dijous, 31 de desembre de 2015

Celebrant l'arribada d'un nou any

En el moment més oportú m’ha arribat aquest poema-reflexió de Cap d’Any d’en Xavier Burcet Dardé, el metge d'Arbúcies, vilanoví de naixement, excompany de música, compositor, poeta, amant de la natura i la muntanya. M’ha agradat pel missatge positiu que se’n desprèn, per les bones vibracions, i perquè ajuda a clarificar el garbuix mental, anímic i emocional a què moltes vegades ens sotmeten aquestes festes. I és que, amics, la vida a voltes ens pot semblar molt dura, però viure no ha de ser tan difícil.

QUE EL 2016 US SIGUI FAVORABLE!

Imatge: Xavier Burcet Dardé

Jo, més que celebrar l'arribada d'un nou any,
passo examen final de les coses que hauria pogut fer,
o no he fet bé, del que acaba;
i el temps s' esmuny entre copes i desitjos,
i els somnis s' esvaeixen entre oblits i mancances
que un any més, no he resolt, i que ara em dóna una pròrroga.
Un any nou no ens aporta res, si no canviem nosaltres, 
si amb l’esforç i la voluntat de cada dia, no forgem el nostre destí, millor;
perquè el futur només està en les nostres mans.
Jo, més que celebrar l’any nou, 
celebro el vell, si he conquerit algun color, un aroma, una tonada nova.
Si he ordenat paraules amb sentiments tendres, si he amorosit un plany.
Llavors ho guardo zelosament en el rebost del meu passat.
Us desitjo molta neu per al proper 2016!
Xavier Burcet Dardé 


diumenge, 27 de desembre de 2015

Un altre conte de Nadal

Em plau oferir-vos aquest conte de Nadal, que tot i haver vist la llum al blog fa 5 anys, pocs de vosaltres coneixeu, per felicitar el que queda de festes a tota aquella gent amiga que m’acompanya habitualment i que fa gran aquest espai, i també als lectors ocasionals que tinguin a bé de passar per aquesta casa.

Que la PAU i l'AMOR siguin els símbols de la vostra vida.


UN ALTRE CONTE DE NADAL

Llegim la trista rondalla
del noi que han abandonat, 
abatut sobre la palla
recordant un vell passat.
¿És un miracle petit?:
es troba, a la mitjanit
amb un nadonet als braços
i la misèria es transforma
en mil petons a cabassos
i un somriure decidit. 

Olga Xirinacs  (Gràcies, estimada Olga)

Havien vist aquella parella d’indigents voltar pel poble amb una certa freqüència, en els últims temps. Acostumaven a estar-se arrecerats en alguna portalada de les cases del passeig dels arbres o bé asseguts en els bancs de la vorera, no pas en franca actitud de demanar almoina, sinó com abandonats en sí mateixos, indiferents, amb una mirada buida que no tenia ni pretensions de moure a compassió. Semblaven originaris d’algun país de l’Est; els seus cabells eren llisos i llargs, d’un ros molt clar, i els rostres demacrats mostraven una pell fina recremada del sol i de l’aire, en els quals hi destacaven els ulls blavíssims, sense cap mena d’expressió. Ell duia una barba de molts mesos. No devien tenir més de trenta anys, i la gent que els havia sentit intercanviar alguns mots, deien que parlaven una llengua estrangera que no podien entendre. Ningú no sabia d’on havien vingut. Feien la impressió d’estar permanentment sota els efectes de les drogues o de l’alcohol. De vegades, increpaven els vianants, amb signes notoris d’embriaguesa, i la gent del poble evitava d’acostar-s’hi tement alguna imprevisible reacció violenta.

