divendres, 23 de desembre de 2016

dissabte, 17 de desembre de 2016

Racó de desembre (2016)

“...La vida resulta més fàcil quan aprenem a interpretar silencis en comptes d’exigir respostes...”

ON ERA DÉU?
“On era Déu?”, acusadorament clamàvem.
I no era la pregunta que calia.
Podíem fer-la, sí,
després d’un llarg camí per preguntes més properes:
“On érem nosaltres?
On eren els homes i les dones que teníem com a deure
que allò no passés mai?
On eren la ciència, la raó, el dret, el coratge,
que havien d’evitar o posar remei als tràngols que planyíem?
On eren les paraules de consol que no vam saber dir?”

Però deixàvem sobre Déu tot el pes de les coses
i ens sentíem nets de culpa, exonerats de càrrecs,
alliberats de deures i responsabilitats.
“On era Déu?” I ens satisfeia no sentir resposta,
com si Déu estigués avergonyit davant el nostre clam,
acovardit davant la nostra fúria,
aclaparat per la nostra profunditat i intel·ligència.

I deixàvem al silenci el que ens podia fer més lliures:
preguntar-nos a nosaltres què hauríem d’haver fet,
què vam fer tan malament, on van fallar les nostres forces.
“On era Déu?”, clamàvem, “On era Déu?”,
sense fer ni un pas per fer-nos dignes de gosar fer la pregunta.

David Jou i Mirabent 

dimecres, 7 de desembre de 2016

Cant de crepuscle


A l'escriptor Joan Carles Planells li feia por l’hivern. En el darrer missatge que em va enviar, el 30 de novembre de 2011, abans que prengués la decisió d'assolir la llibertat deslliurant-se del flagell d’una vida insuportable, em va assegurar que no el sobreviuria. Que hauria volgut viure permanentment en una tardor que no s’acabés mai, però que l’hivern, despietat, era a les portes...
El fill de l'il·lustre pintor Àngel Planells, gran amic de Salvador Dalí, se’m va acomiadar d’una manera molt dolça quan més estabilitzat semblava de la seva malaltia mental, i vaig ser incapaç d’adonar-me de la magnitud del seu missatge fins que va ser massa tard. Tal dia com avui de fa cinc anys, al cementiri de Sant Gervasi, vaig observar una placidesa profunda en el seu rostre i li vaig desitjar tota la sort del món en el seu nou viatge.
Aquest poema, Cant de Crepuscle, era un dels seus predilectes. El publico avui de nou, en memòria seva. Va per tu, Joan Carles! 

CANT DE CREPUSCLE

El vell finestral de la cambra, fosca,
emmarca amb quotidiana nitidesa
la lenta agonia de la tarda.
Quan la intensa vermellor del llunyedar
pal•lideix d’un roig-nostàlgia indefinible,
el vell finestral de la cambra angosta
es transmuta en un bellíssim quadre d’ombres.

Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle.
Del gran quadre, servador d’instants cromàtics
en traspua un devessall de sentiments.

La figura de la dona, dins l’estança
n’és banyada per un tel de contrallums
que ella rep, en el seu cos buit de carícies,
que ella vol, en sa nuesa feta aram.

I és a glops de clarobscurs que la figura
alçarà el rostre hipotètic, arrogant i bell.
Molt a poc a poc…
Mutant, la vida i la mort…
Meitat clar, meitat foscor. Com en un somni.

Mot a mot, les paraules ofegades en els llavis,
sorgiran com un rebroll de llibertat;
com un llamp que esberla el cel en la tempesta;
com l’oreig que el vent abriva sobre el mar.

I esguardant la fal•làcia a contrallum,
creurà que l’ha bastit per a ella el Gran Pintor.
Veurà uns ulls que mai seguiren el seu joc,
com esguarden, a prop d’ella, el mateix món…

A contrallum,
l’abstracció és tan subjectiva que, en el plor,
ningú sap si la pluja amara els vidres
o són llàgrimes que brollen, insurrectes…

Foc i silenci…
El silenci, tan amic, trencat de sobte
per un vol d’ocells xisclaires que retornen,
pregonant l’últim adéu al finit dia.
S’il•luminen els fanals.

Els minúsculs esborranys blau-aquarel•la
s’esvaeixen amb la nit ja manifesta.
Quan el quadre, arran de cel, pampallugueja,
altra volta, l’abstracció s’ha fet finestra.

I, lentament,
engolida per crepuscles d’hora negra,
la figura abaixa el rostre i roman quieta.
El contrallum s’ha clos…
…..

El vell finestral de la cambra, fosca,
emmarca amb quotidiana melangia
la lenta agonia de la tarda…
Una dona resta immòbil rere els vidres
esperant, com cada vespre, el vell miracle:
que les ombres se l’enduguin cap al quadre
i que amb elles, pugui perdre’s dins la nit…

Montse Galionar