni un duro. A qui se li deu haver ocorregut de posar-les-hi, malaguanyades!… Què, cunyadeta, te’n vas ben servida d’aquest món, eh? Ens has fet ballar com has volgut tota la vida, sempre tothom al teu servei, que si ai que ara em fa mal aquí, que si ara em fa mal allà, i tots sempre a córrer, au, a contemplar-te. Et creies que no teníem cap més feina que estar per tu, oi? I donar-nos aquest trasbals, ara: qui et penses que se n’haurà d’ocupar del Tomeu, eh? L’Angelina, naturalment! D’això se’n diu carregar-me el mort, poca vergonya! Perquè és clar, tu si te he visto no me acuerdo, però els altres que s’espavilin. Pobre Tomeu. De seguida ho vaig tenir clar, que es casava amb una figa-flor. Tan fina i arregladeta, sempre mudada com si fos diumenge. “No, si me la cuso jo mateixa amb retalls de la plaça, la roba”, sempre em deies, com si això justifiqués que quan anàvem juntes a algun lloc, jo semblés la serventa i tu la senyora! Sempre m’has refregat pels nassos el teu tipet escanyolit, i que els agradaves als homes, falsa més que falsa! I jo, mentrestant, havent de traginar els meus 80 quilos, maleïts siguin! Però tu no, és clar: que si amanidetes i iogurts descremats, que si punyetetes amb fibra, i després correu-hi tots que tres són pocs; que si l’anèmia, que si no tinc força, que si estic cansada! Mira, noia, jo he hagut de treballar tota la vida com un escarràs, tant si en tenia ganes com si no, i menjar com Déu mana per aguantar-ho, i si m’engreixava, bon profit i santes pasqües.  I això de fer-lo dormir sol, què, eh? O et penses que no ho sé, encara que t’ho portessis tan amagat, que la cambra de convidats era en realitat la teva, i que posaves per excusa que roncava i no ho podies suportar? Ho sé perquè ell mateix m’ho va explicar, no et pensis, només que jo callava, jo chitón, que en boca callada no entran moscas… Ben mirat, li podria demanar el teu abric negre al meu germà, segur que no li farà res si me’l quedo. Sempre m’ha agradat. I podria aprofitar-lo per al dol. Me l’hauré d’arreglar una mica, potser, però crec que donarà. Tampoc no faig la impressió d’estar tan grassa: si faig així amb la panxa i em poso ben dreta… També li parlaré d’aquestes arracades, què carai; val la pena que algú les aprofiti. Mira, ja sé que si em poguessis escoltar potser rebentaries, però això va per totes les vegades que m’he hagut de sentir humiliada al teu costat. Encara que ja sé que tampoc no gosaries portar-me la contrària; tens massa poca assertivitat.  Tivitaaat… Tivitaaat… Tivitaaat…”
 

La dissertació de la cunyada Angelina es va diluint entre les bromes de la somnolència, de la incredulitat i de l’essència de pàtxuli. I per tercera vegada, gairebé no pot contenir l’impuls de demostrar qui és ella realment. Però s’atura en sentir el murmuri de la veu del seu veí, el tímid Frederic, conco de més de 60 anys, viatger, lletraferit i solitari, una mica extravagant però amable de debò. –“Aquest almenys no em trairà”- es diu a si mateixa…
 

