dilluns, 28 d’abril de 2014

Miratges


Va ser enmig d’un bell estiu
quan vaig veure esclatar la primavera,
la més sensual, rotunda i fetillera.
I de sobte vaig ser jove, i bonica, i vaig florir...
Va ser en els vespres d’or vermell, a la tardor,
que els pits es badaren per a tu
com les flors de l’ametller, que comencen a esfullar-se...
Va ser quan les tardes s’escurçaven
que els meus dies s’allargaven, pletòrics d’il·lusió,
i els ulls recobraven l’alegria;
quan la llum del cel, del sol, de tu,
m’encegava i m’encenia, i quan el cor, feliç,
exultava ple de mots, t’estimava, i revivia...

Va ser enmig del llarg hivern
quan un vent huracanat de nom incert
se’t va endur del meu costat, així, de sobte;
quan la nit regnà de nou... I els ulls es neguen
en cada record, cada gest, cada estona compartida
que no tornarà mai més...
I ara, que la llum encega novament,
que els arbres han florit, i el dia és llarg,
què en faré d’aquest temps esplendorós
que es passeja davant meu a tall d’escarni?
Tot m’ha estat pres. Ja no cerco explicacions.
Ets dins meu, tan adherit,
que em fas mal, i jo em faig por,
i te’m menges l’oxigen i la vida...
Primaveres d’estiu, focs de tardor;
potser tan sols miratges... 

Galionar

dimarts, 22 d’abril de 2014

Passeig sota la pluja (Relats conjunts)

Leonid Afremov, oli sobre llenç - Relats conjunts

“...Cerco una princesa que no vulgui ser la protagonista del seu propi conte... (Signat: Sand)”

