diumenge, 25 de gener de 2015

I el nostre sol no s'ha apagat

La meva col·laboració a la trobada RODA EL MÓN I TORNA AL BLOC

No ho tenia gens clar, que pogués arribar-hi. Quan la fada-padrina Carme ens va fer la insòlita i engrescadora proposta, a quatre anys vista, de trobar-nos tots aquí el gener del 2015, vaig acceptar el repte més que res per no donar la nota, la nota discordant, podríem dir, i que tan bé se’ns dóna a les persones que tenim tendència a veure l’ampolla mig buida...
Però sense saber com ni perquè, ni molt menys per quin gloriós miracle, resulta que el meu bloc segueix actiu, i he pogut acudir a la cita. I quina alegria, haver-ho aconseguit!
Perquè passen tantes coses en set anys de vida blocaire...
Sí, set anys ja. El meu actual espai, el que alguns de vosaltres coneixeu, ja en té més de quatre, però el va precedir un altre Espai de Galionar  en una altra plataforma que va tancar i que em va obligar a canviar de casa.
Quantes experiències, en aquests anys...!
Amics virtuals i desvirtualitzats, persones indispensables ja a la meva vida, llaços d’amistat que duraran molt temps, algun desencontre desafortunat, algun sentiment que ha anat més enllà de l’amistat, camí de retrobament amb persones que creia perdudes per sempre... Gent imprescindible per als bons moments i sobretot per als que no ho han estat tant, sempre algunes mans disposades a estirar ben fort i retornar-me a la superfície cada vegada que tocava fons... Dosis de positivisme impagables que he begut dels espais amics i que tant bé m’han fet; intercanvi de moltes experiències, el descobriment de grans poetes i magnífics relataires... Quanta vida, quantes vides que s’amaguen a dins d’un bloc, i quin goig descobrir-les...!

També moments de tristesa profunda. Quan alguna persona amiga se’n va i et deixa aquell buit tan immens... Va ser gràcies a l’escriptor Joan Carles Planells que em vaig engrescar a obrir el meu espai, i quan fa tres anys va decidir partir sense deixar-se ajudar més, perquè li feia massa mal la vida, vaig ser plenament conscient que no tot és virtual en el món blocaire, sinó que al darrere hi ha persones, persones ben reals. Una redundància sens dubte, però que em va dur a reflexionar sobre qüestions importants que potser abans m’havien passat per alt...
El meu bloc vaig obrir-lo amb la intenció de recopilar i donar a conèixer una sèrie de relats que fins aleshores formaven part de llibres esparsos compartits amb d’altres aspirants a escriptors, o en reculls de premis literaris que no interessaven a ningú. Però ben aviat em vaig adonar que una narració és massa llarga i farragosa per incloure-la en un post. Aquests demanen textos força més curts, es basen en la cultura de la immediatesa. Així que n’he acabat publicant molt poques, de narracions, i m’he decantat força més per la poesia, que és la que m’ha dut més reconeixement a la xarxa, tot i no haver-me cregut mai especialment dotada per a aquest gènere. Una de les satisfaccions més grans ha estat quan de vegades algun lector m’ha fet saber que els meus textos o poemes havien posat paraules als seus propis sentiments, que havien estat útils a algú, en definitiva. Diàleg interactiu entre gent de la catosfera, enriquiments mutus, amistat i companyia, el món blocaire. Tot un univers que fa 7 anys ni sabia que existia...
Passen moltes coses a la vida de cadascú de nosaltres, en aquest període de temps. Canvia la vida o canviem nosaltres; les prioritats, les motivacions o les obligacions personals i familiars no són les mateixes, i no sempre és possible continuar amb el bloc actiu. També hi ha èpoques en què anímicament ens és impossible escriure. O que no hi ha cap idea que vulgui acudir a la nostra crida... En alguns moments aquest tema m’havia angoixat força, em semblava que m’havia de justificar si una setmana no podia acudir a la cita de publicar un post nou. Però amb el temps he aprés també a relativitzar-ho i a tenir clar que, per sobre de tot, el bloc ha de ser un espai d’esbarjo, d’entreteniment, de trobada i d’amistat, de plaer en definitiva, i mai pot convertir-se en una obligació que ens faci patir. Aquest aprenentatge és el que m’ha salvat en més d’una ocasió de no llançar la tovallola i tancar definitivament, de la qual cosa sens dubte m’hauria penedit...

