dimecres, 31 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí -5 (Deu segles envolten la Vall)

En calma, la vall reposa
sota un cel fosc, blavejant;
reposa la vall. No gosa
dins el silenci, alenar.
Hores ha que s’encengueren
d’un sol roig quan ja no era alt,
tres campanars, tots en rengla
que s’enlairen, arrogants.
Marquen alguna drecera,
qui sap a on. Allí estan;
enmig de negres pissarres,
de rònecs poblets penjant;
Erill al fons, llarg, perfecte;
Sant Climent, rei de la vall.
I al mig Boí, trist, atàvic...
Oh terra, t’estimo tant!
Cada nit la calma hi regna,
tranquil·la s’adorm la vall...
I és llavors,
sota aquest cel de Boí,
que, a voltes, el vent em porta
el remoreig d’un plany;
a peu de muntanya sento
un crit llarg, molt, molt antic;
com si l’ànima dels segles,
sorgida de l’imprecís,
parlés per la veu glaçada
de totes les seves pedres;
escampant per les contrades
el seu cant, viu, incessant:
--Deu segles ja, terra aimada,
entre odissees i enganys;
forjant homes, fets i glòries,
trista, vella, pobra vall!
Que et cantin tots els poetes,
que al cor de tots neixi un clam
capaç d’ensorrar fronteres:
Catalunya, tens mil anys!
Galionar

dilluns, 29 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí - 4 (Aigüestortes, tarda)


Et diuen Aigüestortes
pel teu serpenteig constant.
Quina pau més dolça portes
al meu pobre cor cansat! 
 
Mansa, clara, sense presses
vas naixent de dins la vall;
mentre mil avets t’escorten
perquè no et facis mal.
 
Qui gosaria trencar-te
aigües dolces, oh mirall!
que si t’explico les penes
potser t’enterboliràs.
 
I és molt bell el teu cantar
que dringa com una rialla…
 
Serè, el cel en tu s’aguaita
mentre va passant la tarda…
 
Galionar

dissabte, 27 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí - 3 (Desperta la vall)


Caminet de la muntanya,
drecera que véns i vas:
¿no has vist passar Déu a l’alba,
no l’has vist, tu, passar pas?
M’han dit que tan punt es lleva
es passeja amunt i avall,
i al cel que n’era tan negre
l’inunda de colors blaus.
Bufa en els cims ben fort l’aire,
esclaten les aus xisclant;
tota la vall s’esborrona
al refrec del seu passar.
M’agradaria amagar-me,
fer-me pols al teu costat,
caminet, així el veuria
per si és com em van contar.
Jo crec que deu ser un poeta
enamorat de la vall
i de tan bé que s’hi troba
ja no n’ha volgut marxar.
També jo m’hi quedaria
per sempre, en el pic més alt,
i gaudir d’aquelles forces
que tan sols tinc aquí dalt.
Caminet, demà quan baixi,
li dius que m’hi vull quedar;
que enmig de gorgs i muntanyes
mon cor hi resta atrapat;
que també vull ser poeta,
que també estimo la vall.
Galionar 

dilluns, 22 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí - 2 (Invitació)

Un matí, quan el gebre embolcalli la vall,
anem-hi plegats, que et vull presentar
el doll de bellesa que no hi has vist mai;
la flaire del vent;
els mil tons del cel;
els raigs que s’escapen d’un sol que just neix.  
 
Vull que busquis l’ombra d’un avet molt vell,
que t’asseguis a sota, l’herba arran la pell;
una gran muntanya, a l’horitzó, imponent,
et dirà: endavant;
escolta el meu clam;
un cant mil·lenari que parla de pau.  
 
Si enmig d’aquests boscos que són lluny del mar
et sents un altre home, pots riure i plorar,
per què vols anar-te’n? De qui vols ser esclau?
Aquí, on tot és verd,
on ningú no perd
veuràs com la vida, per tu, reeixirà.  
 
Corre, crida, esgota’t, respira ben fort;
si el vent crema el rostre fa més bonic l’esforç.
Amb nova esperança, els teus ulls brillaran;
i allà, sota el cel,
tu, jo i només Déu,
les mans enllaçades, l’amor reescriurem.
 