Aquell poble tranquil, de gent senzilla, no estava avesat a que gaires novetats li pertorbessin la quotidiana rutina, com no ho estava, tampoc, a la mala gent. Per això els captaires incomodaven, sorprenien, feien por, i ningú no entenia per què la guàrdia civil no s’havia ocupat de fer-los fora o de dur-los a un alberg. Comptaven amb ben poques pertinences: tan sols una vella bossa d’esports i una manta de quadres esfilagarsada que acostumaven a traginar penjada a l’esquena. I un tetrabrik de vi barat a les mans com a inseparable companyia. Per tota roba d’abric, l’home portava una caçadora de cuiro de molts anys enrere i uns pantalons de xandall, mentre que ella es cobria el cos amb un enorme ponxo de coloraines de llana, sota del qual hi sobresortia una faldilla llarga. Tots dos anaven calçats amb unes vambes, sense cordons ni mitjons, que deixaven entreveure una pell moradenca pel fred i la brutícia. Era el dia de Nadal ja entrada la tarda, càlida i alegre dins les cases, trista als carrers deserts, que lluïen il·luminats per anèmiques tires de bombetes de colors que els creuaven de banda a banda. No es veia ningú a l’exterior i gairebé fosquejava. El passeig dels arbres era, de fet, una antiga carretera ubicada en un extrem del poble. No es tractava d’una zona gaire comercial ni tenia cinemes o sales de festa, i a l’hivern, quan fosquejava, eren comptades les persones que s’hi veien. Tenia les voreres amples, amb arbres plataners, i s’estenia en línia recta cap a ponent, per on el sol s’amagava cada vespre entre un paisatge magnífic de camps i de vinyes. Els arbres encara no havien perdut les fulles del tot, aquest any de freds tardans, com si esperessin una última ventada que els fes estremir i els deixés amb la seva nuesa retallant el cel; a la nit, sota la llum esgrogueïda dels fanals, semblaven desventurats espectres amb mal de solitud. I les lluminàries de festa, amb poca voluntat engrescadora, feien encara més paleses el desemparament i la tristor. I ells, els dos vagabunds, s’hi estaven.
I en aquest jorn de Nadal, un home camina lentament per la vorera dels arbres. Avança en direcció a ponent, cau la tarda i allà, al fons del passeig, encara es poden veure les últimes resplendors d’incendi en un cel ennuvolat, un horitzó vermell sota un mantell de fosca profunda. Han anunciat pluges per aquesta nit, i el vent ha començat a bufar amb ràfegues fortes i gèlides. Arriba a glopades l’olor de fum de llenya d’algunes llars de foc, i sí, comencen a caure les últimes fulles tardanes.
L’home que camina sota els arbres porta un farcell de pena a dins del cor. És tan gran la seva aflicció que, si hagués de fer-ho, amb prou feines trobaria la manera d’expressar-la. Tot es podria resumir, però, amb ben poques paraules: el primer Nadal sense ella.
Si almenys haguessin tingut un fill... Aquesta idea se li fa obsessiva, l’acompanya vagi on vagi, i més en aquests dies tan difícils anímicament de suportar, en què angoixes i fracassos semblen resplendir amb més intensitat, com si fossin estrelles de Betlem. Ha deixat el dinar familiar tan aviat com ha pogut. Ha estat fent el cor fort durant tota l’estona, més pels altres que no pas per ell, perquè sap que pateixen en veure que no acaba d’aixecar cap. Hi eren tots: els pares, les germanes i els cunyats, les dues nebodetes bessones amb els ulls tan innocents encara... Han fet cagar el tió abans de dinar, i la il·lusió encomanadissa dels infants sens dubte li ha fet més lleugera l’estona, però els rituals de cada any, els àpats sense fi, l’embafament, l’allargament interminable de la sobretaula, l’han dut al límit de la resistència. I ha sortit i se n’ha anat a caminar carrers enllà, per l’avinguda dels arbres, amb la visió de la posta de sol sempre fixa a l’horitzó. Li agrada fer el trajecte a poc a poc quan la tarda declina, li ha agradat sempre; els millors colors del cel crepuscular els ha vistos sempre des d’aquest indret. N’ha contemplades de magnífiques, i amb estats anímics ben diferents; amb el cor ple de joia a vegades, al costat d’ella, o amb la pena de l’amor que cremava per dintre, o amb el neguit de projectes immediats, o amb pensaments tan negres i emboirats com els d’ara mateix; voldria confondre’s en aquest paisatge, perdre’s camí enllà, on només alguna pinzellada púrpura al voltant dels núvols li fes companyia, i ser pols, o cendra, o res... Es veu claror a través de les finestres, regna un silenci absolut, trencat només pel vent. Les veus resten a dintre, amb l’escalfor de les cases...