El dia que escric aquest post, vigília de Reis, el meu espai ha arribat a la històrica xifra de 100.000 visites. Malauradament, no ha quedat constància de qui ha estat el visitant del número rodó per felicitar-lo o acompanyar-lo en el sentiment. I això em fa pensar en un altre tema: qui entra a llegir els nostres blocs? Un dels aspectes més curiosos i divertits és comprovar, gràcies a les estadístiques, quins han estat els posts més visitats, les paraules més escrites al cercador. He de dir que, en el meu cas, divergeixen força dels posts dels quals n’estic més satisfeta. “Vaques, vaques, vaques”, encapçala el rànquing amb un nombre sensacional de visites, seguit a poca distància pel post sobre Josep M. de Segarra i les seves Balades de Fra Rupert, però el que sobta és el nom amb el qual l’han buscat: “Sagarra collons negres, grossos”. Un altre dels temes més buscats és “Els signes del zodíac”. Pels volts de Sant Jordi, és el post “Poema d’amor”, també intitulat “Voldria”, qui s’endu el rànquing de visites.  De fet, em sembla que ha estat uns dels poemes més plagiats de la xarxa, el més compartit en nombroses pàgines web no sempre indicant-ne l’autoria... Però té la seva gràcia pensar que algunes parelles d’adolescents (i potser no tant adolescents) es dediquen al noble art de regalar-se amor gràcies a alguna cosa que un dia vaig escriure...
Però jo també tinc els meus posts preferits, que no necessàriament han d’haver estat els més visitats; normalment guarden alguna història personal darrere que els fa importants:
“Novembre” me l’estimo molt. El poema amb què canto a la tardor, va ser escollit per formar part d’un llibre a l’escola El Barranquet, de Godella. Un reconeixement, aquest, que no oblidaré mai.
“En la mort de Joan Carles Planells”, el més tristíssim post que mai hauria volgut haver d’escriure. Gràcies a ell i als seus posteriors enllaços, molta gent del món de la ciència-ficció va poder assabentar-se de la notícia del seu traspàs.
“A una nova vida”, el poema que vaig dedicar al meu nét Magí en el seu naixement.
“El meu balcó”, amb una magnífica il·lustració de la Carme Rosanas, i que fa referència a una de les més grates experiències que he viscut gràcies al bloc: el retrobament amb una persona important amb qui feia molts anys que havia perdut el contacte.
“Hi ha bellesa en la tristesa?” i “Hi ha bellesa en la tristesa? (conclusions)”, on es va establir un riquíssim canvi d’impressions entre la gent amiga del bloc.
“No conec la pau”, un dels meus posts preferits, no tant pel poema sinó per la magnífica interpretació de la partitura de Schubert, de l’obra que es va fer famosa gràcies a Barry Lyndon.
“Parlaven de l’amor”, un poema que porta a dintre moltes coses meves...
“Entre parèntesis”, perquè no tot ha de ser seriós en el blog d’una persona seriosa...
“Pentagrama”, on un petit poema que es va anar fent gran gràcies a l’aportació de moltes altres veus amigues...
I així podria anar seguint...
Dels molts espais amics que considero imprescindibles, ja em disculpareu si no n’esmento cap, per no ferir la sensibilitat d’aquells que em pogués deixar. Amb tot, n’hi ha un d’especialment important per a mi, de contingut marcadament poètic, d’una qualitat excepcional, l’autora del qual és una dona, i que ha estat el meu referent principal. És un espai que va néixer el primer trimestre del 2008, gairebé al mateix temps que  el meu. Passejar-se pels seus posts és com acudir a beure a una font d’aigua fresca, capaç de retornar la vida al més assedegat dels viatgers. Un bloc on les ones són flors, i les flors pensaments... La meva incondicional admiració per a aquest bloc i per al cor que hi batega a dins.
Una altra pregunta que em plantejo sovint: els blocaires qui som? Som realment la persona que els altres imaginen quan ens llegeixen? Allò que publiquem, principalment en els blocs de creació literària, podríem considerar-ho com a autobiogràfic? Vet-ho aquí potser un dels quids de la qüestió. El poeta sovint marca una distància entre el jo personal i el jo poètic, i només ell sap què pertany a cada parcel·la. No necessàriament allò que narrem ha de reflectir les nostres experiències reals, tot i que cada escriptor hi posa una bona part d’ell mateix, en la seva obra. Però tot i saber-ho, el cert és que la majoria de nosaltres donem per fet que allò que llegim es correspon a la realitat, i de vegades amb la millor intenció del món opinem, aconsellem, consolem, felicitem..., quan potser en realitat l’altra persona s’està sentint incomodada. És el preu que cal pagar quan s’escriu públicament, entre la realitat i la ficció, quan ens arrisquem a publicar segons quins temes que poden crear controvèrsia. Això no obstant, la intel·ligència, la intuïció i la sensibilitat de bona part dels receptors dels nostres posts minimitza aquesta possibilitat.
I bé, ja no m’enrotllo més. Amics, amigues blocaires, gràcies per haver-me fet un lloc entre vosaltres, gràcies per formar part de la meva vida! Endavant amb els vostres espais! I que no us faltin mai arguments, creativitat o experiències per compartir, perquè l'única manera que conec per arribar a la gent a través de la paraula escrita és tenir alguna cosa per explicar... Si això existeix, la resta ja ve sola.
Que per molts anys, amics i amigues blocaires, ens puguem anar trobant i llegint. A tots, una immensa abraçada! 
Montse Galionar

dissabte, 17 de gener de 2015

La nit...


La nit preserva
l’aleteig de l’oblit.
Cuques de llum...
(Montse Galionar)


Cuques al cel
il·luminen
firmaments d'oblits.
(Xavier Pujol) 


Com punts suspensius
L'instint fa eterns
els rastres de record.
El sols minúsculs...
(Helena Bonals)


Infinits, els fanalets llunyans
petits fars dels records.
Amb dolç vertigen,
viatjo amb ells
fins a temps passats.
(Carme Rosanas)


Si la nit és fosca
a banda i banda, del camí,
s'encenen fanalets,
com petits estels.
(M. Roser) 

Lluna nova. Negra nit,
aletegen lluernes
per camins infinits.
(Glòria)


Silenci en blau vellut
volen lluernes
mòbils brillants
puntejant els records...
(Baba_44)