-“Déu vos guard, que em permeten que la vegi? M’he assabentat de la desgràcia i he cregut oportú venir a donar el darrer adéu a la difunta. M’he pres la llibertat de dur-li aquests testos que tenia a la finestra i que ella amb freqüència contemplava; he pensat que la podrien acompanyar en el definitiu viatge. Els fa res si m’hi quedo sol un moment? Moltíssimes gràcies, són molt amables… Oh, delicada criatura dels meus somnis, potser et semblarà una mica impropi que em trobi ara al teu davant, jo que durant tants anys no he gosat aturar-te pel carrer ni adreçar-te la més mínima paraula a part dels bons dies i bones tardes; però no puc deixar-te partir sense expressar-te tot  allò que el meu cor consirós hauria volgut que sabessis fa ja tant i tant de temps. Oh, que bonica, aquí jacent, talment adormida en un son angelical que gairebé dibuixa un somriure als teus llavis inerts. Sóc conscient de com em deus trobar de ridícul, a la meva edat i fent aquest paper d’enamorat, oh desventurat de mi, àvid a observar-te sempre d’amagat de darrere les cortines, i ara negat d’emoció per la irreparable pèrdua… No, tu no ho sabies, no podies imaginar que era en silenci el teu amant. Altrament, com una persona amb una rectitud inqüestionable com la teva podia saber-se observada des de darrere uns arbusts de pàtxuli, viatgers des de l’Índia per a tu,  amb una mà posada a sobre el cor, que en veure’t se’m desbocava, i l’altra posada a l’entrecuix, que també se’m desbocava, i de quina manera, imaginant que el meu contacte era en realitat  el teu contacte, i els texans em tibaven i m’oprimien, i me’ls havia de descordar així, veus? És tan gran el desig que sempre has desfermat en mi, que encara et trobo seductora, fins i tot en aquestes difícils circumstàncies; ai les teves mamelles punxegudes que s’endevinen des de sota el llençol, ni siliconades serien tan perfectes! Mil vegades he somiat, tot acaronant-me les vergonyes, que l’extrem del meu vergot es passejava pels mugronets rosats del teu pitram, cavalcant damunt teu per l’infinit, així, així, i mentrestant em refregava amunt i avall per la columna que tinc a un pam de la finestra; veus?, quan estic a punt de rebentar, amb els genolls separats m’arrio com si ella fos el teu cos, ventre avall, amb tant de desfici que quasi mai no arribo al jardí de les delícies i m’arrepleguen els espasmes abans d’hora. I llavors, a falta de jardí, rego els testos de pàtxuli, que han crescut gràcies a tu i a qui mai cap altre aliment no ha nodrit, i que ara t’ofereixo perquè em tinguis per sempre present allà on els déus vulguin que t’estiguis… Mira, mira com ho faig, divina criatura, però no vull que t’enduguis una idea equivocada de mi; no ho havia experimentat mai, això de fer-me l’amor davant una difunta. Només ara aquí i amb tu, com a sentit homenatge a l’amor que sempre t’he ocultat. Concedeix-me, encara, un últim desig: si aquesta mà tan pura em fes la gràcia de voler posseir per uns instants el meu vergot, seria tan complet el meu èxtasi que no m’importaria trobar la mort de sobte al teu costat: hauria donat compliment a tots els meus somnis terrenals, a la meva raó de viure. Oh, tots els meus anhels fets realitat. Mira, toca, toca com la tinc. Així, posa-hi la mà, uf, agh, ah, aah, ai…

Aaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!…”

 

*   *   *

 

El crit del metge cirurgià ressona, esfereïdor i potentíssim, per les diverses dependències de l’hospital. Havia observat que la pacient, després de cinc hores de complexa intervenció, començava a recuperar la consciència, i s’hi havia atansat per tal de controlar-la. Li havien hagut de subministrar una bona dosi d’anestèsia i ja s’esperava un revifament problemàtic; feia estona que repetien el seu nom, sense èxit, per veure si reaccionava:  “Nativitaaat… Nativitaaat… Nativitaaat…” Tenia una llarga experiència en aquestes patologies i n’havia vist de tots colors: cada persona es comportava d’una manera diferent a l’hora de despertar-se: assossegadament o amb violència alguns, lúcids de seguida o sense recordar on eren ni qui eren, d’altres; podien somiar amb grans tiberis o patir nàusees terribles; recitaven sonets de Shakespeare o bé renegaven; mantenien converses inintel·ligibles, a voltes ploraven… També més d’una vegada havien intentat fer-li la llei, però sempre en dies posteriors, un cop ja ben conscients i assabentats del diagnòstic. Ara bé, encara no s’havia trobat mai, després d’haver-li practicat a una pacient jove una histerectomia completa amb la consegüent pèrdua de fertilitat, que en el moment de despertar-se l’haguessin agafat pels testicles, a tall de revenja, d’aquella manera tan desconsiderada! No l’entendria mai, el subconscient de les dones; potser no estaria de més apuntar-se a algun curset d’intel·ligència emocional. És clar que, segurament, part de la culpa era seva, amb aquest mal costum d’anar amb la farmaciola oberta i tenir-la tan ben proveïda de gènere, que ni la asèptica bata verda aconseguia dissimular…

També una altra farmaciola els havia jugat, aquell matí, una mala passada: un flascó d’anticoagulant els havia caigut accidentalment a terra, escampant per l’aire una característica i penetrant bravada prou coneguda entre els facultatius per la seva semblança amb l’essència de pàtxuli, que reclamaven amb insistència: “Algú del personal de neteja, que faci el favor de venir immediatament a quiròfans a recollir la cumarina, que sembla que estiguem treballant en una comuna hippie i no a dins d’un hospital…!

Galionar