Sent la cremor del glaç en el seu cor. Com unes tenalles que li traven els sentits, que no el deixen respirar. El primer Nadal sense ella. Des que l’havia coneguda, la seva vida havia estat planificada per ser viscuda plegats; ara no tenia cap sentit. No en sabia, de viure. No havia intentat cap bogeria gràcies a la perseverant vigilància dels seus amics, dels seus pares, pobres, tan vells ja, que patien tant com ell i més i tot, i no el deixaven sol en cap instant. Si haguessin tingut un fill... Ara, almenys, tindria una obligació, una motivació per tirar endavant i ser valent; ara potser coneixeria aquella altra mena d’amor que diuen que existeix, sense egoisme, tot ell fet de tendresa, que et neix de tan endins que ja res no te’l pot prendre... L’Anna no ho havia volgut mai; posava sempre pel davant la seva llibertat, la seva joventut, la seva carrera... O potser és que des del primer moment ja tenia planejat deixar-lo, un cop l’hagués utilitzat per assolir els seus objectius... No ho sap ni hi vol pensar; potser la resposta seria encara més dolorosa...
Hi ha una boira humida pel carrer que enfosqueix les parets de les cases, que amorteix les llums de les bombetes de colors, i sap que girant els ulls cap al seu interior, hi trobarà un idèntic paisatge de desolació. Tot és obscur, sense la mirada de l’amor. I en mig de tot plegat, aquestes angoixoses festes de Nadal, de pau i de concòrdia, d’alegria sense ganes, de paraules ben intencionades de tothom i gests compungits de cortesia... Com podrà ara, afrontar una altra nit així i sobretot demà, Sant Esteve, un altre dia de festa quan tot està ja celebrat, quan no sabrà què més fer per fugir d’ell mateix i de tot plegat, i la solitud se li tornarà a encastar a l’ànima com un flagell? No, no es veu en cor de suportar-ho; els amics l’han convidat a un concert de Sant Esteve, però no hi anirà. D’ençà que l’ha perduda és incapaç d’escoltar cap mena de música...
S’ha parlat del naixement de Jesús, a casa. Des de fa dies que se’n parla. Al voltant d’un pessebre infantil, amb moltes figures de plàstic i atapeït d’animals i de molsa, l’àvia ha explicat a les nétes que la nit de Nadal naixeria el fill de Déu, l’infant més bell que s’havia vist mai. Les seves nebodetes només tenen cinc anys, però són eixerides i espavilades com unes musteles. Quan els conten històries fan cara de badoquetes; els llavis entreoberts, els ulls com unes taronges, les galtes ben vermelles... Però han tingut un disgust molt gran. Quan aquest matí han preguntat per l’Infant i l’àvia els ha dit que sí, que ja havia nascut i els mostrava el naixement del pessebre, s’han posat a plorar totes dues d’una manera inconsolable, decebudes i enfadades. Elles esperaven trobar un infant de debò, un Jesús de carn i ossos! Algú que es quedaria a viure allà, a ca la iaia, i amb qui podrien jugar i tenir a la falda i agafar amb els seus bracets! I s’han emmurriat totes dues dient que allò era trampa, que el nen havia nascut de mentida, i que les havien enganyat. L’àvia, els pares, ell mateix, han intentat convèncer-les de la millor manera possible, però no han arribat a aconseguir-ho. I encara bo que quan han fet cagar el tió ja se n’han distret i ha semblat que s’oblidaven una mica del tema...
 L’horitzó s’ha enfosquit quasi del tot, i uns cúmuls gruixuts que han crescut sobtadament avancen de pressa, de pressa... Somorta encara, se sent la remor dels trons, i uns flaixos de llum a dins les nuvolades fan adonar-lo que efectivament l’home del temps no s’ha equivocat, que aquesta nit hi haurà una gran tempesta. Les ràfegues de vent duen les primeres gotes de pluja. I segueix caminant. Té l’aspecte d’un home encara jove tot i els seus 40 anys. Afable i senzill, ningú diria que és un personatge important, un historiador reconegut. Professor universitari, ha dedicat mitja vida a la recerca en el camp de la història medieval. Ha publicat llibres sobre el tema, ha obtingut premis, cosa que li ha atorgat un cert prestigi. Quan va conèixer l’Anna, ella era una estudiant més de segon cicle a la facultat, una mica desorientada encara sobre el seu futur, però engrescadora i entusiasta. La va tenir d’alumna, i més endavant la va ajudar amb la tesi. Va tenir ocasió de tractar-la llargament. I novençà, tot i els seus anys, en les arts amatòries, de sobte va sentir