Galionar

dissabte, 20 de juliol de 2013

Sota el cel de Boí -1 (Introducció)


Si pogués, oh Déu, cantar-te
prop d’una vall, terra endins,
els meus cants, Senyor, anirien
cap a la Vall de Boí.  
 
S’enfilarien pels segles
dels campanars més antics:
Sant Climent, Santa Maria,
Barruera, Durro, Erill…
 
Units a la tramuntana
que, com cavall noble i bru,
cavalca en el cel fins perdre’s
vers l’Infinit, cap a Tu.
 
Pregonarien per l’aire
que, Senyor, hi estàs present;
les pedres escantellades
ho saben i en donen fe.  
 
Dalt les immenses muntanyes
on regna la gran pau,
l’ànima t’oferiria
despullada i sense engany.  
 
Perquè sé que allí m’escoltes
quan camino vall endins:
els teus ulls, a l’Estany Negre
els he vist jo reflectits.  
 
Galionar

dimecres, 17 de juliol de 2013

Racó de juliol (2013)



“...Les persones no som presoneres del nostre destí, sinó de la nostra ment...” 
(Franklin D. Roosevelt)  

DIVERTIMENT
Cançoneta esmunyedissa
que rodoles pels carrers
meitat so, meitat poema,
tan galana i tan plaent,
corre, enfila’t cap als llavis
d’aquell qui el cor em té pres
i li deixes, de part meva
el record d’un bes ardent.
 
Cançoneta que viatges
nit i dia a cops de vent,
fes-te pas entre el brancatge
del seu cos, gallard i bell;
remolineja amb tendresa
la blancor dels seus cabells
i digues-li com l’estimo
perquè a mi, ja em manca veu.  
 
Cançoneta fugissera
que ara en tornes i ara en vens,
si algun jorn hi veus tristesa
en l’esguard dels ulls tan bells,
guanya ràpid mar i terra,
corre més veloç que el temps,
vine a dir-me de ses penes
i plegats, les plorarem. 
 
Galionar  
 

dissabte, 13 de juliol de 2013

La lluna, la pruna...

 
El petit Maginet, amb un any i mig, és una personeta encantadora; sociable, simpàtic, rialler i força intel·ligent. Ningú de la família sap com s’ho ha fet, però coneix tots els números i li encanta repetir-los. Així doncs, quan va pel carrer s’entreté llegint les matrícules dels cotxes: “quata, doix, xinc, tés...”, sempre amb el seu gran somriure a la cara. No en falla ni un. Coi de nét repetitó!
També coneix algunes lletres, però de moment poquetes. La “M” i la “A” són les seves predilectes. Ahir, a casa, jugàvem amb un puzzle on números i lletres estaven barrejats; els identificava tots; fins i tot distingia el 6 i el 9, segons com estiguessin posats. I davant la incògnita d’una rodona, ho va tenir ben clar: “Ooo i zeroooo”.
La “C”, però, encara no la coneixia. Li vaig preguntar: Magí, quina lletra és aquesta? Va quedar uns instants pensant, i al final, tot convençut, em va respondre: “La lluna!”
Crec que arribarà molt lluny!
 

dilluns, 8 de juliol de 2013

No es tem per la seva vida (Quim Ponsa)

Una dona víctima de violència de gènere rep una brutal agressió per part de la seva parella i ha de ser ingressada a l’hospital. Els mitjans informatius es fan ressò de la notícia, que acaba amb unes paraules pretesament tranquil·litzadores: No es tem per la seva vida... A partir d’aquí, el poeta Quim Ponsa ha compost un poema colpidor, un gran poema, d’aquells que fan pensar, pensar i pensar...  

NO ES TEM PER LA SEVA VIDA   
No es tem per la seva vida....
Malgrat els cops rebuts,
les pallisses diàries,
els insults i els menyspreus...
El comunicat mèdic assegura que
no es tem per la seva vida.

