diumenge, 19 de gener de 2014

SMS


"...Havia transcorregut poc més d’una hora des que us havíeu dit adéu. El tren, implacable us allunyava l’un de l’altre, confegint mars de distància cada vegada més grans. Ell cap al nord, tu  cap al sud. De pressa, de pressa, de pressa, el paisatge que s’esmuny per la finestra, el bes calent a la pell,  el record d’un dia inoblidable, la plenitud al cor i qui sap quan us tornareu a veure...
Però tu eres tan feliç...!
Llavors, vas sentir l’avís d’un SMS:

“...Tu també ets encantadora,
llàstima de la timidesa...”

N’hi va haver prou amb aquesta sentència per esfondrar el teu castell de cartes..."


M’ho deia la intuïció, però em negava a escoltar-la:
la realitat, amic meu, t’havia decebut.
Tu esperaves alguna cosa més de mi
que no vaig saber o no vaig encertar a donar-te.
Ho reflectia el teu gest, resignat a l’evidència:
s’esquinçaven els somnis d’erotisme,
quedava l’amiga, amb qui no hi valia el sexe.
Potser va ser en aquell banc del parc
on els gossos empaitaven les cotorres
i els nostres cossos, cansats de caminar
cercaren una estona d’aixopluc
ben a prop l’un de l’altre, i a recer de les mirades,
esgotades les paraules, no sabent ja què més dir,
tot i el munt d’interrogants que planava entre nosaltres...
Potser va ser la por, la falta de costum o la prudència;
els teus ulls obrien pas, invitaven, seduïen,
t’oferies tot sencer, i no vaig creuar la porta.
Potser t'imaginaves un somni de colors o la màgia d'un poema
i vas trobar, tan sols, la simple realitat d’una vulgar poeta...
Potser era el temor de desitjar-te més del compte
qui va marcar la meva inhibició per tal de protegir-nos...
Podia haver estat dolça i besar-te llargament,
acaronar el teu cos fins a perdre el món de vista...
Potser llavors tot hauria estat diferent,
potser no hauria calgut cap més SMS...
..........

Ara sols em resta contemplar inútilment la lluna,
amb la impotència d’haver-la tingut al meu abast
però incapaç d’haver-la sabut atreure...
Galionar