tota la força del desig a la seva sang, com un adolescent que descobreix el món, com si s’hagués tornat llec, i cec i ximple. Els seus ulls grans i negres, desbordants de passió i de promeses amagades, eren una invitació constant a l’amor, Se li va donar sense reserves. Ella li va respondre de seguida amb la mateixa força. Van haver de transcórrer temps i circumstàncies fins que no va començar a albirar que potser aquella elecció no havia estat del tot afortunada. Perquè la seva brillantor intel·lectual es va anar apagant, com si ella la hi absorbís de mica en mica; es va deixar anul·lar per dedicar-se només a fer-la créixer a ella. Ja tan sols va ser capaç de viure per a ella. L’Anna va saber utilitzar les oportunitats, va ascendir fins a estaments considerables. Beques, màsters, estudis a l’estranger, doctorat cum laudem, mentre que ell en romania a l’ombra. La mare, resignada i patidora, prou que ho veia: “Fill, aquesta noia, no sé, no sé...; vols dir que et convé gaire?” No se l’havia volguda escoltar, és clar, no podia admetre cap mena de crítica ni comentari desfavorable a ella, ni en tolerava cap paraula dissonant. Se’n van anar a viure junts de seguida. Ella ho decidia tot, com també que no podien plantejar-se tenir cap fill de moment, que era un tema secundari per tractar més endavant, i ell va accedir-hi. Va sorgir-li l’oportunitat d’estar-se dos anys en una universitat francesa, i l’hi va acompanyar. I si alguna vegada dubtava de si realment era aquesta la mena de vida que a ell li convenia, el sol fet de tornar a posseir-la li esborrava aquests pensaments i el feia embogir una vegada més d’amor...  
 El passeig dels arbres es va cobrint lentament amb un mantell de fulles de color de coure, que l’aigua va amarant. Ell hi passa per sobre sense veure-les. Rep la pluja a la cara, el cap enlaire, i no sap si és ella qui li amara el rostre o si són llàgrimes que brollen insurrectes...
Però l’Anna havia volgut estar-se sola a França, l’últim any, i ell va tornar. Havia canviat molt des que es van conèixer. La seva vida emprenia unes altres direccions que l’espantaven una mica. Cada vegada es feia amb gent més important, semblava que ell, com a company, se li anava quedant petit i ja ni tan sols s’amoïnava a dissimular-ho. Viatjava molt. Amb el seu flamant doctorat, era reclamada per les universitats més prestigioses, cada vegada disposaven de menys dies per passar-los junts. Van arribar-li rumors sobre la relació de l’Anna amb un escriptor nord-americà. Veus amigues fidels, que no li haurien volgut fer mal perquè sí. S’hi va rebel·lar, però l’evidència va acabar donant pas a la raó. Passaven els mesos, eren evasives les seves respostes. Finalment, un dia van tallar. Per telèfon. Ella no va gosar donar la cara, va preferir la distància per fer-ho. No va voler confirmar-li en cap moment els rumors que circulaven.
Es va convertir en una ombra d’ell mateix. Va continuar treballant d’esma, com si fos un autòmat, sense cap mena d’il·lusió. La família li feia costat en tot moment, de forma callada, abnegada; ningú no s’atrevia a parlar-li d’ella. Ell a estones mantenia alguna esperança, que el seu nou suposat amant no fos en realitat més que una faula, que qui sap si amb el temps, potser, encara... En alguns instants, però, entenia que li feia un favor, apartant-se de la seva vida. Li havia fet mal, li havia fet perdre oportunitats i prestigi... Potser era millor que no tornés més, aprendre fins i tot, per què no?, a no estimar-la...
I de sobte, l’accident. Se’n va parlar força, de l’avió que es va estavellar aquell estiu. A través d’Internet, va poder llegir clarament el nom de l’Anna i el del seu amant entre les víctimes. Tornaven de vacances. Va quedar trasbalsat. Tant per la mort de la persona a qui havia volgut més del món com per l’evidència de l’engany a què havia estat sotmès. Li va costar de copsar com a real aquella tragèdia, d’entendre que, ara sí, s’havia acabat tot. Què en quedava, de tots aquells anys compartits? I mentrestant, la mare, desolada, anava repetint: “Sort que no vau tenir criatures!”