Han caminat sota la pluja sota el mateix paraigua. Com dos vells coneguts, com dos amics de sempre, com dos adolescents de 50 anys intentant la seducció. Era només mitja tarda i començava a fosquejar. El passeig il·luminat per fanals que transformaven les petites gotes en cortines de colors.  Ell, tan bregat en el flirteig, tan avesat a la conversa fàcil, procurava amb delicadesa no acostar-s’hi gaire, no espantar-la, no fer-ho violent. De tant en tant, però, els seus cossos es fregaven i l’instant era feliç. Han estat parlant de tot i de res, com tantejant-se. Ell la vol preservar de mirades indiscretes que li puguin fer mal posteriorment. Ella sentiria una secreta satisfacció malèvola si el seu nom corregués de boca en boca i poder riure’s, amb menyspreu, de la gent d’aquella ciutat.
Fan bona parella. Tots dos tenen aspecte d’intel·lectuals. Encara no saben què senten l’un per l’altre, però tots dos íntimament intueixen que serien molt feliços compartint la vida plegats. Els uneixen moltes coses, moltes més coses del que es pensen i del que s’han explicat; moltes coses que encara no saben l’un de l’altre...
Caminen pel carrer dels arbres, i el cel vessa a sobre d’ells una pluja de colors de tardor, gens violenta. Ella sap que hi està bé, que hi està molt bé, que voldria fer etern aquell moment. Ell en canvi, sembla tenir més pressa. Ella no sap què hi passa, en el pensament d’ell. No sap si tornaran a trobar-se, però intueix que li ha agradat. Però no sap si és prou valent.
La cita en aquell cafè era difícil. Tots dos sabien perquè hi eren. Tots dos sabien que eren allà per agradar-se. Era violent, sens dubte, i una mica forçat. S’havien conegut per Internet, en una pàgina de contactes, ella atreta per la misteriosa frase de l’encapçalament del seu perfil: “Cerco una princesa que no vulgui ser la protagonista del seu propi conte”. Es van escriure, primer tímidament, i per algun motiu que encara no comprenen de seguida es van començar a explicar intimitats. Per correu electrònic, mai a través del xat. I llegint-se es van agradar molt. Ell li va dir coses molt afalagadores, molt importants, anava molt de pressa. Ella dubtava de la seva sinceritat; desconeixia si allò formava part d’algun pla molt ben ordit de seducció, del qual n’era sens dubte un mestre. Però cada vegada se’n refiava més; cada vegada eren més francs en les seves confidències, cada vegada s’hi sentien més a gust. Com si s’haguessin tractat tota la vida. La sinceritat pretenia ser la nota dominant des d’un principi. Ella no volia enganyar-lo. La seva situació era la que era, d’ell depenia tirar endavant o no. L’escull més àlgid va arribar en comprovar, fal·làcies de l’atzar, que vivien a la mateixa ciutat, gairebé al mateix barri, a dues parades de metro de distància. Cap dels dos no havia previst una situació com aquesta, i desconcertats, van passar moments ben difícils sense saber com afrontar-ho. Ella va voler tallar la relació de soca-rel, ell va insistir de trobar-se i de parlar. I finalment van fer-ho, en una plujosa tarda quasi hivernal, quan en els carrers encara hi brillaven resplendors daurades de les fulles dels arbres...
No, no ho sap, ella, si ha estat seductora o se li ha notat la por; no ho sap, si ha dit les paraules adequades ni si la inseguretat en els moviments l’ha traïda. No ho sap, si li estava agradant ni si es tornarien a veure mai més. No ho sap, si li escriurà o si li trucarà, o si l’anirà a veure a la feina... No ho sap. El que sí que sap és que s’ha oblidat de tot i que ha volgut assaborir aquells moments de conversa que se li han fet tan curts. Que no ha mostrat altra cosa que el que és en realitat. Caixa o faixa. O m’accepta com sóc o no cal que em torni a veure. El que sap és que hauria volgut perllongar el moment dels dos petons en saludar-se, el contacte amb el seu rostre, la olor que li ha quedat a la pell. El que sap és que durant la conversa eren dos bons amics que parlaven i que se sentien bé l’un amb l’altre. I que no vol pensar en res més. Que no es vol preguntar res més. Que no vol ni imaginar-se què pot passar demà. Ara i aquí, i la pluja que queia, mansa i fina a sobre d’ells...
I així anaven pel carrer; ella aixoplugant-lo amb el seu paraigua, massa petit, la carpeta als braços, la bufanda penjant, l’alegria dibuixada al rostre. Sempre la pluja ha fet acte de presència en els seus moments més importants, beneïda pluja! Ell al seu costat, sense gosar. Sense gosar posar-li el braç a l’esquena per caminar més aplegats i no mullar-se. Ella li hauria proposat de caminar més estona per aquell passeig, hauria volgut escoltar les seves confidències i continuar sentint-se lliure i confiada al seu costat. No hauria sabut dir si ell li agradava; només sabia que li agradava aquell moment. I què és la vida, sinó assaborir al màxim aquests petits esquitxos de felicitat que,  com aquelles gotes d’aigua, ens amaren per dins i per fora uns breus instants?
Donaria mitja vida per saber què en pensa d’ella, ell. Una veu molt endins li crida que bé, però una altra li adverteix que vagi en compte alhora de il·lusionar-se, de bastir castells a l’aire, que la seva  situació no és la que ell busca en una companya. Que després de pensar-hi, optarà per la distància. No sap que és millor, ni quins camins seguiran les seves vides, Per això, ella guarda a dins del cor tots els instants, totes les olors, tots els colors que han gaudit plegats, caminant sota la pluja aquell vespre de tardor.

