diumenge, 21 d’agost de 2016

Sublimació



Tan sols una espelma encesa
trenca la intensa penombra
de l’habitació. Ja és vespre.
Estem sols, i el temps ens crema…

Una mà tímida, fràgil,
s’apropa suaument i et cerca;
amb gran desig, tu l’apresses,
l’atreus al rostre, la beses…

Les pupil·les, dilatades,
ens travessen com sagetes.
Cap mot no esberla el silenci;
cada instant n’és foc i nexe…

Ens acostem l’un a l’altre
amb vehement insistència;
res no podrà deturar
l’abraçada més eterna…

Sento el teu cor tremolar
sota la pell que febreja.
Vull ser part del teu anhel
sense pudor ni inconsciència.

A glops de passió agomboles
les meves sines erectes;
els cossos, assedegats,
beuran les aigües més fresques…

Oh, sublimació d’amor…!
Amb infinita tendresa
unes llàgrimes traeixen
els teus bellíssims ulls negres.

Quan la veu retrobi els mots,
vençuts restaran ja els reptes;
junts hem traspassat llindars
d’amors platònics i sexe.
…..

Pels vidres, clareja l’alba…
…Ja s’ha consumit l’espelma.
Montse Galionar

diumenge, 14 d’agost de 2016

Permanències

Perduren els anys a redós de les pedres,
perviuen els arbres malgrat tants hiverns.
Així com el claustre, les nostres arrels:
de vida i de pàtria, i de lliures anhels.
Montse Galionar

(Tot acompanyant uns versos de la Carme Rosanas aquí) 

dilluns, 8 d’agost de 2016

Racó d'agost (2016)

Imatge: Gabriel Ivorra.  Cala del Xarco, La Vila Joiosa. 

“...Un dia l'Amor li va preguntar a l'Amistat: Per què existeixes tu, si ja hi sóc jo? I aquesta li va respondre: Per fer arribar un somriure on tu has deixat una llàgrima...”


Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment no és pas la passió que exacerba els sentits, car quan aquesta fineix resto més abaltit encara; no són els béns materials ni les riqueses mundanes, car ni tot l’or del món podria emplenar la meva buidor; no és ni el brogit de les veus que m’envolten, car manta vegada són exemptes de sentit.
Si alguna cosa m’alça del meu abaltiment, si em deixondeix de la mort en vida, si compassa els batecs del meu cor i em retorna la llum a la mirada, és la inequívoca certesa de la teva ànima a prop meu, AMIC, AMIGA. I la seva companyia màgica, sanadora, irisada com les aigües de la mar, em commou fins a les llàgrimes i em converteix també en aigua, fins a deixar-me net del tot.
Si una cosa és capaç de mantenir-me dempeus davant l’adversitat és el teu nom, AMISTAT. 

Si disposeu de 12 minuts, us recomano que obriu el vídeo a pantalla completa i que en gaudiu.