Malgrat les cicatrius externes i internes,
malgrat els graons que ha baixat
en la seva dignitat de dona i de persona.
Tranquils, no es tem per la seva vida...

Quan se suposa que hem de patir per la seva vida?
Potser quan un ganivet se li enfonsi al tòrax?
Potser després d’una violació en l’anonimat del matrimoni?
Potser veient l’anul·lació diària d’una vida basada en amenaces?
Potser quan algú decideixi oblidar una estèril ordre d’allunyament?
Potser quan l’agressor decideixi matar, abans de suïcidar-se?

No es tem per la seva vida.

Vida?, quina vida?
La fabulosa vida de color morat?
La vida clandestina sota unes ulleres de sol
que faran de burka amagant la vergonya ?
Vergonya? de que? d’haver estat maltractada?
d’haver estat vexada, colpejada, aniquilada?

Per quina vida s’haurà de témer demà quan abandoni l’hospital?
De fet,...Què li quedarà de vida demà quan abandoni l’hospital?

Desenes, centenars, milers de dones mortes anualment
sota el jou d’un mascle prepotent, acomplexat i ridícul,
incapaç d’entendre el món, incapaç de la més tendre carícia...
Terrorista sense caputxa, ni bomba ni metralladora.
Rei del carajillo, del jo,jo, jo, del futbol i l’acudit masclista.

La veu monòtona de la presentadora de la televisió,
deia amb fingida esperança hipócrita:

No es tem per la seva vida... 

Autor: Quim Ponsa
 
Al poeta Quim Ponsa vaig tenir el goig de sentir-lo recitar per primera vegada el passat dissabte a Vilafranca durant el Poètic Jazz, un recital de poesia que va comptar, també, amb la participació de Sandra D. Roig, Carles Figueres, Jordi Roig, Rosmari Torrents, i amb el passos de dansa d’Olga Àlvarez acompanyant els versos. Cinc poetes magnífics en la seva diversitat d’estils, cinc maneres completament diferents de viure i d’interpretar la poesia.  
D'esquerre a dreta: Rosmari Torrents, Carles Figueres, Olga Álvarez, Quim Ponsa, Sandra D. Roig i  Jordi Roig.
 
En Quim, que viu a Navata, és un home vital i planer, divertit, irònic, profund en el tracte i en els versos, i amb una llarga trajectòria com a poeta. En podreu saber més coses al seu blog Quimgilipoeta, on hi trobareu una extensa mostra de la seva obra. Amb el músic Albert Cuevas forma part del duet Ditifet, que fusiona música i poesía. Podreu trobar-los al blog Duet Ditifet.  
Espero que el contacte amb l'obra d'aquest poeta us sigui tan gratificant com ho ha estat per a mi. Gràcies per tot, Quim!
 

divendres, 5 de juliol de 2013

Aferradetes

Joc literari proposat al blog de sa Lluneta:  Aferradetes-2
 NO HAS CANVIAT GENS!
 
-Joanaaa, quina sorpresa! Quina alegria trobar-te després de tant temps! Vine als meus braços, preciosa! No saps com havia somiat aquest moment! Aaahh, veus?, ja et desitjo; la teva olor em posa a cent, igual com sempre, te’n recordes, oi, que bé ens ho passàvem?, les nostres follades havien estat d’antologia! Estàs súper esplèndida, no has canviat gens! Per cert, què hi fas, a l’aeroport de Mallorca? Viatges sola?
-Ehem..., perdoni, em sembla que va una mica confós... No sóc la Joana, sinó que em dic Caterina, i sempre vaig acompanyada de Nostre Senyor. Pertanyo a la congregació religiosa de les Dominiques des de fa vint anys, però quan fa calor ens deixen prescindir de l’hàbit... Però ja que li he notat la butxaca tan plena, podria aprofitar l’avinentesa per fer un donatiu a la Comunitat en forma d’espècies... Què li sembla si entrem als lavabos, dissimuladament, i... Eeeehh, vostè, torni, que es deixa la maletaaaa...! Homes!  No, si ja vaig fer bé de no casar-me, ja...