L’endemà de la pluja, a la tarda.
El troba connectat a Internet, novament buscant parella a la xarxa. Ell, encara no han passat 24 hores del passeig sota la pluja, està novament connectat a la pàgina de contactes. Ni un sol mail, ni una trucada telefònica. No res. Ella ha passat la nit en blanc. Mil preguntes li cremaven al seu cervell. Ha hagut d’esforçar-se per no ser ella qui truqués, ha hagut de refermar tots els impulsos. Li hauria volgut dir que després de dos anys sense poder fer-ho, havia tornat a escriure una narració, que el tenia viu a dins del cor, que encara podia sentir l’olor a la seva pell, que es va excitar imaginant-se que era amb ell amb qui estava... Hauria volgut desfermar el volcà que porta a dintre, la impaciència d’esperar un gest seu... Li hauria volgut dir que sí, que volia estimar-lo, que endavant, malgrat tot i tothom...
Però ell no havia donat senyals de vida. Al matí, el terra del passeig estava encara mullat, i una nuvolada trencadissa s’escampava a l’horitzó. Encara brillaven els colors nacrats a dins dels tolls. I se sentia brillar per dintre amb una llum molt especial, potser era l’esperança de sentir-se estimada en el cor d’aquell home, que la feia ser bonica i la feia sentir-se bonica... Desitjava que l’atzar els fes coincidir en aquella hora, en aquell lloc. Pregava per tornar-lo a veure i contemplar la seva reacció.
Però ara ja ho té clar. Avui, la tarda torna a ser plujosa, més plujosa que ahir. Ahir, el cel potser plorava amb melangia; avui plora de ràbia. Gairebé 24 hores. Mira delerosa el seu correu, i no hi troba cap missatge. Sempre podria haver-li dit, com a excusa que està molt ocupat, que avui torna a treballar. Però no ha calgut ni cap excusa. I sí que n’està, d’ocupat, mirant de trobar noves parelles a Internet. La tristesa, la ràbia i la decepció formen a parts iguals el seu estat d’ànims, i s’adona que comença a considerar les facetes negatives que li havia anat notant, aquelles a les que no va voler donar importància, aquelles que no volia veure. Possiblement, no va gens desencaminada quan va pensar que estava una mica esboirat. La mitja dotzena de dones amb qui havia contactat anteriorment i que el van anar deixant l’una darrera l’altra, potser havien estat més intel·ligents que no pas ella. Semblava que un home tan ben plantat no havia de tenir dificultats per trobar parella, però en realitat estava sol i es dedicava a buscar-ne a les pàgines de contactes... Aquelles sortides fora de lloc, amb sobtades dosis d’agressivitat, que havia observat en més d’un dels correus que s’enviaven... Aquell voler-s’ho menjar tot tan de pressa, com un núvol de tempesta que descarrega amb virulència i que aviat es fon... Un altre ídol amb els peus de fang? Es pregunta amb amargor: s’han mofat d’ella els fats, els sentiments d’ell, les il·lusions que emplenaven novament el seu cor? Ras i curt: ha tornat a equivocar-se, creient en ell? La prudència i la delicadesa que li havia observat ahir, potser no eren més que una mostra de l’interès per treure-se-la de sobre al més aviat possible...? Oh, si ho sabés del cert, si sabés què pensar...! Ella no n’estava del tot enamorada, d’aquell home, però creia amb certesa que de mica en mica l’hauria pogut arribar a estimar. Se’n sentia còmplice i amiga. I s’hi va sentir especialment propera quan caminaven en la tarda pel passeig sota la pluja, tapats amb el mateix paraigua... En realitat, ella va poder-li explicar poques coses, gairebé només parlava ell. A cada moment sortia a la conversa la seva muller morta, la dona amb qui, malgrat tot, no s’havia acabat d’entendre, i de qui fins i tot s’havia separat. A ella no li va quedar clar del tot el motiu d’aquest distanciament, però era evident que ell era inestable i arrossegava problemes emocionals d’alguna mena. I encara els arrossega, d’això n’està segura. Hi va haver amants durant uns anys. Baralles amb bona part de la família. Aquesta dubtava de la seva capacitat, un cop vidu, de sortir-se’n amb els fills. Els seus motius ben fonamentats tenien, segurament, per pensar així. Hi va haver un negoci centenari que fa aigües, el van apartar d’altres feines, hi va haver una depressió. I hi ha també, per part d’ella, la percepció d’un cert desequilibri. Potser beu una mica, potser pren medicaments, potser ha estat sempre així. Potser, i això li dol, no tindrà l’oportunitat d’arribar a saber-ho mai...

És clar. Els homes no volen perdre el temps. Ara entén què pretenia amb allò de voler-la veure d’immediat, que “l’altra setmana seria massa enllà”.  Volia saber si hi havia possibilitats de fer alguna cosa amb ella, i saber-ho al més aviat millor, perquè si no, no perdria més el temps i correria adelerat a veure qui més podia pescar, no fos cas que se li escapés la peça cobejada per no haver estat a la línia de tir. Com no ho havia pensat abans, això! Per a ells, els homes, o per a aquesta mena d’homes, el que compte és anar al gra. No hi ha ganes de conèixer amb profunditat una altra manera de ser, potser rica i complexa, si no s’albira la possibilitat d’acabar al llit. Aquesta mena d’homes no tenen cap interès a conèixer ningú més que no siguin ells i la seva circumstància. Mai se sentiran enriquits amb les experiències dels altres. Només s’estimen ells. Per això no troben mai una persona que pugui estimar-los de debò. I durant anys i anys, engruixiran la llista dels seductors en venda a les pàgines de Match.com...
Fa una pausa en les seves reflexions i resol trucar-li, amagant el seu número per no delatar-se, per escoltar novament la seva veu, i li respon la veu d’un ximple. Un to massa fort, cridaner, despreocupat, sense gota de sensibilitat, un to de veu autoritari i tirant a impertinent. Aquest era l’aimador  somiat aquesta nit, la persona real amb qui va passejar sota la pluja i per al qual havia contemplat la possibilitat de deixar-ho tot? L’home que a hores d’ara deu estar pensant que aquesta dona li ha fet perdre el temps.