Els veu arrecerats en un portal. No tenen on refugiar-se, pensa, en una nit com aquesta? De ben poc els serveix el recer, amb aquest vent que fa caure la pluja de manera anàrquica. El rostre d’ella, avui, però, té algun signe de vivacitat, més enllà de l’apatia acostumada. Sembla angoixada. Seuen damunt la manta. Ell beu del tetrabric. La noia s’abraça els genolls amb els dos braços, es replega sobre ella mateixa amb gest d’espant. I se’l mira quan passa, se’l mira amb una profunda expressió de súplica. Ell s’atura al seu davant. Tan proper com la remor del gruix de la tempesta que s’atansa, un aparell de música deixa sentir des d’algun lloc una cançó de Nadal amb veus estridents. El vent xiula, la pluja a batzegades els va ben amarant. Ell s’ajup al davant d’ella, li aparta el manyoc de cabells del rostre, li agafa les mans glaçades. Llavors s’adona que sota el ponxo vell de coloraines s’hi amaga un ventre de prenyada en tota la seva plenitud. I ho entén, entén de sobte el que passa, potser fins i tot amb més claredat que no pas ella. Es dirigeix a l’home indigent que, ebri, és incapaç de bellugar-se, l’esquena recolzada a la paret, les cames estirades, el cap inclinat sobre una espatlla... Ella continua amb aquella expressió inquietant en els seus ulls, es deixa escalfar les mans. És evident que està sofrint. S’obre una finestra i una veu de dona gran, li crida: “Deixi’ls estar, jove; marxi que encara li faran mal; miri que van drogats i són perillosos!”. Ell se li adreça: “Truqui a una ambulància, si us plau; que vinguin de seguida!”. La dona s’esvera: “Ui, no, que encara em ficaria en un compromís i no vull maldecaps, jo. Més val que se’n vagi, jove, cregui’m!”. I tanca la finestra tot fent-se fonedissa. La tempesta guanya força. Estan molls del tot. La noia no diu res, se’l mira i no diu res. L’indigent, ara, dorm embriac sota la pluja. I ell es posa dret, i sense deixar anar les mans de la noia, la fa aixecar. Quasi no pot caminar; l’ha d’ajudar recolzant-se-la al seu cos. No pot dur-la a l’hospital, així a peu, queda molt lluny. Ella té contraccions continuades, diria, però no n’està segur. Sap que no cal confiar en ningú, cap d’aquelles cases no els obrirà les portes. I així, caminant penosament, refan el camí que ell havia fet anteriorment i arriben al vell magatzem d’espart, l’antiga botiga de l’avi, d’on encara té les claus, on s’havien estimat d’incògnit ell i l’Anna en els seus començaments. Quant de temps que no hi entrava! Ella es deixa portar, dòcilment, sense dir res, i només algun gemec ofegat surt dels seus llavis de tant en tant. La fa entrar, la duu fins a l’únic llit que hi ha, al rerefons de la botiga. Quan l’ajuda a estirar-se i la veu disposta a parir, sense roba interior i amb les cames obertes, un fàstic i un mareig càlid i gelat alhora recorre el seu cos i l’obliga a sortir d’allí precipitadament. Amb prou feines pot entrar a l’altra habitació abans de caure a terra. Se li adormen els sentits, amb aquell desmai imprevisible, i queda al marge de tot; de l’espectacle de la més colossal tempesta que aquella nit es desferma, de l’esclat de campanes a l’església; del miracle de la vida que s’està produint tan a prop seu... Sembla com si tota la tensió viscuda últimament es conjugués en aquest mareig que l’ha deixat adormit, i ha de passar molta estona fins que no el fan deixondir uns gemecs que semblen grinyols d’animaló. Triga uns segons a recordar-ho tot. Sota la llum indecisa del dia que ja apunta, es precipita corrents a la cambra del costat. La noia ja no hi és. Però en un racó del llit, un nadó embolicat amb un ponxo de llana molt vell reclama aliments amb gestos enèrgics. L’agafa amb les mans balbes i se l’apropa lentament, i una glopada d’una tendresa fins aleshores desconeguda, el fa plorar d’emoció com no havia plorat en tota la vida. Comprèn que la mare no tornarà, que no la veurà mai més, que li ha volgut donar el seu fill perquè en tingui cura, perquè tot i la seva ment dispersa ha intuït que era un home bo. No cal perdre temps; el nadó està bé però té gana: el portarà a casa d’immediat; segur que la seva mare sabrà què li convé; hi té la mà trencada, amb els infants. Se’l quedarà. Serà un pare solter. Dintre seu un sentiment diferent, nou, arrela profundament a la seva sang, pren força, omple de sentit novament la seva vida. Sí, novament, hi haurà algú que el necessiti, tindrà algú per a qui lluitar, per ser fort i per a qui viure. Algú per estimar. Mira directament al cel, a través de la finestra, com si els seus ulls hi poguessin veure més enllà dels núvols ja trencats, i dóna gràcies a algun déu, ell que no hi creu en cap, per haver-li fet conèixer l’essència més profunda de l’amor en una nit de Nadal i sentir-se, així, salvat per sempre...

Les seves nebodetes han saltat d’alegria quan l’han tingut a la falda. Ara sí que les històries de l’àvia s’han omplert de sentit; el nen de la cova ha nascut de debò. També elles, ara sí, han entès el Nadal... Tothom ha estat d’acord que el nadó es quedarà a casa. L’àvia ha proposat que es digui Jesús, com Nostre Senyor, però ell ho té ben clar: el seu nom ha de ser Pau, com el símbol veritable de l’esperit de les festes.

Montse Galionar

dimarts, 15 de desembre de 2015

L'amor fa olor de Massimo Dutti.

(La campanya consumista de Nadal, que ens bombardeja a totes hores amb els seus anuncis d’Eau de toilette, m’ha fet recordar i recuperar aquest conte de fa uns anys, amb un somriure molt gran als llavis, i fins i tot amb una bona dosi de tendresa.)


Quines ganes tenia la Irene que se li acabés la maleïda ampolla de colònia d’una vegada per totes! No era pas gaire gran, de 100 ml. només, però tot i el seu ús diari durava més que l’obra de la Seu... Quatre mesos, quatre mesos havien passat ja des que havia tingut la mala pensada d’adquirir-la. Bé, l’error havia estat involuntari; de fet ella havia cregut que estava comprant la de sempre, la que usava des de feia temps. Tot i la idèntica marca, el flascó era diferent, i això la va fer sospitar. Les noies de la perfumeria, però, li van assegurar que sí, que de Massimo Dutti sempre havien tingut aquella, que n’havien renovat el disseny del flascó però que la fragància era la mateixa. I un be negre! La Dutti Woman que havia estat emprant fins aleshores desprenia una aroma quasi imperceptible, sense cap nota destacada de sortida, gairebé es podia definir com una colònia masculina de les més discretes, però quan entrava en contacte amb la seva pell destil·lava una olor particular, fresca i càlida a la vegada, deliciosa.
Després, quan el va conèixer, va assegurar-se que no n’hi faltés mai al seu necesser. Volia que aquella fos l’olor amb què ell la recordés per sempre. L’olor que percebés en l’abraçada, la que sentís als seus cabells, als seus pits, al seu cos. Ell era un nou amant que arribava a la seva vida després de molt temps, un altre mascle disposat a demostrar-li que era prou home per a ella. En aquells moments ella estava il·lusionada, cega, llega, i perquè no, força enamorada. En aquells moments, ell significava retrobar de nou la Vida, era la Vida que tornava a tenir sentit. I així l’anomenava, tot i que la paraula sempre li havia semblat carrinclona quan la sentia dir a d’altra gent.
Doncs sí, per a la seva Vida va comprar-se el flascó de colònia. Eau de toilette, que en diuen perquè quedi més fi. “Que ja no en tenen, d’aquella que era rodona?” va preguntar. “No, han canviat l’envàs, però és exactament la mateixa”. Li va estranyar. La presentaven com a novetat de cara a la campanya de Nadal, en feien molta publicitat, ja ho sabeu, aquells anuncis amb models súper esveltes, de llargues cabelleres rosses i que fan agafar tantes ganes de cardar al pipiolo de torn amb els seus efluvis... Tan diferent era de les noies dels anuncis que fins i tot se sentia ridícula comprant-la. Se la va fer embolicar per a regal per tal de dissimular. Però ella confiava en la seva aroma fidelíssima per sentir-se segura, i a més, volia estar tot el seductora possible que pot estar una dona per al seu amant...