L’endemà a mig matí, en una pausa de la feina, ella el troba pel carrer. De pressa, en mig de la gent, amb l’aire atabalat de sempre. Li diu festivament: Ei, adéu, maca! I continua el seu camí com si res. Ella li diu adéu, el saluda, però el seu gest és seriós, amb prou feines un esbós de somriure. Sent que les forces l’abandonen i que és a un no-res de posar-se a plorar. De bon matí havia obert el correu per si hi trobava una sorpresa, però el correu ha estat buit, tant al matí com a aquesta tarda. I altre cop, en aquest moments, ell fa estona que està connectat al Match. Avui és divendres, dia que els caçadors van en busca de la presa. Amb una mica de sort, encara podrà lligar aquest cap de setmana...
Cada cop està més clar. Ell no hi té cap interès perquè no se n’ha enamorat. I ella, que havia anat a la trobada amb la incomoditat de ser conscient que eren allà per mesurar-se, va sentir un sentiment ben diferent i no programat quan, passejant sota la pluja aquella tarda, un núvol de petites perles de colors els embolcallava amb el mateix mantell...
Està clar que d’ella, a ell només li agrada com escriu. Que el fervor comunicatiu, les ganes de caure bé per mail van durar només els primers dies. Està clar que no vol complicacions. Que ni li interessa com a amiga, pel que es veu. Perquè bé que li hauria trucat o li hauria dit alguna cosa, si almenys hagués volgut conservar l’amistat. I a ella li fa mal... 
Ella necessitaria un home sensible, intel·ligent i amb molt de tacte per tornar-se a sentir dona. Així i tot, no sap fins a quin punt podria tornar a oferir-se a un home. I està vist que ell és molt lluny de ser aquesta persona que ella cerca. Però sent un buit molt fondo, se sent humiliada, gelosa i molt trista, menystinguda, abandonada i avergonyida. Què en farà ara, ell, de tots aquells correus, de totes les confidències que li ha fet? Com les utilitzarà? Ho explicarà a les altres parelles que anirà trobant al llarg de la vida? Per què es va posar en aquest embolic? Per què les ànsies de volar? Per què les ganes de viure? Per què l’esperança, l’autoestima, el vot de confiança en el futur? Va pecar d’ingènua quan va creure que algú podia tornar a estimar-la algun dia; al capdavall no és més que una dona mastectomitzada que somniava cercar un miracle en el joc del Match, a les pàgines de contactes per Internet...
La princesa té els ulls tristos. No tornaran a veure-la somriure mai més. 



dissabte, 19 d’abril de 2014

Una tanka de Jordi Dorca

Imatge: grup Feeling, de Facebook
Una tanka del nostre amic i poeta Jordi Dorca és sempre una joia per als sentits. I si a més ens arriba dedicada personalment, aquesta joia es converteix en un tresor impreuable. Moltíssimes gràcies, Jordi!

Al mas recòndit, 
núvols de gebre empenyen 
les hores ermes. 
Vora la llar, aties
mots, foc, misteris d'alba.

 Jordi Dorca  (A Montse Galionar)  


dissabte, 5 d’abril de 2014

Epíleg


Encendrem una foguera prop del mar
amb la llenya d’aquells mots que van unir-nos;
en el llibre de l’enyor, milers d’espurnes
hi escriuran un dolç epíleg... 
Galionar 


"...Sense vós
gelat em mor d'amor senyora
sou llenya ... que m'encén
i el vostre dolç oblit
escriu el llibre de les hores.."

(Pere)

(Micropoema participant al VIIIè Festival de Poesia Rafelcofer 2014 (País Valencià)
Paraules assignades: LLENYA, LLIBRE, DOLÇ).


(Vídeo trobat al blog Balcània, de Josep Dorca)