Una vegada a casa, va ruixar-se’n a consciència: els polsos, l’escot, darrere les orelles, els cabells, fins i tot el sexe... Però, oh fatalitat!, aquella aroma no tenia res a veure amb la seva de sempre. Era floral, penetrant, espessa, una mica empallegosa, se sentia d’una hora lluny. No és que fos desagradable ni dolenta; no feia per a ella, senzillament. Ella era d’una altra mena de manera; era difícil definir com, però la seva personalitat no feia aquella olor. Bé, ara sí que la feia, però com si diguéssim era per accident. I la duia ja posada i no se’n podia desempallegar.
I així la va conèixer ell, amb aquell perfum. Era la primera vegada que es trobaven pell a pell i li va encantar. Només feia que exclamar: però quina olor més deliciosa que fas!, mentre ocultava el rostre entre els seus cabells, pel clatell, pel seu escot... Moltes més vegades es van tornar a veure, i ella ja no gosava canviar de colònia, perquè era amb aquella que ell la recordava, era aquella la que la identificava en la seva memòria, amb aquella van estar estimant-se una i altra vegada... Per primer cop a la vida, un perfum es convertia en un emblema per a ella. Ella, per a ell, no hauria estat la mateixa sense aquell perfum de roses... Sense ja ni saber si li agradava o no, Dutti Woman es va convertir en una part important d’ella mateixa. I de la mateixa manera que la seva relació amb l’amant la feia sentir una dona nova, aquella olor li retornava la presència de l’amant a tothora, fins a no voler prescindir-ne...
Però com acostuma a passar amb les coses bones, la relació amb la Vida es va acabar. El que hauria pogut ser el gaudi d’una nova galàxia enmig d’un Univers màgic només per a tots dos es va convertir en un fracàs estrepitós que va transformar l’experiència en un no retorn...
Va finalitzar la seva relació amb la Vida..., però no amb els cosmètics que per a ell havia anat acumulant. Potser una altra dona els hauria llançat a la brossa sense més contemplacions, però ella no va poder fer-ho. Li havien ensenyat des de petita que una ampolla de colònia ha de ser aprofitada fins a l’última gota, encara que li desagradés l’olor. Una barra de llavis, un xampú, un gel de bany, tot havia de ser aprofitat fins al final... La colònia Dutti Woman era el seu suplici diari per tota la seqüència de vivències que li retornava, alhora que la feia sentir molt bé pensant que cada dia era un dia menys de records futurs... Per això va continuar posant-se-la a raig fet, perquè se li acabés al més aviat millor. Inundava l’oficina d’aquella olor penetrant, advertia de la seva presència quan s’acostava a qualsevol lloc... No molestava a la gent, tot s’ha de dir; la colònia era agradable, però no els records que li portaven, no l’aroma que no la identificava, o que la identificava en uns moments que hauria volgut oblidar perquè li feien mal...
A finals d’abril ja n’hi quedava poca. Aviat s’acabaria; esperava el moment en candeletes. Ja en tenia una altra a punt, per canviar radicalment d’olor, per deixar enrere aquells records, tot allò tan dolorós. També a finals d’abril se li acabava el gel de bany d’olor de maduixa, que tan il·lusionada havia comprat després de remoure cel i terra per trobar-lo, perquè era el que hi havia a l’hotel on van citar-se en la seva primera nit d’amor... En aquella primera nit, el gel del bany va escolar-se per tots els porus del seu cos, es va impregnar per la roba més íntima, i ni les posteriors maquinades van aconseguir fer-la desaparèixer de tan potent com era, sinó que van escampar-la per la resta de la roba de la bugada. Així doncs, cada vegada que obria els calaixos de l’armari sentia aquella mateixa olor de la nit més íntima que recordava en molts anys... Era dolorós, no gens agradable. El somni més meravellós s’havia convertit en un malson increïble, però l’olor romania allà.
Colònia, gel... L’altre producte que se li va acabar va ser la crema corporal. Aquesta va començar a emprar-la just després d’iniciar la relació, una vegada convençuda que el seu cos encara podia agradar..., o bé, que li fessin creure que encara podia agradar. Contràriament al que imaginava, aquella crema va fer miracles sobre el seu ventre, sobre les natges, a l’interior de les cuixes. Cada vegada estava més prima i més ben feta, suposava llavors que era pel patiment d’aquella relació clandestina, pel mateix fet d’estar enamorada... Enamorada? Aquí hauria de rellegir i analitzar alguna de les cartes que li escrivia a la seva única i veritable amiga, que sens dubte posaria en evidència la complexitat d’aquella relació per si mateixa, però es tractaria d’un capítol innecessari i inútil que res tindria a veure amb la colònia...
A finals d’abril celebrava el seu aniversari. Amb dos dies de diferència va poder llançar els envasos buits de la crema corporal i la darrera ampolla de sabó de dutxa. De colònia, en quedava finalment poques gotes. Arriba el dia assenyalat. La mare, sempre tan complidora, es presenta amb una postal escrita amb lletra irregular i un paquet molt ben embolicat. Perfumeries Atalaya. Ai! Sí, la idea inicial agafa força. Allà dintre apareix, nova de trinca, amb el seu paper de cel·lofana, una altra ampolla de Dutti Woman. “És que vaig adonar-me que quasi se t’havia acabat tota, i com que veig que no te’n poses d’altra...”
Com podia reaccionar? Naturalment, la mare no en sabia res del seu somni fet malson. No en sabia res de la seva relació amb el Calentònides de torn (fent referència a la Lisístrata que va veure de joveneta al teatre). No en sabia res, del motiu d’aquella suposada lipotímia que va patir pel carrer poc després de deixar-lo i que la va fer anar a parar a l’hospital. Creu que el seu deteriorament físic va ser causat per altres factors més explicables...
I com que és millor que així sigui per a tot el que li resta de vida, no va tenir cap més opció que la de fer-li un petó molt fort tot donant-li les gràcies, tot obrint l’ampolla i tirant-se’n una bona ruixada als canells i també als d’ella, exclamant amb grans mostres d’entusiasme: Oh, quina olor més bona; l’has encertada de ple!
Sí, l’amor fa olor de Massimo Dutti. I el desamor també. Calcula que, pel cap baix, tindrà colònia d’aquesta fins ben bé Nadal, època de nous regals. Pel que pugui ser, deixarà ben a la vista de la mare un flascó d’eau de toilette Azahar, d’Adolfo Domínguez, només amb un parell de dits de contingut al seu interior.

Montse Galionar

dilluns, 7 de desembre de 2015

Si un dia no em veus...

Imatge: Francesc Campos
No et pensis que no hi sóc, si un dia no em veus.
Hi ha tantes cortines que a voltes m’oculten...
La boira que llisca pels pendents del cor,
l’arbreda frondosa que a l’hivern es glaça,
les benes mentals, que la por eternitza...
No et pensis que no hi sóc, si un dia no em veus.
Alça’t, crida el vent, i es mouran les branques,
encén un somriure, i es fondrà la neu,
bandeja la por, pren impuls i avança.
I mira de nou. T’adonaràs que jo, la VIDA,
 sóc encara allí, esperant-te.

Montse Galionar